Exposicions

Duchamp i/o Dalí? Dos en Pazos. Una tarda de diumenge amb Carlos Pazos

El dia que Carlos Pazos havia d’inaugurar “Interrogantes suspendidos o Déjà vu”, a ADN galeria, van decretar l’estat d’alarma. Molt a pesar, gràcies al visual no-presencial deu ser una de les exposicions més visitades. L’artista grandiós que és, i l’artista que ha volgut ser una “estrella”, sempre ha hagut de viure entre els cops de la desolació en el món de l’art i la fantasia rigorosa del seu art. Unint els contraris en un (la inacció Duchamp i l’hiperactivisme Dalí/ la depuració Hamilton i el brutalisme Roth), Pazos fa confluir la negativitat dinàmica i la força individual de l’artista. Després de l’aïllament forçat de l’artista i el confinament del seu art, el dandi errant se’n va en exili voluntari al camp, a la fi del món, on construeix la nostàlgia de futur en un dels dos caps de la Fundació PazosCuchillo de Pazos.

Escric amb el cor trinxat per les tecles de la màquina d’escriure i pel coltell de la realitat. Avui fa exactament tres mesos que havíem quedat amb Carlos Pazos per visitar plegats la seva exposició, que porta un títol de revisitació renovadora, molt europeu, entre el dubte i l’assaig: “Interrogantes suspendidos o Déjà vu”. Havia d’haver-se inaugurat un dia de descans, a l’hora de la civilització urbana que és el vermut en la joia d’un dissabte. Gent del club de fans C.P -del que en tinc una clau numerada- vinguda dels estats nació de l’art -de París i de Londres i de NY, i de Cotlliure lliure-, havien de trobar-se amb snobs de Barcelona per a una celebració que, confirmats més de quatre cents, havien d’aplegar-se en un pic molt alt de la sismografia cultural de la ciutat, en un moment de baixa decadència sense tragèdia. De forma sobtada, de bell nou, un fet extern a la vida de l’art alterà i frustrà el somni de l’artista i el seu públic: ser artista i trobar-nos i abraçar-nos a la sala d’estar de l’art.

Carlos Pazos, "Voy a hacer de mi una estrella"
Carlos Pazos, “Voy a hacer de mi una estrella”, 1975. Fotografia: Albert Cruells i maquilladora M. J. Carandini.

“Després del desastre total i de tant esforç, veient que no podíem ni tornar a París, on visc, vaig allitar-me i vaig dormir tres setmanes seguides, exhaust” -em confessa Carlos Pazos, des de l’altra banda del telèfon amb veu taciturna i que es va despertant vivament amb la conversa. El reconec en un petit fragment del seu darrer llibre acabat d’estampar per Tinta Invisible, que tampoc no ha pogut ser presentat. Tradueixo: “Dia mandrós, moviola al llit. Fenomen conegut: el dels llençols magnètics imantant un cos pesadíssim de ferralla”.

He de confessar als nostres lectors que a Pazos prolifera per igual l’artista que l’escriptor, fetichista juganer de retalls de literatura del jo i la reflexió: “Ocurrències, desvaris, somnis, angoixes, desesperacions, aforismes i disbarats” desgrana Montserrat Cuchillo. Els títols de les seves obres d’art desxifren unes obres hermètiques i narratives, caòtiques i ordenades, malaltes i alliberades, violentes i sensibles, a l’empara d’un sentit del no-sentit literari. Aprecio amb idolatria els títols dels seus llibres Filigranas y Mamporros, el d’ara, i Garabatos y zarpazos i Pimpollos y papanatas, de culte a la meva biblioteca. S’hi esclareix com Pazos mou l’ideal d’un llibre que no existeix, d’un llibre perfumat de la més alta “literatura de toilette”: “Més que el paradigma de la perfecció són com un sintagma determinant de la seva conjugació”.

Aquest és el pathos Pazos contra el fatum: una voluntat de ser a pesar de la impossibilitat gràcies a la qual, per imaginació, l’artista reconstrueix amb fragments de la destrucció una fantasia en comunicació. Tot el que surt enfora procedeix de fora, de l’equivalència d’un interior, i ell, ferit, roman en conflicte fora i dins, i en xoc, i en somnolència desperta en la lluita heroica de l’amor per l’art. A “Milonga” l’artista que volia ser artista és, ja mutat, un Pazos malencònic: medita, recolzat en una barra de bar, sobre la condició de l’artista sota una llum de neó negre.

Carlos Pazos, "Milonga", 1980.
Carlos Pazos, “Milonga”, 1980.

Al wunderkamer del seu ADN, Carlos Pazos es remet a les preguntes que es va posar a la seva primera exposició, quan tenia vint anys, a l’Ateneu Barcelonès, ara en fa cinquanta. De ben jove l’artista va ser adscrit per comportament -ell tan singular- a una tendència artística mundial que prenia el nom genèric d'”art conceptual” i que pretenia canviar radicalment el sistema artístic. Hom considerava que l’artista d’arrel romàntica havia de ser assassinat a favor de l’estatut de l’artista treballador, i que l’obra d’art havia de ser posada en qüestionament, així com tot el sistema artístic, que havia de ser enderrocat per mor d’idiotralitzar l’objecte artístic en l’espai institucional del Museu o per convertir l’art en un producte financer, en el cas de les galeries. Era una revolució psicològica i sociològica, que reduí les formes de l’art a uns mínims comuns denominadors lingüístics i polítics. Des de l’època anti-art del dadaisme que no s’havia donat, en art, una proposta de canvi tan gran. Com ara mateix, després del Reset Global, sense alternativa ni futur. Com és conegut, el jove Carlos Pazos desconcertà ben aviat el món artístic en fer-se retratar com un “star”, un autèntic palimpsest que posava l’artista sota el gest de la mimesi del glamour de la cultura d’elit. De fet, era una col·lecció de fetitxes que eren restituïts amb elegant ironia. “L’humor, practica gens fàcil, com a cortesia davant la desesperació”.

Carlos Pazos, "Dadú", 2009. Imatge lenticular feta a partir de dues fotografies de Joanna Rosselló, que es pot veure a l'exposició "Interrogantes suspendidos o Déjà vu?" a ADN Galeria. Fotografia: Roberto Ruiz.
Carlos Pazos, “Dadú”, 2009. Imatge lenticular feta a partir de dues fotografies de Joanna Rosselló, que es pot veure a l’exposició “Interrogantes suspendidos o Déjà vu?” a ADN Galeria. Fotografia: Roberto Ruiz.

Sempre he pensat que els que neixen artistes tenen una dificultat superior perquè han de aprendre que l’art no es fabrica, és una existència que emana d’una vibració latent d’intermediació. L’artista Pazos guarda les dates com Georges Perec les anotacions de l’infraordinari, o el taxidermista la pell d’un cocodril. “El 3 de gener de 2020 vaig fer cinquanta anys d’artista. Quan vaig començar tenia el dilema de per on fer-ho. Tenia un referent a la història de la pintura, a l’art de la cultura on les imatges substitueixen la pintura de basar. Això em demanava de no fer res. La mare sempre es queixava del mateix, del molt que hem de treballar per no treballar”. I agafant el zoom, Pazos es veu a si mateix a l’hora primera de pintar: “No volia pintar a la manera antiga, clàssica, com feia Picasso, sinó com aquell que pintava amb la ment l’obscuritat del somni, Duchamp, o com Dalí que dibuixava a tort i a dret somnis de despert amb la mà”.

Magistralment, Carlos Pazos ha sabut respondre a una idea de continuïtat en la més alta i qualificada tradició estètica i a una idea de ruptura. El gran sargidor de dadà i del neodadà pop, el relligador de fragments i coses, l’encolador per excel·lència, ha unit en una imatge dues imatges que mantenen autonomia segons el punt de vista. A partir de les cares de cera de Dalí i de Duchamp, que Pere Vehí comprà al Musée Grevin de París i que Joanna Rosselló va fotografiar, Carlos Pazos ha construït una fotografia lenticular. És una obra cabdal, una relíquia híbrida de l’hermafroditisme en art. Em consta que Ferran Barenblit, director del MACBA, en visita privada quan es reobrí l’exposició a ADN, va comentar a Miguel Angel Sánchez, director de la galeria, amb la màscara que li tapava la boca, el que li he demanat de poder transcriure per si no se sent prou: “Dadú demostra que Pazos no limita el transformisme  a ell mateix, sinó que també a la història de l’art. Dues de les seves referències, dues personalitats amb múltiples encreuaments al llarg del segle XX, coexisteixen en una peça que imitant les imatges kitsch dels sants miraclers, juga amb la seva categoria de sagrades”. Ho subscric.

Carlos Pazos, de "Robados", 2008. Fotografia: Joanna Rosselló.
Carlos Pazos, de “Robados”, 2008. Fotografia: Joanna Rosselló.

Carlos Pazos és un artista amb una voluntat de ser persistent, infatigable, proporcional a la insatisfacció que produeix una realitat social i política que no és capaç de prendre la capacitat transformadora de l’art i la cultura gens seriosament. Des del naufragi, la seva biografia relliga la condició de l’artista triomfant i de l’artista apartat del triomf sobre la realitat. Pazos és un artista radicalment compromès amb la lluita de l’estètica contra el sistema polític segrestat i contra el sistema religiós, per això mateix l’irriten els artristes que supediten l’art a la política o a la pedagogia i blasfema contra l’artista elevat d’ulls tancats. Pazos ha convertit el seu retrat en el retrat arquetip dels altres i ha retratat els altres com si fossin ell. El subjecte és objecte col·lectiu, o bé la cosa és principi d’acció.

Envoltat d’objectes d’alta sensibilitat “popular”, que són menystinguts per l’alta cultura, Pazos en frueix, i construeix, amb gran originalitat, nous camps de significació on fer habitar el llenguatge des de les coses de l’art. L’artista substitueix la geopolítica dels mapes per la ornamentació domèstica kitsch i els instruments proteics de l’ull (l’art), l’oïda (la música) i la ment (l’escriptura).  Pazos és un artista heterodox, de taules rases; i en lloc de desenterrar el passat, crea petites obres extremes, de lliure atzar aconduides damunt del caos; i les frases objectuals de l’esteta aixequen una realitat emocional habitable en el xoc i la perplexitat. No pas com fa un enciclopedista que prova de definir el punt de vista d’un coneixement fragmentat del saber, sinó com el que intercala l’exclamació o la blasfèmia com a show i com a punt de violència contra l’altre i el col·lectiu, contra si. Vegeu com la violència és un acte d’amor:

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Breu fragment de la pel·lícula de Carlos Pazos “En blanco y negro, una vez más”, 2006.

He deixat que els lectors fossiu sotmesos pel principi d’acció de Carlos Pazos, executat, en aquest cas, per una mona. L’artista, de jove, es va transformar en star; a mitja edat, va donar el seu saber de transformació a un altre perquè aquesta persona transvestida de natural posés en el món de l’alta cultura com si ella fos ell; i en edat avançada, es recreà en noves imatges en mimesi amb imatges d’abans. Tot en ell són filons i revisitacions. Semblantment al que féu amb ell mateix, també ho fa amb Floquet de neu, en aquesta dilucidíssima reencarnació. De jove, substituí el nen Jesús pel mono blanc i l’assegué a les faldilles de la verge negre, la Morenetat. Del collage se’n va fer una coberta per a una agenda de dibuixos i una postal (L’escàndol va ser superior a l’extrem que el govern municipal va fer retirar la postal de la naixent revista Àrtics que jo impulsava). Més tard, se’n va fer, encara en vida de l’animal al zoo, quan es provava de fer nèixer “in vitro” descendents de pèl blanc, un tiratge en escultura talla de culte de tauleta de nit i turística. Però l’obra màxima és aquesta d’ara, de quan ja mort, és en el negatiu d’un film.

Poques vegades, l’autor ha vist una tan alta violència sagrada sobre el sagrat violent amb tan singular bellesa. Hem de reconèixer a Pazos la seva capacitat per desencadenar variables sobre un mateix tema o icona, i sempre -em dic- en autoretrat. La dialèctica a partir de la qual s’instal·len, amb maniqueisme, les coses, es posa a prova en aquest joc entre el blanc i el negre, el mite i la representació, la permanència i l’atzar, l’amor i la violència. L’encontre a l’atzar del paraigua en una taula d’operacions, que tant fascinà Dalí i el surrealistes, queda a bastament superat per l’encontre entre una mona de xocolata blanca i una mona de pèl negre transformades pel negatiu en verge negra i mona blanca.

Fotografia de l'equip de rodatge de la "En blanco y negro, una vez más", 2006, amb l'artista Carlos Pazos i la mona Loti (d'esq. a dreta: Joanna Rosselló, realitzadora, Bibi, producció, Cuchillo i Carlos Pazos, els col·laboradors i l'assistent Víctor P.B.) Fotografia: Lluís Ros.
Fotografia de l’equip de rodatge de la “En blanco y negro, una vez más”, 2006, amb l’artista Carlos Pazos i la mona Loti (d’esq. a dreta: Joanna Rosselló, realitzadora, Bibi, producció, Cuchillo i Carlos Pazos, els col·laboradors i l’assistent Víctor P.B.) Fotografia: Lluís Ros.

La talla de la marededéu de Montserrat feta amb xocolata a escala humana, per obra de Pep Balcells, i la mona Loti, que vingué d’un circ de València, prenen un lloc a l’espai intermedi entre la febre de les creences i la il·lusió de la realitat que la tècnica procura en el món del visible. La caiguda de les icones forma part de l’espai de l’art en la cultura europea. La música de Tom Johnson deconstruïnt La Macarena va en paral·lel a la deconstrucció de la Moreneta.

He de recomanar als nostres lectors de veure el film Artíssimo. Película de citas, 2015, de Carlos Pazos. Un emmetxament continu de milers de cites referides a l’art i la condició de l’artista extretes de mil vuit centes pel·lícules. Passareu una tarda inoblidable, un film que ningú que estigui interessat o desinteressat pel metallenguatge de l’art hauria de deixar de veure. És l’atac més furibund que mai s’ha fet contra qualsevol mena d’essencialisme seriós.

Carlos Pazos amb Richard Hamilton al darrere a l'obra "Ricard". Fotografia: Steven Pollack.
Carlos Pazos amb Richard Hamilton al darrere a l’obra “Un altre Ricard?”. Fotografia: Steven Pollack.

Després de tres mesos a la duchamp sense fer res, tot suspès, sense exabruptes davant d’un món inert que respira indiferent a l’il·lusió de l’art, Pazos i Cuchillo preparen la sortida. “Per Sant Joan anirem a la Fundació, a la fi del mon” -em canta Cuchillo. I llegeixo de Pazos: “Aquesta estúpida i inútil activitat consistent a construir un sepulcre i a ordenar i embalsamar el/s meu/s entorn/s per a un futur que no gaudiré, ni tan sols veuré, és l’única cosa que em manté actiu. No deixa de coincidir amb la paradoxa de la vida i de forma més directa amb la paradoxa de la meva dedicació a l’art des de fa cinquanta anys”. I la clava: “El meu antirealisme és el resultat de la insatisfacció amb la realitat. Molts artistes amb bones intencions però al meu entendre ingènues i fins i tot pedants, creuen que la seva col·laboració al canvi té que veure amb aportacions a una lectura el més naturalista i documental realista possible. Opto sens dubte per tot el contrari. La meva resposta és poètica ensimismada, enmimateix.”

L’artista i la presidenta  de la Fundació PazosCuchillo de Pazos se’n van cap a Trasanquelos, A Coruña, on hi tenen la seu de “Mi Path os Doy”, continuació de l’altra seu (tot en doble car dos són un), “Portátil”, situada a Lliçà d’Amunt, Barcelona, que consta de tretze contenidors transportables en camions standard, els “carromatos”, com les caravanes del circ i les camionetes  transhumants, plens de l’obra de l’artista. Ho veig com un gir a Raymond Roussel, qui escrigué l’extraordinari Impressions d’Àfrica des d’una roulotte sense moure’s del bosc de Boulogne. A la parròquia de Trasanquelos, hi viuen setanta quatre habitants. Es  va inaugurar el novembre del 2018 amb una performance de Dionisio Cañas i l’exposició de peces de Tom Johnson, Esther Ferrer i Carlos Pazos; i per l’estiu passat exposaren Vacca i Marcel Pey.  “Tenim previst, a finals de juliol o començaments  d’agost obrir amb els “INTERFACEs” Richard HamiltonDieter Roth i els cartells de “Collaborations”, juntament amb la música per gossos enregistrada a Cadaqués i la col.lecció de joguines per a gossos del Carlos Pazos. A baix, els mestres; i a dalt, els objectes pop, la col·ecció de joguets amb gossos”. Són obres que vam referir quan vam passar la tarda de fa dos diumenges amb Huc Malla. Pazos, de dos i de més en fa u: de la causa universal de totes les coses.

Manolo Borja, director del Reina Sofía, el museu més gran, és tanmateix president del consell assessor del museu més petit, el “Mi Path os Doy”. Els lectors d’El Temps de les Arts tenim la primícia de llegir-ne un fragment seu que obrirà l’exposició d’una altra bombolla Pazos, i de fer reserva per anar-hi, en petit comité, aquest estiu: “Han passat més de quaranta anys des de l’exhibició a Cadaqués (dels “INTERFACEs” i “Collaborations”). Pazos és conscient que avui no cal afegir més coses a un món que no les necessita. Col·labora en soledat amb els demés. Elabora les seves obres amb allò que s’envolta i atresora. Com a col·leccionista, Pazos acumula mercaderies i fetitxes mascotes, que no consumeix. Com en el cas de Roth i Hamilton, les peces que incorpora a l’exposició van destinades al joc i entreteniment dels animals, a pesar que han estat dissenyades per l’home. A l’igual que a les pintures per a gossos de Ch. Rotman, les joguines de Pazos revelen les contradiccions d’una societat extractiva, capaç de portar el consum fins a l’absurd”.

Duchamp o Dalí? Hamilton o Roth? Carlos Pazos; i dos en un: PazosCuchillo de Pazos.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca