Arts visuals

El bes i la mirada de tots (“omnium”). Una tarda de diumenge amb Joan Fontcuberta

De totes les cadenes de participació en xarxa, d’imatges o de textos que s’afegeixen i es repliquen, impulsores i receptores durant el període del primer confinament, he saludat i vull publicitar la convocatòria de l’entitat -campiona en associacionisme col·laboratiu- Òmnium Cultural, la qual, a través de l’artista Joan Fontcuberta, s’adreça a la ciutadania, sotmesa sota un estat de vigilància biopolítica, per tal que mostri les seves imatges de supervivència endins i de solidaritat enfora. El resultat final serà una fotografia de fotografies, un mosaic històric que surt de l’interior de les persones cap als altres, quan la Covid-19 ens enclaustrà. Se n’han recollit, en pocs dies, la xifra astronòmica de seixanta mil fotografies, a www.miradesdesdelconfinament.cat,  fins arribar a les cent mil imatges amb la teva aportació. He visitat en conversa virtual Joan Fontcuberta, artista i analista de la naturalesa de la fotografia i els seus mecanismes.

Si a Barcelona hi ha un monument històric commemoratiu desinhibit, i sorprenent per la seva qualitat artística d’ara, no hi cap dubte que és el mural fotoceràmic del bes, obra de l’artista i fotògraf Joan Fontcuberta i del fotògraf i ceramista Toni Cumella. No practica el culte a la personalitat, ni glorifica cap gesta de violència; al contrari, és el punt d’intercanvi de l’alè de vida. Es troba en un punt mort i cul de sac de l’urbanisme de Barcelona, i s’ha convertit en un dels llocs de peregrinació dels joves amants de descoberta per les coses que es mouen a la ciutat. En puc donar testimoni perquè forma part de la meva ruta de passeig diari, com la que practicava Gaudí quan baixava i pujava, diàriament i a peu, del temple expiatori del Camp de l’Arpa al confessionari de l’església barroca de Sant Felip Neri. Sempre hi ha gent davant del teló, com si fos l’estudi d’un fotògraf a l’aire lliure. La imatge és un primer pla cinematogràfic d’uns llavis mosults de roig carmí en alè conviscut, i la gent s’hi besa i s’hi fotografia. Ens tornarem a besar després del desconfinament?

La imatge aquesta talla la història del cos en dos moments històrics dels costums públics: el del bes impúdic i el del bes confinat. La fotocomposició de la besada va ser feta per commemorar la derrota catalana en la Guerra de Successió Espanyola, l’11 de setembre del 1714. L’artista construí una imatge d’esperança sota el títol “El món neix en cada besada”. Una obra d’art inventa i diagnostica la realitat, i es contraposa a la imposició de la història de guerra.

El fotomosaic, ubicat a la plaça Isidre Nonell, a Ciutat Vella de Barcelona, a tocar del Col·legi d’Arquitectes, s’ha convertit en un plató de fotografia a l’aire lliure on el retratat és el fotògraf.
El fotomosaic, ubicat a la plaça Isidre Nonell, a Ciutat Vella de Barcelona, a tocar del Col·legi d’Arquitectes, s’ha convertit en un plató de fotografia a l’aire lliure on el retratat és el fotògraf.

Si qualsevol dels nostres lectors desconeix el procediment d’aquesta obra, que faci créixer la imatge amb el punter i la lupa del seu ordinador, i quedarà parat del que s’hi trobarà al darrere de la imatge. És una obra cabdal de l’Era de la postfotografia, és a dir aquell moment de la història de la tècnica en què el fotògraf no posa els seus peus com a trípode en un lloc presencial, sinó el seu cap i l’ull i la mà dins l’ordinador, i en el gran bossa del núvol. A l’era de l’hiperconeixement, l’autor és el lector. La imatge realitzada és una imatge feta amb les dels altres, lliures en el seu vol. L’autor, amb programes informàtics, recull, retalla i engoma un collage, i fa seva la idea presocràtica que Tot és U. S’acompleix, al mateix temps, una utopia revolucionària antiteocràtica llargament anhelada: tothom escriurà i pintarà un text o una imatge amb les imatges deslliurades dels altres. De la causa universal.

La tècnica fa de metafísica. El mecanisme és possible gràcies a un procés tecnològic de la nostra edat rejovenida. Les pinzellades del pintor Isidre Nonell, que dona nom a aquell racó, són avui píxels de color. “El projecte Googlegrames, tècnicament, resulta de conectar dos universos dispars: el buscador Google amb la tradició dels mosaics” -m’explica diligent Joan Fontcuberta amb el que ens trobem a dues hores de distància en cotxe. “Som avantguarda, Joan, tenim els clàssics grecs i llatins a tocar. El vostre fotomosaic és un “opus tessellatum” sense dofins; l’amor hi era al·legòric, però en el vostre triomfa el color de la carn.” I el Joan ens explica: “En el procés fotoquímic de la fotografia analògica el revelat era un mosaic irregular de molècules d’halur de plata; i el tiratge era un mosaic de punts de la trama fotomecànica; ara són píxels.” I el fotògraf que ha relligat la imatge amb la comunicació i les possibilitats de la tecnologia com a ontologia, conclou: “Amb el fotomosaic digital l’experimentació artística és més que digital: tria una paraula i veuràs com la informació fa art”. Vida, tècnica, llenguatge.

Quina serà la imatge que vindrà? -no goso ni demanar-ho. “El supercomputador “MareNostrum” prendrà les fotografies totes, per rudimentàries que siguin, i arribarà a donar una imatge hiperrealista de com hem viscut aquests dies en confinament i en solidaritat.” El mediterrani, em dic davant de l’Europa dels Estats i la geopolítica, és un mar fundador de civilització i de mort.

Quaderns bèl·lics dels anys 1965 i 1966 de quan Joan Fontcuberta tenia deu anys.
Quaderns bèl·lics dels anys 1965 i 1966 de quan Joan Fontcuberta tenia deu anys.

Eros i Thanatós. “Aquests dies, com tanta gent he aprofitat per endreçar l’estudi; i hi he retrobat els quaderns de quan tenia deu anys i anava al Mercat de Sant Antoni. El pare em comprava els còmics de l’època i vaig aprendre amb las “Hazañas bélicas” a establir la relació que la imatge té amb la història. A casa retallava fotografies de premsa i escrivia relats, i verificava si el que s’hi empescava era veritat.” Ja es veu que de nen tenia una capacitat innata de triar les imatges per la seva textura, format, composició i significat, però quan un té la història als dits, el cap  s’estova i pensa. “L’objecte no és la història.” Observeu la construcció del nen aplegant el soldat amb arma, altaveu, creu, cant i diners; i la conclusió: la guerra fa destrosses.

Joan Fontcuberta és, a més a més d’artista amb gran renom internacional, professor d’Estudis de Comunicació Audiovisual a la Fabra, a Barcelona, i a Harvard de Cambridge, a Massachussets. En els seus llibres primers ens despertà a la consciència crítica que hem de tenir davant de qualsevol fotografia. Les imatges guanyen les guerres, avancen la història. En una de les llibretes relligades amb espirals de filferro -autèntics “objet trouvé” de quan a la història de la lectura a una pàgina en segueix una altra-, contraposa l’elegància formal del fotoreportage a la destrossa i destrucció. En una d’aquestes pàgines escriu com a peu de fotografia amb acurada cal·ligrafia: “Els països àrabs trenquen les relacions amb Alemanya Federal per haver venut als israelites 20.000 caretes antigas”. La geopolítica també avança les guerres. “Les imatges documenten conflictes però experimenten també el seu drama: les imatges sofreixen”.

Quaderns bèl·lics dels anys 1965 i 1966 de Joan Fontcuberta.
Quaderns bèl·lics dels anys 1965 i 1966 de Joan Fontcuberta.

No tinc Joan Fontcuberta al davant, però amb la paraula tenim associada la imatge i amb el nom i cognom el retrat, són indissociables. És una persona d’aparença física normal, cellut analitzador de tot el que té al davant i de pòmuls rogencs, de tendre sorneguer del que descobreix el darrere del que té al davant. L’investigador de la imatge, que ens descobrí que la realitat la manipula tothom, començant pel polític, el periodista i l’historiador fins a -no cal dir-ho perquè li és consubstancial- l’artista, posà en estat de descreença la fal·làcia religiosa i filosòfica del principi de realitat documentada com a veritat. Quin títol més clavat: El beso de Judas. Fotografía y verdad (1997).

Amb la democratització de la màquina de retratar, lleugera i econòmica, no hi havia llibre d’instruccions, ni llibre de reflexions: “El que compta és el control exercit pel fotògraf  per imposar una direcció ètica a la seva mentida”. Les ensarronades de Fontcuberta han estat monumentals. Als anys vuitanta, després d’haver-se guanyat una credibilitat internacional com a historiador seriós, descobridor estudiós i apologetic de l’avantguarda fotogràfica a Espanya, amb la celebrada exposició Idas y Caos, va presentar, amb Pere Formiguera, un arxiu de plantes inexistents. Posteriorment, al que fou l’extraordinari Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella, mostraren Fauna Secreta, unes fotografies i documents escrits, sonors i visuals sobre animals híbrids taxidermitzats, sota els noms en alemany del naturista Peter Ameisenhaufen i el seu ajudant Hans von Kubert. La fotografia captava un real prefabricat que es donava com a científic. A Sputnik (1977) arribà a enviar un cosmonauta soviètic, que portava el nom i la cara  de l’autor en rus, i la seva gossa, a l’espai en plena Guerra Freda. Entre la desventura, la versió oficial, la falsificació i la censura Fontcuberta desvetllava la mecànica de la veritat. En el camp de la ficció literària en català poques obres de narrativa arriben a plantejar tants aspectes sociològics amb tanta finor textual i contextual.

Entrat el segle XXI, Fontcuberta fou pioner a reconvertir pintures (de Dalí, Tàpies, Genovés, etc.) a paisatges, de fotografies i fins i tot claus de seguretat del banc a noves imatges d’un paisatge de muntanya. Deu ser un dels artistes catalans més reconeguts internacionalment, no solament per la seva aportació en el camp de la creació artística sinó també, d’una manera significativa, com a estudiós brillantíssim de la imatge i la comunicació: recuperació de l’avantguarda, investigador i impulsor de la fotografia construïda, ficcionador de falses realitats en la ciència i la història de l’art, inventor de sistemes, pioner en les relacions entre fotografia i informàtica, cosignatari del manifest de la postfotografia, interpelador de les imatges en la cultura de masses i descobridor de l’envelliment de les imatges.

"Pornocovid", una imatge captada a la xarxa per Joan Fontcuberta en ple confinament.
“Pornocovid”, una imatge captada a la xarxa per Joan Fontcuberta en ple confinament.

La capacitat de treball i d’anàlisi d’aquest home universal és magnífica. El Joan m’explica que aquest dies en confinament ha estat posant preguntes a l’arxiu fotogràfic d’Alerta, unes trenta-mil fotografies repescades de la publicació mexicana del gènere sang i fetge. “La fotografia diu això ha estat i jo dic que no; però ara he vist a l’arxiu popular que el fotògraf demana a algú que assenyali la víctima, el forat de bala, el violador. Em fa trontollar. El fotògraf fa mostrar el que vol canalitzar amb el dit del retratat”. Després, em fa veure que quan es viuen moments de trasbals com l’actual, la cultura popular actua, i em mostra imatges extretes de canals ponogràfics en les quals els actors s’han adaptat a la situació postcovid. La imatge de pantalla és tot un testimoni artístic i antropològic. “Ara que en la fase de desescalada puc sortir a caminar, cada tarda a la franja horària, vaig a caminar de la Roca, on visc, al Parc de la Serralada Litoral. Redescobreixo el paisatge que tinc a tocar i que fins ara no tenia temps de gaudir. Les meves passejades a través de l’enfora m’han tornat a fer fotografies més clàssiques que no hagués fet mai.”

Amb la seva generació, Fontcuberta ha posat la fotografia dins l’espai de la cultura; i ara posa la cultura i la cultura popular i la cultura de la solidaritat dins la fotografia. La fotografia ens parla de l’ara mateix. La fotografia està lligada a la vida i a la mort, a l’acció i al temps congelat.

El bes de Vicenç Altaió a Jordi Cuixart, el primer cap de setmana que pogué sortir de la presó.
El bes de Vicenç Altaió a Jordi Cuixart, el primer cap de setmana que el president d’Òmnium Cultural pogué sortir de la presó. Fotografia: Joan Abellà.

A l’estructura sanitària, el metge actua com el poeta i l’infermer com el llibreter; són subjectes lírics actuants sobre el cos; al defora, els epidemiòlegs, al costat dels polítics, fan de novel·listes i escriuen amb nombroses dades sociològiques un relat èpic que publiciten els periodistes. Fora del recinte, a un extrem, els investigadors al laboratori, i, en el numèric potencial individual, els lectors fan de pacients auxiliars del cos social.

Ja m’excusarà el lector que hagi gosat posar una equivalència entre la salut de la física i química del cos amb la salut de l’ànima del cos, que no veig separables, com tampoc no ho faig entre el cos individual i el cos col·lectiu. Per això en aquests dies de confinament penso sovint amb el símil de la presó, el símil de l’ànima presa dins del cos, i doncs dels presos polítics i els polítics en exili, condemnats per un Estat inquisitorial i contrareformista: i penso sovint amb Jordi Cuixart, que vaig poder besar en nom propi i de l’avantguarda cultural, el primer cap de setmana que va poder estar amb la família i compartir taula en intimitat amb uns pocs amics sense separació. Temo per la instal·lació d’un Estat global de confinament, d’ordres i boques tapades. Si un lliure pensador i pacifista com Jordi Cuixart que, com la gent de la cultura no fem separació entre el dret a la paraula i el dret a la llibertat política col·lectiva, està privat de drets, ja podem estar vigilants per defensar valors. És una prova de foc, del foc i l’esperança el que vivim dins la besada i dins una imatge.

Som convocats a formar part d’una imatge que, havent-se iniciat en una crisi sanitària, dona una resposta col·lectiva i creativa a aquells que posen en risc les llibertats i la cultura. La convocatòria que Òmnium Cultural i Joan Fontcuberta ens fan tot demanant que enviem fotografies de com hem passat el confinament en el nostre entorn, s’adrecen també al cos social, a la primera línia del combat contra la malaltia i a la solidaritat que emana de l’entorn sanitari. És una crida transversal per tot el territori. Més d’un centenar d’entitats que es dediquen a la cohesió social s’hi han sumat. Són veus de col·lectius i de subjectes que participen de la victòria dels valors ètics i estètics per damunt de la pretesa veritat dels dogmes. El mosaic històric del postcovid el podrem veure al Festival Cruïlla, on la música i l’art, les idees i la consciència social i mediambiental es troben al mig de l’estiu. Enguany s’ha hagut d’ajornar. La imatges i la consciència es besen i es projecten cap a un temps esperançador.

Joan Fontcuberta i Xavier Antich, autors del doble assaig sobre fotografia, "Revelacions".
Joan Fontcuberta i Xavier Antich, autors del doble assaig sobre fotografia, “Revelacions”.

Mentre escric, aïllat, tinc al clatell el cartell i la divisa que Joan Miró va fer per a Òmnium Cultural “Ja ajudeu la cultura catalana?” (1974) i el d’Antoni Tàpies “Amnistia, Drets Humans i Art” (1976). Érem a l’època de la Transició, on el signatari  se significava com a símbol capdavanter d’un compromís moral col·lectiu. Al davant, ara, he convocat el filòsof Xavier Antich, que coneix bé el pensament i l’obra de Joan Fontcuberta, amb el qual han publicat un doble assaig compartit en el llibre Revelacions. Ell és també membre actiu d’Òmnium Cultural. El tinc al davant, virtualment, com un simulacre sortit de les coses de Lucreci. Les seves idees s’expressen cap a l’altre en forma de diàleg. El filòsof, el fotògraf i el poeta es posen preguntes.

“Pot haver una mirada col·lectiva?” I respon ell mateix, el professor d’estètica: “En aquest cas, l’autor en preserva l’autoria en el dispositiu, el format i sobretot la decisió respecte a la imatge final, però es basa en un procés participatiu que està en la base de la recopilació de les imatges”. El sotasignant és invitat a prendre part en la discussió i dirimir, i li poso la mateixa pregunta però canviant el subjecte que mira per l’objecte fabricat, les coses, la fotografia: “Es pot tenir una imatge col·lectiva?” De bon gran, el filòsof argumenta a favor de la tesi d’un subjecte col·lectiu: “Oi tant, com pot haver-hi respostes col·lectives als problemes. O com hi ha, de fet imaginaris col·lectius, dels que es nodreixen tant les pors d’una comunitat com les seves esperances”. I encara, procurant de mantenir el diàleg amb l’altre, el filòsof, com l’artista i el poeta, no exclouen una tesi enfrontada: “Però la mirada, pròpiament, no és per força individual?” I el filòsof afigura en conclusió una identitat complexa i completa: “Aquesta mirada col·lectiva, que agafarà forma en la imatge final, mai no anul·larà, destruint-les, les mirades i fotografies de les quals s’ha format, sinó que les dota d’una nova consistència. Al valor que cada imatge té, per si sola, s’hi afegeix la significació que se’n deriva del fet d’aplegar-se, en una mirada col·lectiva, amb d’altres”.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca