Exposicions

El canvi climàtic, la poesia del desastre i l’obvietat

De vegades és molt tènue i prima la frontera que separa la creació d’una visió personal –la possessió d’un món propi– de la simple troballa d’una ocurrència xocant, sorprenent i/o vistosa. En el panorama d’això que hem convingut a anomenar art contemporani, de vegades sembla que molts artistes en tenen prou amb tenir una idea una mica peculiar per treballar durant anys repetint una mateixa fórmula. No estic negant el valor de la serialitat, al contrari: tornar un cop i un altre sobre un mateix tema, o fent servir una mateixa estratègia creativa, fent-hi simplement mínimes variacions, abordant-ho d’una manera sempre igual però alhora sempre diferent, obre un enorme camp de possibilitats, i sovint ha permès a l’art d’explotar tot el seu potencial significatiu i explorador.

Pablo Genovés
Paisajes temporales
Galeria Marlborough. Barcelona
Fins al 4 de gener del 2020

Altres vegades, però, l’ocurrència formulària té un recorregut molt limitat, i de seguida cau en el camp d’allò superficial i previsible: la vistositat passa a ser efectisme, l’interès es revesteix d’una certa obvietat, el xoc inicial deriva sense gairebé transició cap a una forma estrident de monotonia i l’afany aventurer no triga a revelar-se una variant més o menys pretensiosa d’allò que estrictament és avorrida familiaritat. He pensat en tot això després de veure l’exposició Paisajes temporales, de Pablo Genovés (Madrid, 1959), la qual es podrà visitar a la Galeria Marlborough fins al proper 4 de gener.

Exposició de Pablo Genovés, “Paisajes temporales” a la Galeria Marlborough. Foto: Jordi Play.

Totes les creacions –muntatges fotogràfics de gran format– que s’hi poden veure segueixen un mateix patró tècnic, compositiu, temàtic i expressiu. Genovés treballa a partir d’imatges alienes: postals, fotografies antigues, fotogravats… En aquestes imatges trobades i rescatades, s’hi veuen els interiors d’espais en general imponents, venerables i sumptuosos. Són, sobretot, museus, temples, teatres i palaus, tot i que també hi ha alguna església en ruïna i algun edifici industrial. Damunt d’aquestes imatges, Genovés hi superposa, sistemàticament, fotografies pròpies que ell mateix ha capturat de la naturalesa en tot el seu esplendor salvatge i en tota la seva potència ingovernable: ones furiosament tempestuoses, núvols ominosos que amenacen amb descarregar de sobte un diluvi, grans masses d’aigua que inunden i tapen tot el que toquen, branques estilitzades i embullades i tètriques, fang i arrels que s’escampen imparables per tot allà on els plau…

Exposició de Pablo Genovés, “Paisajes temporales” a la Galeria Marlborough. Foto: Jordi Play.

Aquesta superposició de fotografies tan contrastades dona com a resultat unes imatges d’un dramatisme alçurat o, segons com, quietament calamitós: la pau terrible que queda després d’un desastre horripilant.

Contemplar l’harmoniós interior d’una biblioteca ocupat per la violència d’unes ones embravides, o l’interior del Gran Teatre del Liceu inundat, o una sala de museu amb pintures i escultures clàssiques plena de branques i de troncs d’arbres arrabassats per alguna inundació o algun vendaval, o la sala luxosa d’un palau barroc o rococó ple de plaques de gel, o una ampla galeria de retrats violentada per la presència d’un brutal sot provocat per alguna mena d’esfondrament o de col·lapse, contemplar tot això, dic, per força remet l’espectador a les inquietuds, les pors, les incerteses i les premonicions de catàstrofe que solem associar al canvi climàtic.

Exposició de Pablo Genovés, “Paisajes temporales” a la Galeria Marlborough. Foto: Jordi Play.

Per tant, es pot dir que aquestes obres, que Genovés ha fet entre els anys 2011 i 2019 i que formen part de sèries diferents però estretament vinculades (titulades Mutaciones, Antropoceno, Precipitados i Cronología del ruido), tenen un component estructural de denúncia. Es limiten a això? No. També hi ha una voluntat estètica, una certa recerca del que podríem anomenar la poesia del desastre.

Exposició de Pablo Genovés, “Paisajes temporales” a la Galeria Marlborough. Foto: Jordi Play.

Ara bé: més enllà de l’ús ennoblidor del blanc i negre, i del toc culturalista omnipresent, tot desprèn un aire considerable a dejà vu: el discurs obvi de les coses ja conegudes. N’hi ha prou amb recordar que des de fa com a mínim tres o quatre dècades el cinema de catàstrofes de Hollywood no ha parat d’assortir-nos regularment amb un munt d’imatges similars, presentades amb una banda sonora estrident i fent d’escenografia de trames sovint tan entretingudes com banals. El cert és que l’espectador que volgués resumir amb malícia l’exposició podria dir que es tracta d’una mescla fàcil de Luchino Visconti i Roland Emmerich. Però també és cert que tanta malícia potser no cal.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca