Opinió

El Born de Ciutadella, del teatre al premi

A Joan F. López Casasnovas

Després de romandre catorze anys i mig tancat, el Teatre des Born de Ciutadella acaba de reobrir les portes. L’edifici va ser construït entre el 1873 i 1875, inspirat en una sèrie de teatres barcelonins, sobretot el Romea, al solar de l’antiga caserna de cavalleria que els britànnics havien bastit en aquesta cèntrica i senyorial plaça ciutadellenca. Comptava amb dues fileres de llotges, una a la platea i l’altra al primer estatge; les llotges es posaren a la venda i foren comprades en propietat per tal de poder-ne sufragar les despeses de construcció. L’escenari dona d’esquena al port i manté una posició encaixonada entre el penya-segat i el carrer lateral, que davalla al moll vell.

La inauguració tingué lloc el 1875 i una de les primeres obres que s’hi representà fou L’hereu de Frederic Soler. El 1881 hom creà el Cercle Artístic de Ciutadella, que gestionà el teatre i construí la seva seu, encara dempeus, just a tocar de l’edifici. Però la delicada situació econòmica del Cercle el va obligar a cedir l’any següent la gestió del teatre a diversos empresaris. Des del 1886, comptà amb una companyia pròpia, que hi actuà amb intermitències però amb certa assiduïtat i que fou dirigida des de l’any 1918 per l’emblemàtic actor Josep Delfín Serra.

En aquesta imatge del final del segle XIX, cedida per gentilesa del Cercle Artístic, veiem el Teatre des Born. Es veu que aquest dia hi havia una desfilada militar amb un acte final dins el mateix teatre

Ja entrat el segle XX, s’hi exhibiren les primeres projeccions cinematogràfiques. L’any 1929, amb motiu d’una ordre que estipulava la clausura dels teatres que no reunissin un seguit de condicions higièniques i de seguretat, s’hi dugueren a terme una sèrie de reformes importants amb la supressió de la filera de llotges de la planta baixa, l’augment del nombre de poltrones i la construcció de dues plantes de llotges entre platea i l’amfiteatre. A partir del 1931, arribà l’equip de cinema sonor, que s’alternà amb les produccions dramàtiques i líriques, també força habituals. Encara en temps de la Guerra, encabits en zona republicana, s’hi escenificaren algunes peces de diferents organitzacions obreres i polítiques i, acabat el conflicte bèl·lic, la companyia Serra hi estrenà algunes obres, òbviament, en castellà i d’exaltació patriòtica integrades en el «Teatro Azul» de Falange. La companyia Educación y Descanso, dirigida per l’esmentat Serra, escenificà El alcalde de Zalamea (1942) de Calderón, El divino impaciente (1943) de Pemán o Traidor, inconfeso y mártir (1947) de Zorrilla. Tampoc no hi faltaren agrupacions dramàtiques que completaven la gira al Teatre Principal de Maó com la d’Ismael Merlo el 1946, entre d’altres.

Si en els anys de postguerra la programació s’hagué de centrar en el teatre clàssic espanyol i noms castellans benvists pel Règim, al llarg dels seixanta s’hi començaren a introduir muntatges d’estrangers com Edgar Neville, Louis Napoleon Parker i Bertolt Brecht, i alguna obra costumista en català de la companyia professional Artis de Mallorca, que ja hi havia debutat al final dels cinquanta. Als setanta i vuitanta s’hi pogueren muntar drames en un format més innovador del que s’havia permès fins llavors. Hi fou habitual l’actuació de la companyia ciutadellenca Nura (en realitat, una escissió del grup Delfí Serra) que, amb una voluntat més fresca, escenificà sobretot obres del dramaturg mallorquí Joan Mas com Sopar agre (1972) o Els Lleons (1976) d’Antoni Mus, prèviament erigides amb el Born el 1971 i 1974 respectivament. A la dècada dels vuitanta i noranta, hi actuà un parell de vegades la companyia mallorquina d’en Xesc Forteza.

El 1986 l’Ajuntament de Ciutadella assumia la responsabilitat de l’espai municipal perquè li corresponia mentre les llotges continuaven en mans de particulars. Se  n’emprengué una segona reforma, que s’allargassa fins al principi dels noranta. Se’n reforça l’estructura, s’inclina la platea, es disposa d’una petita fossa per a l’orquestra  i s’elimina algun element decoratiu que datava del principi del segle passat, però, com advertíem, per mor de la ubicació, torna resultar impossible ampliar-ne gens l’escenari. Les reformes foren inaugurades amb un concert de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears amb el baríton ciutadellenc Joan Pons.

L’any 2006 es clausurà, car s’hi manifestaren greus problemes de seguretat. Després de sis anys tancat, el 2011 se n’encetà una reforma integral. L’Ajuntament, per garantir que el Ministeri de Foment realitzés l’investiment, hagué d’arribar a un acord amb tots els propietaris de les llotges privades que hi havia, tot i que n’hagué d’expropiar un parell. El projecte va ser finançat pel Govern central dins un programa de recuperació de teatres històrics. Un cop finalitzades, el 2014 sorgiren noves deficiències que s’han hagut de solucionar per a la posada a punt de l’equipament. S’hi ha recuperat la imatge original de la façana, d’estil neoclàssic, on també s’ha tornat a instal·lar el rellotge que havia funcionat fins al 1931.

Interior del Teatre des Born la nit de la reobertura. Fotografia de Gemma Andreu per gentilesa del ‘Diari Menorca’

La convocatòria anual dels premis Born de Teatre li ha atorgat un prestigi enorme i ha permès que hi actuessin actors i companyies de gran relleu, que algunes voltes han representat també les peces premiades.  El 1970, a una Ciutadella que aleshores no superava els divuit mil habitants, un grup de persones engatjades decidiren estimular la creació literària en un sentit ampli. Així nasqueren els premis Born que, a la primera convocatòria, guardonaren la novel·la Dora i la nit de Maria Dolors Cortey i el treball Retaule menorquí en quaranta figures de Mn. Fernando Martí. El curs següent, tanmateix, ja se centrarien a premiar exclusivament un text dramàtic en català o castellà. No debades el Cercle Artístic partia d’una tradició teatral indubtable gràcies al fet de comptar amb un espai escènic excel·lent a devora. Entre els anys 1975 i 1987, el guardó es va lliurar a un ritme bianual. Les peces es començaren a editar per part del mateix Cercle fins que al 1993, mitjançant un conveni, 3i4 es passà a encarregar de l’edició sempre que el guanyessin drames en català. A l’editorial valenciana, la substituí Bitzoc el 1996 i 1997, i el 1998 Arola i la revista Primer Acto n’assumiren respectivament la tasca en català i castellà. El 2006 s’hi afegí l’edició en gallec a través de la Revista Galega de Teatro, i el 2007, el basc per mitjà del segell Artezblai.

Enguany, el premi Born, amb mig segle de trajectòria i quaranta-cinc edicions celebrades, ha tornat batre el seu propi rècord de participació amb 571 originals presentats —diuen que el confinament, en general, ha estimulat la nostra veta creativa!— procedents de tot l’Estat espanyol i Amèrica del Sud. La dotació del Born actualment puja a 14.000 € al millor text inèdit en català o castellà i és un dels guardons més prestigiosos que es concedeixen al gènere, però, en canvi, és una llàstima que la vida teatral menorquina i ciutadellenca no hagi acabat de prendre l’embranzida que mereix ni hagi estat capaç de generar allò que convencionalment se’n diu un «públic», una afició crítica i habitual.

El premi Born ha estat guardonat amb el guardó Ramon Llull 2020 i, finalment, s’ha pogut lliurar l’estatueta a la seva casa de tota la vida, perquè la reobertura recent del Teatre des Born s’havia envoltat de certa picabaralla estèril. S’havia d’inaugurar el mes de març, però finalment per la maleïda Covid-19 tot es va haver de posposar fins a l’octubre.

Finalment, el premi Born es pogué lliurar per part del Cercle el passat dissabte dia 24 gràcies a la rectificació a temps del consistori, que havia anunciat que l’emblemàtic espai es reobriria el divendres 30, al cap de sis dies del lliurament del guardó, però finalment decidí avançar-ho una setmana arran de la insulsa polèmica sorgida. Altrament, el Cercle hauria hagut de lliurar el premi Born a la Sala Multifuncional del Canal Salat. El malestar de l’entitat venia sobretot del fet que aquest lliurament no es comptés com un dels actes centrals de la reinauguració de l’espai.

El premi Born ha recaigut en el prestigiós dramaturg Josep Maria Miró (Vic, 1977), que ja se l’havia apoderat amb La dona que perdia tots els avions (2009) i El principi d’Arquímedes (2011), però que ha aconseguit per tercer cop aixecar l’estatueta amb el monòleg polifònic El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. El jurat n’ha destacat «l’efecte hipnòtic del text i la declaració d’amor que fa a la vulnerabilitat de la bellesa» en un doble homenatge a Pasolini i Tarantino.

Josep Maria Miró, guanyador del premi Born d’enguany, a l’interior del teatre que duu el mateix nom en una imatge d’Itziar Lecea

El dia anterior al lliurament a Miró s’hi havia escenificat El mercader de Venècia de Shakespeare amb Àlvar Triay, i el 30 i 31 d’octubre actuacions com Losers, l’obra que suposadament l’havia de inaugurar però que qüestions d’agenda ho impediren, amb Clara Ingold i l’actor de Ciutadella Rodo Gener. Per al dissabte 5 de desembre, hi ha prevista l’exhibició de Reines de Shakespeare de la companyia maonesa La Clota, i el mateix mes, Aïllats, del grup Cercle Teatre del Cercle Artístic; per novembre i Nadal hi ha prevists concerts de la Banda Municipal de Ciutadella i l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, i per al públic infantil El petit viatge dels Musinautes.

Traslladar produccions de fora Menorca sol resultar molt car i és àrdua la tasca de convèncer les companyies perquè hi desembarquin. En això cal afegir-hi la desídia de les  institucions públiques començant pel Govern Balear i seguint pel Consell Insular i els diferents ajuntaments. Això no obstant, és d’esperar que ara ja no resulti tan complicat tenint en compte l’existència d’un altre espai amb programació regular com és el Teatre Principal de Maó. Des del punt de vista econòmic, la reobertura permetrà reduir despeses de contractació i poder aspirar a atreure altres formats que volten arreu de  l’Estat. I, de retruc, les companyies illenques se’n beneficiaran perquè gaudiran d’un altre espai en què podran mostrar llurs treballs. Des d’aquí, prometem estar-hi ben atents.   

Carles Cabrera Villalonga
Carles Cabrera Villalonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close