Dansa

Ecologia del moviment

Ballarina i coreògrafa granadina, actualment directora dels Teatros del Canal de Madrid, amb una amplíssima experiència internacional a Nova York, París i Berlín; ha arribat al Liceu de Barcelona amb la seva companyia francesa per presentar un dels espectacles més cridaners de la temporada. La seva és una aposta pel compromís i la dansa transfronterera d’estils diversos: des d’apunts de clàssica, les danses urbanes, els llenguatges contemporanis i la percussió corporal. Sempre al servei del missatge.

Retrat de la ballarina i coreògrafa Blanca Li. Font: blancali.com.

Hi havia un gran interès per veure com encaixava tot plegat a “Solstice”, un cant ecològic i a la responsabilitat humana en la conservació del planeta. Podeu gaudir de la proposta fins al dia 9, amb una funció especial dilluns a preu popular per a menors de trenta-cinc anys.

Es tracta d’una gran producció, amb catorze ballarins en escena i un músic, al voltant de la preservació de la naturalesa com a espai vital que cal cuidar. Un crit, quasi a la desesperada, davant de la constatació diària de les transformacions que està causant la intervenció humana i que es tradueixen en catàstrofes diverses com ara pluges torrencials i desbordaments de rius, pujades del nivell del mar, i borrasques imprevisibles que afecten cada cop més amb insistència. L’equilibri entre la bondat dels elements que conformen el planeta, l’aigua en particular, i la manera com pot quedar trasbalsat si no prenem la màxima atenció, és l’eix central des del qual Blanca Li emet una alerta enèrgica, coreografiada tant des de la individualitat dels solos de tots els seus intèrprets amb què tanquen l’espectacle; passant per un intens treball de grup en el terç central; i el diàleg continu amb recursos tècnics diversos, que donen un fil de continuïtat al conjunt. Tot plegat farcit de correspondències simbòliques entre el sentit de la peça i la naturalesa mateixa de la dansa: sempre a la recerca de l’equilibri que eviti la caiguda.

A “Solstice” hi ha un intens treball de contacte entre els ballarins i alguns dels elements propis de la naturalesa. Foto: © Nico Bustos.

Contribueix de manera potent al conjunt una escenografia mòbil, simulant uns grans núvols; i la plataforma escènica que tant esdevé un desert, una ona de mar gegant o bé un cel amb unes aspes d’un molí de vent. Hi ha grandiositat visual en tota l’obra, a través de les projeccions, integrades amb el treball dels ballarins, essencialment de terra; però també amb grans salts i extensions de braços que volen transmetre un sentit de dependència entre cos i entorn. En la mesura que es trenca l’equilibri del planeta, resulten afectats els seus moviments. Es tracta d’un elenc de solvència destacable i sentit grupal, malgrat les divergències que produeixen les especialitats des de les quals treballen. Aquesta diversitat enriqueix el dibuix per bé que dificulta l’homogeneïtat.

Capítol a part mereix, per una fascinant presència escènica; com pel ritme, el treball de veu i l’impuls musical que defensa, el cantant i percussionista Tao Gutierrez. Les seves aparicions il·luminen els esquemàtics i disgregats quadres de “Solstice”. Els relliga a una música de tall tradicional, amb un fort component ètnic. Un aspecte aquest que reforça la idea de vinculació entre els ballarins i la terra. Com també limiten cap altra lectura que no sigui una certa idealització d’un temps o d’un espai on potser les relacions entre humans i planeta no eren tan conflictives.

“Solstice” és un crit d’alerta a la conservació de la natura, des dels llenguatges del moviment i amb la coreografia de Blanca Li. Foto: © Laurent Philippe.

I aquest darrer aspecte és el més discutible de la proposta de Blanca Li. Bufa el vent huracanat i els seus intèrprets, amb unes teles blanques de suau textura, s’agrupen enmig de l’escenari com per protegir-se de l’embat. Segurament un dels moments més suggerents. Com juguen amb un bassal d’aigua després d’una intensa sequera que els ha deixat exhaustos, moment en què ressona pel teatre els accents de moviment que el músic provoca en un petit aquari. Un altre dels instants màgics de l’obra; juntament amb el fragment final amb sorra negra. Imatges, insistim, acompanyades d’aquella música, mentre el núvol de tela passeja amunt i avall. Força expressiva i visual. Però què hi ha més a part d’aquella obsessió per crear una ecologia del moviment, a recer de la memòria d’un temps perdut? Perquè és aquí on es troba a faltar una anàlisi més profunda que engrandeixi la peça, més enllà d’apel·lar a una relació antiga i que no ha de tornar.

I encara una altra pregunta incòmoda que no es pot esquivar i que sobrevola tota la funció: aquesta explosió de recursos visuals, escenogràfics, personals i materials tant projectats, com físics, de quina manera es justifiquen en aquell marc de sensibilització i denúncia?

Jordi Sora
Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close