Exposicions

Dues dècades d’art a la fundació Vila Casas i Art en confinament

Per celebrar el 20è aniversari de la Fundació Vila Casas, s’han presentat al Museu Can Framis les exposicions “Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya”, amb la intervenció d’un centenar d’artistes i El cor oceànic de les coses de Jordi Martoranno. Tanmateix, també s’han donat a conèixer una sèrie de publicacions relacionades amb la Fundació, com són tres catàlegs dirigits per Daniel Giralt-Miracle, dedicats a la pintura, la fotografia i l’escultura, on apareixen documentades les 2.500 obres que componen la col·lecció de la Fundació, i sobretot el llibre escrit per la directora d’art de la Fundació els darrers vint anys, Glòria Bosch, titulat “Tot girant fulls d’àlbum. Vint anys de la Fundació Vila Casas 2000-2020″, on explica les seves experiències i reflexions al capdavant de la Fundació durant quasi bé dues dècades.

Catàlegs de les col·leccions de pintura, escultura i fotografia de la Fundació Vila Casas

És la primera vegada que la Fundació publica tres catàlegs que permeten conèixer de manera exhaustiva la seva col·lecció, on el lector comprovarà la immensa tasca del seu creador, Antoni Vila Casas, que ha reunit un nombre molt extens d’obres, que ha anat recollint des dels seus inicis com a col·leccionista. Encara que la Fundació commemori vint anys d’exposicions, va néixer abans, concretament l’any 1986, per centrar-se en la investigació sociosanitària.

Segons Vila Casas, l’objectiu d’aquest projecte artístic iniciat el 1998 és la de “promocionar  l’art contemporani català, cosa que fem des d’aleshores amb l’adquisició d’obres d’art d’artistes catalans o que en un moment o altre de la seva trajectòria s’han establert i han treballat a Catalunya”.

Evidentment que aquest projecte compleix amb escreix la finalitat per la qual es va crear, ja que actualment la podem considerar com la Fundació més important existent a Catalunya –a  banda de la Caixa-, tant per la qualitat de la col·lecció com pel gran nombre d’exposicions que es duen a terme en els cinc espais amb els que compta –incloent-hi la incorporació recent del Castell de Vilaseca-, i també per les diferents activitats que es fan: conferències, actes promocionals i, sobretot, els premis anuals dedicats a la pintura, l’escultura i la fotografia que se celebren alternativament.

Els textos de presentació dels  tres volums els ha escrit el crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle; en el tercer també hi intervé Glòria Bosch-. El primer catàleg fa referència a la pintura, on apareixen els noms i les obres de les 922 pintures que integren el seu fons. Porta el títol Una reflexió a l’entorn d’una col·lecció, on l’autor fa un extens elogi de la figura del president de la Fundació, Antoni Vila Casas, per haver contribuït a recuperar una part tan important de l’art català, que tant es troba a faltar en els nostres museus més emblemàtics, cas del MACBA i al MNAC –encara que  aquest últim hi està prestant darrerament més atenció-. També és cert que altres fundacions com Bassat o Suñol  contribueixen de manera important en aquest apartat.

A Giralt-Miracle no li ha estat gens fàcil classificar els artistes i les seves obres a nivell temàtic, estilístic o cronològic, però finalment ho ha aconseguit distribuint-los  en quatre apartats més generalistes com són l’art figuratiu, l’art abstracte, l’art surreal i l’art de concepte. Dins de l’art figuratiu el divideix en realista –Montserrat Gudiol i Serra de Rivera- i el que se cenyeix a la realitat –Perico Pastor i Agustí Puig-. També apareix la nova figuració, amb Francesc Artigau i Josep Uclés. Quant als pintors relacionats amb la natura i el paisatge dins dels vessants expressionista  hi situa Josep Niebla, en la narrativa Javier Garcés i en l’expressionisme on el color és el protagonista inclou Guerrero Medina. Les ciutats i el paisatge modern es poden veure a través de la composició i del color, amb Antoni Taulé i Jorge R. Pombo, i del constructivisme, amb Ramon Enrich i Frank Jensen. La natura morta també hi està molt ben representada de forma realista amb Luis Marsans, Francesc Todó, i també cubista, amb Miguel Rasero.

De l’art abstracte i sobretot, de l’informalisme, a la Fundació hi ha moltes peces, ja que la majoria dels integrants d’aquesta tendència hi són presents, com Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada, Josep Guinovart, Alfons Borrell recentment traspaasat, Romà Vallés i Lluís Lleó, entre molts altres. Respecte de l’abstracció geomètrica hi ha peces de Joan Vilacasas, del que ara s’està duent a terme una antològica a Sabadell-,  Jaume Rocamora.

Al següent apartat Giralt-Miracle l’anomena art surreal en lloc de surrealisme, perquè “inclou obres que si bé incorporen elements de l’inconscient per distorsionar el món real, com ho fa el surrealisme, no renuncien,  però, a incorporar referències procedent de la realitat tangible”. Hi veiem treballs de Joan Ponç, Evru/Zush i Amèlia Riera.

Finalment, dins de l’àmbit de l’art de concepte, tendència sorgida a la dècada dels seixanta del segle passat, predominen instal·lacions, poesia visual, vídeo, escenografies…, amb obres d’artistes com Perejaume, Antoni Llena, Carlos Pazos i Antoni Miralda.

L’escultua a la col·lecció

El segon volum se centra en l’escultura, que s’exhibeix a Palafrugell, concretament a  Can Mario, espai inaugurat el 2004. L’autor destaca la gran contribució de l’escultura catalana de finals del segle XIX i  XX, de la que la Fundació té un bon nombre de peces, en total 486, que ha classificat com  figuracions, abstraccions, objectes, geometries, conceptes, instal·lacions i jardí d’escultures.

Dins de les figuracions hi ha obres relacionades amb el cos humà, cas dels bustos i cossos, i del món animal. Hi ha peces de Manolo Hugué, Eudald Serra, Francesc Torres-Monsó, Jaume Plensa i Xavier Mascaró. Quant a les abstraccions destaquen obres de Joan Miró, Xavier Corberó i Susana Solano. L’apartat dels objectes, que poden ser trobats, transformats, autònoms, simbòlics i poètics inclouen obres de Tàpies, Xavier Medina-Campeny i Josep Mª Riera i Aragó-.

Un altre apartat important de la col·lecció són les geometries treballades en diferents materials, com en Andreu Alfaro i Sergi Aguilar. L’art conceptual, aparegut als anys seixanta del segle passat, que a Catalunya va tenir una forta incidència, entronca amb autors avantguardistes anteriors. Dins d’aquest àmbit hi ha peces de Leandre Cristòfol, Miralda, Marcel Martí, Joan Brossa i Ricard Vaccaro. Segons Giralt-Miracle el mot “instal·lació permet als artistes d’anar més enllà i utilitzar més d’un suport per crear espais físics i mentals que tinguin una narració pròpia”, cas de  Carlos Pazos i Isabel Banal. Dins de la col·lecció  hi ha dues propostes que van ser adquirides conjuntament per a ser exhibides de manera itinerant, com són “Un altre món”, amb 46 peces de 46 artistes i “Ous”, on 14 artistes van “treballar la superfície d’un volum ovalat que alguns d’ells van pintar amb referencies figuratives”.

L’últim àmbit és el jardí de les escultures, que es troba davant mateix de Can Mario, on des del 2011 s’han anat col·locant 33 escultures de grans dimensions, la majoria d’elles de ferro, acer corten i bronze, amb obres d’Alberto de Udaeta, Rosa Serra i Enric Pladevall. La Fundació ha cedit aquestes escultures a l’Ajuntament de la ciutat per la bona acollida que li ha dispensat.

La col·lecció de fotografia

El tercer volum està dedicat a la fotografia, que des de sempre s’exhibeix al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, espai inaugurat  fa vint anys, o sigui, quasi bé al mateix moment que la resta d’espais de la Fundació, el que indica l’existència d’un gran interès per l’art de la fotografia, tal com ho defineix Giralt-Miracle. El fons compta amb 1054 fotografies. En el catàleg també hi ha contribuït Glòria Bosch, amb un llarg text que porta el títol [Des(re)velar la col·lecció], on fa un recorregut de com s’ha anat desenvolupant la col·lecció. Podem afirmar que aquest museu és l’únic existent a Catalunya que, juntament amb Foto Colectània i recentment la Fundació MAPFRE, formen el nucli principal dedicat totalment al món de la fotografia.

La selecció d’obres d’aquest catàleg es distribueix en els següents apartats: Dissoldre´s en la mirada dels altres, la fotografia com a eina de denúncia, funció social i l’art com a procés, la fotografia al servei de la publicitat i la moda i dibuixant amb la llum i el moviment. En Dissoldre´s en la mirada dels altres, es mostren retrats de personatges anònims i d’artistes, amb obres d’Agustí Centelles, Francesc Català-Roca, Jordi Belver i Xavier Miserachs. També hi ha nus , amb fotografies de Alberto García Alix, Frank Horvat i Robert Mapplethorpe.

A La fotografia com a eina de denúncia, hi ha un gran nombre d’imatges d’Agustí Centelles sobre la Guerra Civil i de Manel Armengol i Pilar Aymerich sobre manifestacions on es reclamen  aspectes socials i polítics. A Funció social i l’art com a procés, Gloria Bosch senyala que “cada obra , tot i partir d’una experiència concreta, ens proposava moltes lectures que anaven més enllà del mitjà fotogràfic i en favor d’una integració més híbrida”. Aquest àmbit és molt nombrós, ja que es tracta d’una temàtica que als artistes els  interessa majoritàriament, com és el cas de Francesc Abad, Toni Catany, Pere Formiguera, Vanessa Pey, Ouka Lele i Antoni Muntadas.

Respecte de La fotografia al servei de la publicitat i la moda, la contribució de Leopold Pomés i Horvat ha esdevingut essencial. A  Dibuixant amb la llum i el moviment, els conceptes de llum, foscor i ombres s’emulsionen a través del llenguatge, del gest i de la pròpia realitat, amb obres d’ Humberto Rivas, Pedro Madueño, Valentín Vallhonrat, Mabel Palacín i Anna Malagrida-.

Coberta del Llibre “Tot girant fulls d’un àlbum. Vint anys de la Fundació Vila Casas 2000-2020”. Glòria Bosch

Llibre Tot girant fulls d’un àlbum…Vint anys de la Fundació Vila Casas 2000-2020

La publicació del llibre Tot girant fulls d’un àlbum…, de Glòria Bosch,  que comparteix amb Àlex Susanna, actual director d’art de la Fundació,  fa un exhaustiu estudi dels vint anys de la Fundació, mitjançant la seva trajectòria professional que, pràcticament, ha desenvolupat des del seus inicis, on “L’autora traça una sèrie de reflexions íntimes i sinceres que conviden a passejar-se per tot allò que ha succeït a la Fundació”. El primer capítol del llibre se centra en un diàleg entre Glòria Bosch i Antoni Vila Casas, però amb la singularitat que només és ella la que explica la història de com es va gestant la Fundació, destacant la persistència  i resistència, el que avui dia diríem resiliència, de Vila Casas, qui senyala que  “la cultura i la tradició són els eixos que vertebren les senyes d’identitat d’un país”.

Posteriorment Bosch va desgranant els diferents contactes i converses que ha mantingut amb ell abans d’ocupar el càrrec de directora d’art, ja que procedia del Museu d’Art de Girona, ciutat on havia dirigit anteriorment Espais Centre d’Art Contemporani i la revista Papers d’Art, ambdues també de Girona. El primer pas va ser al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, on es van fer exposicions de pintura i diverses activitats.

Al poc temps es produeix l’obertura de Volart –Can Framis s’inaugurà el 2009-, al costat mateix de la seu de la Fundació, i Can Mario –abans les escultures estaven a tres cases museu a Pals- de Palafrugell, que anteriorment era una fàbrica de suro.

El 1997 es produeix un fet important per a Vila Casas, ja que és quan deixa la seva tasca com a responsable del laboratori Prodesfarma al fusionar-se amb el laboratori Almirall, quedant lliure d’aquesta obligació i així es pot dedicar plenament a la Fundació. El 1998 es crea la publicació Cuadernos Quiral relacionada amb la medicina, comunicació i societat. Cinc anys més tard, el projecte Quiral – terme que prové del grec “kheir”, que significa mà- es va convertir en Quiral Art, de caràcter trimestral.

A continuació, Bosch fa un recorregut per les diverses exposicions i actes que s’han fet en cadascun dels espais, comentant aspectes més personals, com és el vincle amb els artistes. Finalment, hi ha una relació de tots els artistes, autors i col·laboradors que han intervingut en les diferents activitats de la Fundació, així com un històric de les exposicions que s’han organitzat en els quatre espais –unes 300- i  també un històric de les exposicions itinerants, entre elles la d’Antoni Tàpies. La resistència del signe al Castell de Vila-Seca, que es va inaugurar poc abans del confinament i que el podríem considerar com el cinquè espai de la Fundació Vila Casas.

100 càpsules de confinament. Art i pandèmia a Catalunya

Respecte d’ aquesta exposició no ens estendrem gaire, ja que anteriorment en aquesta mateixa revista Conxita Oliver ja hi va fer referència. Aquesta mostra es va iniciar virtualment el mes de març d’enguany i va durar tres mesos, fins que va finalitzar el confinament per la pandèmia de la Covid19, i per tant tots els museus i centres d’art estaven tancats, per això la Fundació va demanar a 100 artistes que creessin una obra durant el seu  confinament. La majoria de les obres les van realitzar a casa seva, ja que no les podien fer al seu taller.

L’exposició va ser virtual on cadascun dels artistes participants enviava una imatge de l’obra amb el seu nom, la seva localització i un text. Ara, el que es presenta a Can Framis són aquestes imatges, totes elles col·locades en una sola paret que s’estén per les diferents sales, i també es mostren les obres finals que, en molts casos, no són les mateixes de les imatges, i que  segons Àlex Susanna són gairebé la meitat. Els comissaris són el mateix Àlex Susanna i Mercè Vila, coordinadora d’art de la Fundació, que “tenien molt clar que la tria havia de ser tan oberta, heterogènia i eclèctica, com fos possible, i això és el que ens va portar a convidar-hi artistes  de totes les generacions, disciplines i plantejaments estètics”.

Eulàlia Valldosera. Sense títol. Fotografia. 2020

No comentarem les obres, ja que això ja ho va fer Conxita Oliver, però si em centraré en algunes d’elles per diverses circumstàncies, cas d’Eulàlia Valldosera amb la impressió fotogràfica Sense títol, on es veu un fragment d’un rostre femení –encara que també podria ser masculí-, on una llàgrima de color es desprèn de l’ull. És una imatge que transmet la por i la tristesa de viure una situació d’aquest tipus. De Patricio Reig hi ha una altra fotografia en blanc i negre titulada Bramante, usted y yo, on un home ben vestit amb un sobre a la mà i portant la mascareta per sota del nas, o sigui, de manera incorrecta, va caminant per un carrer totalment solitari.

Patricio Reig Bramante: usted y yo. Fotografia. 2020
Gino Rupert. True Love. Pintura. 2020

Gino Rubert va tenir la sort d’estar confinat al seu estudi de Sant Martí d’Empúries, per això va poder realitzar la tela True Love, on s’endinsa en el seu món personal. S’aprecia  una dona estirada al llit i on apareixen una sèrie de cors al seu entorn. Més que una dona real sembla un maniquí. La irrealitat s’enfronta a la realitat del moment. De Daniel Berdala hi ha l’oli i carbonet Parar per pensar, on una figura femenina situada d’esquena a l’espectador està mirant els núvols. Uns núvols foscos i tenebrosos que provoquen pànic. Berdala va tenir la desagradable experiència de patir directament el covid19, ja que va estar ingressat a la UCI  de l’Hospital de Sant Pau. Aquesta experiència li va significar un abans i un després en el seu esdevenir com a persona i com artista. Els seus somnis “formen part de la meva vida, jo ja fa temps que en pinto de somnis, en forma de paisatge”.

Maite Caramés. Ja és primavera. Sèrie “Confinament”. Fotografia. 2020

Maite Caramés presenta la fotografia Ja és primavera. Sèrie “Confinament”, on es veu  una dona amb mascareta agafant una mena de peixera on sembla que germini una fulla. L’escultor Ferran Soriano va enviar una imatge d’una escultura que estava al costat d’una finestra del seu domicili; en canvi ara exposa una altra escultura d’acer inoxidable: Enyor, on apareix una mena de cap del que sorgeix un cercle que puja cap a l’infinit. El cercle pot ser la lluna, la figura de la dona  o l’esperança que nia en la ment del personatge. De Lourdes Fisa hi ha un gravat calcogràfic a la punta seca, titulat Pluja de pètals, que forma part d’una sèrie de gravats realitzats durant el confinament. Els pètals es poden relacionar amb les llàgrimes per la tristor dels moments que vivim. L’artista, en l’escrit que acompanya l’obra, comenta que “des del silenci de l’estudi retorno als orígens”.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close