Arts visuals

Edward Hopper entès per la meua veïna

Quan vaig venir a Girona la llogatera ja ens ho va advertir: «Estigueu molt per la Montse, la veïna de dalt». Nosaltres vivim al primer, ella al segon i últim pis. Som quatre estudiants precaris envoltats per unes parets de cartó i finestres de paper que s’encarreguen de glaçar-nos les habitacions. La Montse viu sola des que va perdre el marit, i ara amb vista a lhivern engega una llar de foc que nosaltres no tenim. Des que ell va faltar depèn de la companyia dels nous inquilins; ells van passant i ella els agafa estima fins a que marxen. Ara som nosaltres.

Ja fa mesos que li portem la compra. Sovint pugem, li demanem un parell d’ous, petem una estona la xarrada i lendemà li retornem els mateixos dos ous. També posem la seua adreça a qualsevol paquet, i així, sense que ella ho sàpiga, pugem i ens explica com li ha anat el dia. Ara amb el fred —la fred, que en diu ella— ens hi convida sovint per estar calents quan encén la llar de foc. Laltre dia el carter li va deixar, gràcies a una amiga que fa un postgrau de pintura a Oxford, la biografia dEdward Hopper. En veure el llibre em va dir que ella també pintava i que lautor li encantava. Em va fer passar, i a mesura que avançava la conversa hi trobava més i més paral·lelismes.

Veure en Hopper, com en la Montse, un sentiment de solitud no és pas complicat; titllar-lo danacoreta, com fan alguns crítics, em sembla desdibuixadament agosarat. Partidari de les interpretacions com soc, ell mateix va dir que no shi sentia, però la gent confon estar sol amb sentir-se sol. Hopper viu al segle XX, època en què el neguit per desvetllar els perquès del comportament cobren força amb les teories de Freud o Jung. La gent demana respostes i solucions, però Hopper defuig de correccions analítiques: lartista ho serà amb tota la seua complexitat. La Montse mexplica que és lògic, això, i que deixar de voler canviar les incorreccions de la gent Freud ho hauria dhaver entès el primer any de casament.

Edward Hopper: Office in a Small City, 1953.

«Tu mira els seus quadres —em diu— aquest home va ser feliç; la gent dels seus quadres és qui ho passa malament.» No puc evitar pensar que shi sent representada. La gent dels seus quadres, que diu ella, era sovint la imatge de Jo Nivison, la seua dona. Quan em parla del seu matrimoni ho fa coartada, incòmoda, i és quan va faltar el seu home que va tornar a pintar. M’és impossible no veure-la reflectida en una Jo anul·lada per Hopper. A les seues memòries, Jo deia que parlar amb lEddie era com deixar caure una pedra a un pou, excepte que no sona quan toca el fons. Em va fer mal aquesta afirmació, contada entre anècdotes, com si labsència de resposta fos la tònica quotidiana duna relació. «Abans, però, les coses eren diferents», em diu.

La casa encara manté dues parts ben diferenciades. No ha tocat absolutament res des de fa gairebé deu anys. El despatx dell continua intacte i uniformat; el della pateix una evolució ben visible. Fa deu anys que ha tornat a pintar, i mensenya alguns dibuixos de la represa: colors foscos, apagats, gent solitària, com l’època preparisenca de Hopper. «Aqui vaig ser molt feliç», em diu, i em pica lullet. Que la crítica sovint sexcuse en la incomprensió de Hopper per explicar la seua vida ho trobe el camí fàcil. Personalment, diria que Hopper gaudia de la tan americana sensació danar a contracorrent creient que és la resta del món qui sequivoca. Pels carrers de París conviu amb Cézzane, Picasso, Stein o Renoir, i l’única cosa que en treu és el l’evolució de tonalitat de la paleta cap a uns colors més pastels a causa de la influència impressionista i primavera parisenca.

Edward Hopper: Hotel Room, 1931.

Són moltes les veus –a parer meu, equivocadament– que posen un punt dinflexió el crack del 29 per entendre lobra de Hopper. La Montse sense saber-ho em dona la clau de tot plegat: «la vida et canvia quan trobes el teu espai». Hopper es muda amb Jo el 1924, a un pis humil que els exigia pujar 74 escales. El crac borsari té lloc el 29, lany 1930 Edward Hopper ha venut un total de zero quadres tot i pintar-ne des de fa anys. De fet, quan diuen que lenfonsament financer va marcar la seua vida tenen raó, però no com creuen. Lany 1930 els EUA necessiten la seua dosi de nacionalisme malaltís per engrandir una figura derruïda per la crisi, i els crítics atorguen a Hopper un component ideològic perquè, segons ell, podent pintar qualsevol altra societat opta per lamericana. «Jo pinto el que veig», em diu la Montse, i mensenya més de vint dibuixos de la clínica durgències que tenim al davant.

Hospitals, malalts, morts, foscor. A mesura que passen els anys la meua veïna es torna més crua i menys sentimentalista. On abans sesforçava per dibuixar una cara plorosa ara no en pinta ni els ulls. «El context ja ho fa tot —mexplica— no cal carregar-ho més». Hopper, amb el temps, defuig de tots els detalls que Rockwell maldava per remarcar, i és que si la gent sidentifica amb els personatges de Hopper no és perquè tothom estiga sol a lhabitació sinó perquè cadascú construeix una història personal al voltant dels personatges, trobant-ne així una equivalència pròpia.

Edward Hopper: Automat, 1927.

Fa anys que la Montse no ix pràcticament de casa, «des de la finestra ho veig tot», em diu. Des d’allà on m’ho diu solament pot veure la clínica d’urgències i els immensos finestrals d’una finca de gent de bé que hi ha al costat. Passa gran part del dia observant-los, als uns i als altres, i pintant-los sense que ells ho sàpiguen. Té una cadira ben còmoda, pinta asseguda. Hopper va morir allà mateix, a la cadira de fer feina; Jo nou mesos més tard, gairebé cega i plena de deutes. La Montse respira vitalitat externa i una barreja de ganes de morir interna que esquitxa curiositat. Hopper, com ella, va ignorar gran part de la ciutat, defuig d’atraccions turístiques i si pinta els ponts de Nova York mai pararà atenció al de Brooklyn. Dècades abans del moviment de preservació històric ell només atresorava edificis vernacles, obtenint-ne la satisfacció de les coses que queden com eren. Li demane que per què pinta sempre el mateix, i només em contesta que pintant la mort ja ho pintes tot perquè és l’única cosa que li queda.

Prepare el foc. A principi de cada tardor compra una tunelada de llenya que nosaltres li pujàrem al pis fa no gaire.

—És curiós, oi? —torna a dir— Al final només ens queda això.

—El què, la companyia?

—No, l’escalfor. Pinto sempre el mateix perquè em fa gràcia que la gent benestant de la finca de davant visqui paret amb paret amb la mort, jo la veig de cara.

Álvaro Muñoz
Álvaro Muñoz: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close