Secció: Opinió

El capvespre de Plácido Domingo

A tots ens agradaria viure en un món en què es respectés la presumpció d’innocència i on s’evités caure en el linxament públic de qui viu pendent d’un procés d’investigació, per greus que siguin les acusacions i per molt llegendari que pugui ser-ne el protagonista. A servidor no li plau gaire la justícia popular-tuitaire, que com tot allò massificat acostuma a ser de mena tendenciosa i venjativa, i per això no crec que l’Òpera de Los Angeles o la meva enyorada Metropolitan Opera House de Nova York hagin fet bé prescindint dels il·lustres serveis de Plácido Domingo abans que s’investiguin a fons les famoses acusacions per assetjament d’una desena de professionals del món clàssic contra el tenor espanyol. No és beneficiós, en definitiva, que la hípervelocitat del món contemporani, malaltissament assedegat de notícies fresques i morboses, determini una investigació (primer interna als teatres d’òpera i després, si es creu necessari, als tribunals dels respectius països) que exigeix molt de rigor, temps i paciència.

Sé que en alguns estats, com el que pateix la nostra dissortada tribu, l’Adagio del timing jurídic pot esdevenir un desesperant Larghissimo, però no crec que sigui cap bestiesa afirmar que acusacions molt greus com la d’assetjament sexual no es poden ventilar a ritme de piulada i que resulta oportú escoltar amb respecte totes les veus en disputa, si la prioritat és aconseguir el benestar tant d’acusadors com d’acusats. Dit això, el que encara m’amoïna més és la frivolitat amb la què part del món operaire i periodístic ha desestimat les acusacions de cantants i dansaires contra Domingo atribuint-los preventivament l’art d’exagerar o ser perepunyetes, quan no directament de ser una colla de ressentides pel fet de no haver tingut una carrera tan fructífera com la del tenor madrileny. En això tampoc no hi va ajudar el comunicat inicial amb què Domingo escudava les seves possibles faltes en el context d’un passat on els paràmetres morals eren diferents, perquè la moralitat, ens agradi o no, sempre es jutja i es conjuga en la imperfecció del present.

De forma simptomàtica, els defensors que habiten a la trinxera de Domingo, entre els quals molts col·legues de professió, s’han afanyat a destacar el seu caràcter amable i filantròpic, un tarannà que jo o molta gent podríem certificar amb actes del tot contrastats, però que no exclouen el fet que un agressor en l’àmbit privat pugui resultar un home encantador en la seva vida pública. Per casualitats de la vida, mentre esclatava el cas Domingo, he devorat la meravellosa segona temporada del Podcast Slow Burn, presentat per Leon Neyfakh i dedicat al cas Lewinsky (per si em llegeix algun millenial, parlo de l’escàndol provocat per la relació extramatrimonial entre Bill Clinton i Monica Lewinsky que va estar a punt de provocar l’execució d’un impeachment al president 42 dels Estats Units), un document important de contrast amb el cas Domingo, perquè una gran part de l’opinió pública nordamericana, dones incloses, va exonerar el seu antic president de qualsevol mal moral amb arguments molt semblants als que ara ens ocupen.

De fet, com explica molt bé Neyfakh, quan l’afer Lewinsky va esclatar moltes dones confessadament feministes dels Estats Units van excusar Clinton, en primer terme, adduint la seva agenda política d’avenços relatius als drets de les dones, com ara l’ampliació dels casos en què es despenalitzava l’avortament, la contractació de moltes dones en alts càrrecs de l’administració o el nomenament de Ruth Bader Ginsburg com a magistrada vitalícia del Tribunal Suprem. De fet, el 1998 fins i tot un ampli ventall de feministes pensaven que l’afer amb una becària de vint anys (que mai, cal aclarir-ho, va declarar sentir-se forçada per Clinton) humanitzava entendridorament la figura habitualment asexuada de la presidència. De fet, aquell mateix any, el New York Observer va publicar un article (“New York Supergals Love That Naughty Prez”) en què la periodista Lisa Chase i altres dones d’èxit de Manhattan, totes declarades feministes, conversaven animosament sobre la il·lusió que els hauria fet ser en el lloc de Lewinsky i haver pogut follar-se el president.

Hi havia poques feministes dels EUA com Linda Hirshman que, entrevistada al mateix podcast, afirmava la necessitat d’explicar el context de la relació entre Clinton i Lewinsky, però no pas per justificar-lo, sinó per endinsar-se en la perversió d’acceptar naturalment un entorn de poder on el mascle sempre decideix quan pot grapejar una dona i aquesta s’ha de conformar amb sentir-se afortunada. “Recordeu com va patir la Monica, diu Hirhsman; hi ha aquella escena quan ell guanya les eleccions del 96 i ella espera que la torni a dur a la Casa blanca mentre es fa un nou tall de cabells i s’abilla la faldilla. Això és Madame Buttefly! Ella veu el vaixell arribant al port, es posa el seu millor kimono i l’espera tota la nit. És una de les escenes més tristes de la cultura occidental”. Feministes com Hirshman eren en minoria, i la prova és que, una vegada fracassat l’impeachment, Clinton rebrotà en popularitat i arrasà en les midterm del seu segon mandat.

Enguany avui resulta feridor veure com humoristes i opinadors polítics d’esquerra radical titllaven Lewinsky de ser una aprofitada narcisista que només volia fer caure el prestigi d’un president (massa) amic de les dones. En aquell llunyà canvi de mil·lenni, fins i tot el feminisme mainstream afirmava que el sexe pot ser un intercanvi desigual però que, al capdavall, Lewinsky ja era grandeta i ningú li havia demanat fotre’s en tot aquell fregat polític. És ben curiós que, temps després i malgrat saber que això d’escollir lliurement és molt més problemàtic del que pot semblar a primera vista, hom escolti dir exactament el mateix relatiu a les acusadores del cas Domingo. En efecte, el sexe pot ser un intercanvi, fins i tot un vehicle d’ascens laboral al qual es juga a dretcient, però ara ja sabem que no tota transacció es dóna en condicions immaculades i que justament per la seva naturalesa de pacte cal que els seus contextos no caiguin en relacions nocives.

La investigació, insisteixo en allò que deia al principi, ja escatirà si el judici a Domingo ha estat precipitat, producte d’una exageració o si s’ha quedat curt. Però també, i d’això no se’n parla tant, caldrà veure fins a quin punt hom ha jutjat amb lleugeresa unes víctimes acusant-les capritxoses o, directament, de col·laborar amb llibertat en un intercanvi sexual de naturalesa forçosa. A mi em dol que, fins i tot moltes dones, encara avui frivolitzin o escarneixin el fet que cantants i dansaires professionals accedissin a fer quelcom contra la seva voluntat pel simple fet que tenien por de perdre la feina o veure afectada la seva carrera. Abans d’opinar sobre la suposada fortalesa d’una dona, hauríem d’entendre en quin context (laboral, informatiu, d’opacitat d’agressions) van succeir-se els fets que ara es qüestionen. Perquè jutjar amb les condicions del present resulta molt més fàcil i incòmode que posar-nos a la pell d’unes dones que, en un passat llunyà, o no tenien dret a decidir o la seva llibertat podia moure’s en paràmetres problemàtics.

El fet que hom pugui posar entre parèntesi l’omnipotència dels homes encantadors per crear un context en què la seva capacitat depredadora, per atractiva i glamurosa que pogués semblar en el passat, sigui vista com un aprofitament d’escassa moral és un avenç indiscutible. El temps posarà les coses al seu lloc, i la investigació a d’escatir, peti qui peti, si allò que a Domingo li podien semblar jocs de nens amb les seves companyes eren alguna cosa més que capricis d’un pitxafeliç. Sigui quin sigui el desenllaç, el cert és que el capvespre de Plácido Domingo com a cantant, director i gestor ja és una realitat. Desitjo que això del tenor no sigui un cas de víctima del #Metoo, que de víctimes i de victimistes ja n’hi ha prou en aquest món d’hemofília emocional i d’ofesos permanents, sinó un precedent que marqui un canvi en la manera amb què els homes fem les coses en el món clàssic. I que la Butterfly, pobreta, només sobrevisqui als escenaris, encara que sigui només un parell d’actes abans d’esventrar-se les vísceres per un ruc.

Bernat Dedeu

Bernat Dedeu: darrers articles (Veure-ho tot )