El abrazo de amor del universo a la tierra (Mexico), yo, Diego y el señor Xólotl

Didàctica de l'Art

L’art és una de les adquisicions evolutives de la humanitat. Ens permet assenyalar territoris, comunicar i persistir en les nostres creences. L’art fa explícit el comportament simbòlic i com tot allò que és humà, està al servei de la societat però també de l’individu. L’art té sentit en tant que ens ajuda a expressar que existim, que pensem, que sentim, que lluitem i que patim. Avui ens endinsem en una obra que és patiment i acceptació, que és reivindicació del fet propi en un context universal, que és història, natura i tradició, una obra plena de simbolisme i de significats que convida a la reflexió.

«El abrazo de amor del universo a la tierra (Mexico), yo, Diego y el señor Xólotl» és una obra de Frida Kalho. Nascuda a Mèxic, el 1907, de petita li van diagnosticar una poliomielitis que la va deixar coixa.

1

Frida apareix al quadre amb la roba que sempre duia, el clàssic vestit de tehuana amb el que reivindicava la cultura mexicana però que també li cobria la cama malalta. A 18 anys en un accident, el passamà de l’autobús en el qual viatjava l’entravessà pel mig, i a pesar del pronòstic es va salvar. Es va conjurar amb la vida per tirar endavant conscient que només tenia una oportunitat de viure i no la va malbaratar. Però Frida té llàgrimes als ulls i li surt sang del coll i del pit, perquè va poder viure a pesar de l’accident i la malaltia però no va poder tenir fills.

1

Es va casar amb un pintor molt important d’aquell temps, Diego Rivera que li portava més de 20 anys. El pare de Frida Wilhelm Kalho va comparar la parella amb un elefant i un colom per la gran diferència de mides que tenien ambdós, tot i que potser també es referia a altres diferències no tan explícites.

1

Aquí Diego Rivera apareix a la falda de Frida com un bebè de grans dimensions. Si ens fixem, a les mans hi té una flama i en el front apareix el tercer ull que representa la saviesa. Tot i els nombrosos amors que ambdós van viure, després d’uns anys de separació es van tornar a casar. En aquest segon matrimoni Frida tria a Diego perquè és un home savi, perquè l’estima sense reserves, el comprèn i li fa costat com si d’un fill es tractés.

1

Aquest quadre és un tribut a la maternitat. Podríem fer el símil de les nines russes una dins l’altra. L’exterior és la Mare Univers que abraça la Mare Terra, Coatlicue en la mitologia asteca, la mare de tots els deus i la deessa de la vida i de la mort. Al seu temps, Coatlicue abraça Frida Kalho que apareix com una Mare de Déu que té als seus braços la quarta peça del joc, Diego Rivera.

1

La Mare Univers és blanca allà on brilla el sol i fosca on regne la lluna i en els braços acull Coatlicue que està representada de color terra i amb un pit ple de llet del que en surt una gota, una gota lluent de fertilitat. Del seu cos neix tota la vegetació de Mèxic que és el santuari del cactus. Però no tot és vida, al mig del pit Coatlicue té una ferida gran, perquè és la deessa de les dones que perden els fills durant l’embaràs. Frida la tria perquè la representa.

1

La Mare Terra va tenir molts fills, entre ells els dos bessons Xolotl, déu de la mort, de l’enfermetat i la deformitat (de nou un Déu que Frida sent seu), de l’inframón i del foc. I Quetzalcoatl el déu de la vida, de la llum i del sol. Durant la nit Xolotl, és el gos que acompanya el sol en el difícil trajecte del viatge per l’inframón.

1

Coatlicue custodiada pels seus fills, té a la falda a Frida Kalho, escabellada, plorant les seves desgràcies: malaltia i deformitat, accident i sofriment. Té el cor ferit i a la seva falda Diego convertit en infant, l’infant que Frida mai va tenir. A les mans de Diego, el foc de Xolotl que apareix en forma de gos a l’extrem de la faldilla de Frida adormit i absent .

Un quadre de sentiments oposats i complementaris, una gran abraçada maternal i perpètua a la terra mexicana que fa arrels en un univers de patiment personal. Una obra que acompleix una de les funcions de l’art, expressió del sentiment íntim i profund i que en aquest cas, excepcionalment, és el sentiment d’una dona perquè Frida Kalho és encara la única artista coneguda i reconeguda arreu.

Per saber-ne més: Rauda, J. (1985). Frida Kahlo.  

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj

Isabel Boj Cullell és Dra. en Didàctica del Patrimoni, professora associada a la Universitat de Barcelona i directora de l'empresa Schola Didàctica Activa, dedicada a la realització d'activitats escolars d'història i patrimoni. Va cursar la llicenciatura d'història i es va especialitzar en didàctica amb l'objectiu de crear estratègies i materials per acostar la història i l'art al món escolar i al turisme cultural. Ha participat en nombrosos projectes de socialització del patrimoni, i va ser responsable de l'equip de divulgació dels Jaciments d'Atapuerca a Burgos.És investigadora del grup de Recerca de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona.
Isabel Boj

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca