Arts visuals

El Carnaval dels peixos, un ball de Mesopotàmia a Miquel Barceló

L’existència d’espècies piscívores és un tema que es troba en l’ambient, en la cultura i en l’art. El peix gros és menja el xic. En un sentit no menys metafòric, són representatives i aparents les disfresses que qualificaria d’íctiques: relatives als peixos. Les creences i les tradicions populars impliquen els habitants del riu o del mar i conviuen amb les més estranyes i singulars aparences zoomorfes de caire aquàtic. Els peixos que endrapen figures humanes —o les acaronen amb el mantell d’un nou aspecte híbrid—, tenen espai propi en les arts visuals.

Parlar d’un tatuatge de vaixells sobre la pell d’un peix molt gran dibuixat per Coenen al segle XVI, similar a un peix espasa o tonyina enormes, no deixa de ser un miratge, ja que el que se’ns mostra és l’interior de l’animal o tot allò que, s’imaginava, podia tenir a dins.

Els habitants del mar, que no són tots ni sardines ni peixos, és clar, tenen una presència prolongada en les religions, en l’art i els carnavals. Des de les antigues civilitzacions mesopotàmiques penetren en el nostre imaginari i captiven també l’art més recent. El cap o el cos de l’animal marí pot emergir de les aigües per deixar-se veure uns instants a la superfície, ni que sigui de forma intermitent. Així pot treure el nas el drac específic d’un llac misteriós o albirar-se la balena insaciable i irreal que s’empassà a Jonàs. Ja en altres coordenades, els peixos poden ser l’aliment ben conegut i necessari que es porta al plat. Els extrems, amb entitat pròpia i creadora de bifurcacions diverses, i algun que altre parany, són molt interessants bé en la seva dimensió obscurament enigmàtica, bé en la més prosaicament nutritiva.

M’estalviaré l’Infern o, més ben dit, reveure els accessos a l’espai subterrani que són concebuts com a boca d’una balena o un gran monstre marí. En contrapartida, em sembla adient prioritzar la mirada sobre els escenaris de la màscara per apreciar la disfressa, orgànica o sobrevinguda, en aquelles situacions en què l’espècie humana pren la forma del peix: una dimensió pisciforme no acoblada sempre a una biologia compartida. Les figures acomodatícies, mediadores entre escenaris separats, acostumen a ser missatgeres dels cosmos alternatius que conviuen, més bé o més malament, en l’univers terrenal. Algunes eminentment negatives en el seu origen esdevenen després ambigües o benèfiques. Per aquest camí accedim a les espècies sofisticadament hibridades del romànic i el gòtic, hereves de civilitzacions més antigues. A manera de les sirenes cantaires i enlluernadores sirenes o sirenetes o dels sirenos barbats o els tritons, totes enfunden en un cos humà una o dues cues de peix.

Figures fantàstiques dels murals de St. Jacob a Tramin (Tirol del sud), v. 1210.

Hi ha molt espai per recórrer si anem de les fantasies més estrafolàries sobre un maligne que habita mars tancats fins a les representacions d’un llegat mariner que abraça experiència, ciència i ficció. La cuina l’avalen sant Pere i els apòstols des de la Pesca miraculosa al Sant Sopar, però aquests, com els dels peixos atributs de sant Andreu o de l’arcàngel sant Rafael, serien altres temes.

Hi ha millor lloc que una piscina de basalt per esculpir imatges d’homes-peix? Els antics gurus de les planures fèrtils de l’Iraq van decidir que no. A la civilització mesopotàmica pertany justament un conjunt del segle VII a C. que en els mostra. És conserva al Museu del Pergamon de Berlín, en una reconstrucció realitzada a partir dels estudis de Walter Andrae (1875-1956), arqueòleg que va participar en les excavacions d’Assur amb R. J. Koldewey, i va ser l’editor del llibre que reflectia l’expedició: Coloured ceràmic from Ashur (1925). En les lloses que configuraren les quatre parets de la piscina, o notori contenidor d’aigua, s’aniran reiterant en processó un seguit d’homes-peixos que participen d’una ordenada cerimònia ritual. Les seves imatges són llaurades en baix relleu sobre la pedra i encara avui permeten observar un seguit de figures amorosides i inquietants. Ens atrauen i ens pertorben perquè van revestides amb cossos i caps de peixos que, com si es tractés de tiares falses, són barrets identificadors i singularment preuats.

Detall del contenidor d’aigua o piscina ritual de Sennàquerib, procedent d’Assur, Pergamon Museum, Berlín. Foto R. Alcoy.

Recordem que els relleus d’aquest gran dipòsit ricament ornamentat es vinculen al Temple d’Assur. La ciutat, emplaçada a la ribera del riu Tigris, amb els seus llocs sagrats i els seus palaus va ser un centre fonamental per a les grans civilitzacions dels sumeris i els assiris. “El riu és vida” i  no cal dubtar que els habitants d’Assur ja ho havien de tenir ben clar. Els induments simbòlics que els revesteixen descriuen també la pell d’escates i la cua d’uns peixos de mida considerable que s’imposen sense repudiar els rostres i característiques físiques dels éssers humans. Aquestes figures, que han estat relacionades de vegades amb el mite i configuració d’Oannes, plantegen interrogants destacats al igual que altres espectaculars relleus sorgits de les civilitzacions antigues orientals. Mirant les efígies d’Assur ben bé es podria parlar d’abrics d’animal marí definits amb cos, cua i cap de peix, de tal manera que el cap d’animal s’ha convertit en un caputxó d’ordre jeràrquic, en un notori atribut de força, que ens recorda tota mena de cascs d’homes amb poder, també militars i governants assiris, per bé que es reservi ara a una meditada seqüència religiosa o litúrgica. Més que no pas en figures híbrides orgàniques o semidéus del mar, els nostres protagonistes fan pensar en gent disfressada que es vesteix per a l’ocasió.

Associem el cerimonial als sacerdots-peixos que amb els seus objectes rituals haurien de venerar les deïtats de l’aigua, portadores de vasos que poden regar o inundar la Terra des del cel. Una de les teories de Walter Andrae proposa un ús purificador de la piscina que hauria estat emprada, quasi a la manera de pila baptismal, pels sacerdots i bruixots pisciformes i els fidels congregats quan era arribada l’hora d’adorar i servir als déus. En alguns fragments s’ha llegit el nom del rei assiri Sennàquerib (704-681). Es tracta d’inscripcions cuneïformes que esmenten al fill de Sargon II. És evident que aquestes referències són fonamentals per a la datació i contextualització d’una obra que hereta part de la fantàstica tradició artística precedent, vinculada al pare de Sennàquerib.

Contenidor d’aigua o piscina ritual de Sennàquerib, procedent d’Assur, Museu del Pergamon Museum, Berlín.

Les sardines, com a símbol genèric del peix, es troben en la religió i, per descomptat, en l’art, i és en aquest on concatenen els episodis d’una història iconogràfica que ens pot sorprendre en temps de Carnaval. Hieronymus Bosch va fer dels peixos un motiu habitual en la seva obra, fossin peixos voladors, peixos habitatge, piscívors o sardines vinculades al temps de Carnaval i emblemàtiques senyalitzadores del seu final. Tothom recordarà l’Enterrament de la sardina de Goya com a espai figuratiu de gran força, que també reflecteixen altres encontres entre el Carnal i la Quaresma. Esvaeixen tot dubte  els que copien l’obra de Bosch i escenifiquen un ball que té els dies comptats. Ens permeten assistir a una bogeria dansaire amb un final convingut. El foll convertit en rei de la festa perd tots els privilegis i s’encara la ruta inequívoca del calendari quaresmal que s’afanyarà a netejar escenaris disbauxats i a preparar la Pasqua. Malgrat que alguns s’apressin per aprofitar el darrer minut, les hores passen i les narracions deixen establert que cada cosa ha de tenir el seu moment.

A partir de Hieronymus Bosch, El Carnaval i la Quaresma, North Brabant Museum, ‘s-Hertogenbosch.

Les històries dels peixos s’enfilen per altres camins quan es consulta la bibliografia antiga sobre els habitants del mar. Ara, tot i que es puguin admetre les intencions científiques d’alguns autors, els més curosos no deixen de consignar en els seus escrits la verídica existència d’éssers sorprenents, que poc tenen que envejar als antics sacerdots mesopotàmics amb barret de cap de peix. En algunes catalogacions, que proliferem a partir del 1500, no mancaran ni els tritons ni altres bèsties del mar que refermen aquesta visió.

Alguns tenen caràcter de frares o monjos greus, severs i cauts (effigie Monachi). Pertanyen a un graó inferior en l’escalafó que ens guia fins al sàtir marí que, també anomenat Vir Marinus, porta un hàbit que concorda amb les indumentàries dels bisbes i dels papes. De fet, se’l considera una “espècie episcopal” que genera “bisbes de l’aigua” en plena època de la Reforma. Els dibuixos del segle XVI els acosten als antics protagonistes dels rituals d’Assur. Ens referim, doncs, a uns sacerdots d’alt nivell que, per la seva aparença de peixos, han sigut estudiats tant en obres antigues com en un seguit destacable de treballs més recents que revisen el tema. En tot cas, les espècies al·ludides es troben en llibres publicats per autors diversos ja a partir del 1500 (Belon, Rondelet, Gesner…). Uns i altres es fan ressò de la prodigiosa fauna marina de llunyanes regions i dels éssers fantàstics o reals que es poden descobrir en els seus mars i oceans.

Representacions del Vir marinus, episcopi specie, capturada al Bàltic el 1531, segle XVI.

Apareguts, classificats i consignats en Miralls o Espills sobre les més notables meravelles de la ciència marina, els retrats moderns dels sacerdots peixos, més orgànics que els agents assiris de Sennàquerib, reclamen la delimitació d’uns  precedents d’època medieval. La seva existència potser és més fugissera en aquest període, però ens revelen afinitats amb algunes fonts i iconografies hebraiques. El peix antropomorf amb faldilleta militar i peus nus pot jugar a ser la caricatura o disfressa fantasiosa d’algú que s’hi amaga al darrera, ara bé, el Vir marinus, fou considerat un exemplar real, capturat al mar Bàltic el 1531, segons explicacions de Johann Zahn, a Specula physico- mathematico-historica notabilium ac mirabilium sciendorum, obra publicada a Augsburg el 1696. La teologia revesteix la història natural (i viceversa) en aquest jocs fantasiosos les ironies dels detractors més crítics amb els poders civils i religiosos també queden expressades. Zahn, en tot cas, no és l’única font disponible sobre similars aventures i heroïcitats recol·lectores d’éssers atípics que, amb o sense escates, sermonegen als mars.

No em sembla fora de lloc relacionar aquestes espècies que ens porten de l’època medieval a la moderna, i que tenen precedents valuosos en antigues civilitzacions, amb una intervenció realitzada per Miquel Barceló en el context monumental del Palau dels Papes d’Avinyó. Tinc en compte que l’artista dels nostres temps s’apropia en aquesta ocasió de vestigis medievals molt valuosos, encara que es trobi ben allunyat, en tota l’obra que li conec, d’allò que entenem per apropiacionisme digital o analògic. Entre les manifestacions artístiques del passat, reciclades o operades per Barceló, excel·leix un dels fragments del monument funerari del cardenal Jean de Lagrange (1325-1402).

Per a l’enterrament de l’eclesiàstic benedictí es va arranjar, a l’església de sant Marcial d’Avinyó, un conjunt imponent, ara fragmentari. En dipòsit al Museu del Petit Palais, el seu jacent de rostre malmès, i cos destruït en part al igual que la resta de l’aparatosa estructura del monument, fou revestit per Miquel Barceló d’un cap de peix colossal. Els blaus del mar i els ulls rodons i eternament oberts de l’animal criden l’atenció per la seva forma expressiva i contundent, per bé que no ens destorben molt quan hem d’apreciar les virtuts de l’escultura gòtica que, tanmateix, qualifiquen i transformen de manera incisiva.

Detall del jacent de Jean Lagrange, Petit Palais, Avinyó, v. 1402. Miquel Barceló, Peix Blau, 1999.

El jacent gòtic té la mitra trencada i mostra un petit Calvari al pit, brodat a la pedra sota arcs ogivals. El rostre del clergue capbussat en el cap del Peix blau (1998) esdevé un argument especulatiu encisador, amb accents màgics i para-reals. L’elecció d’aquesta màscara no ha de ser casual. Sobresurt al costat d’altres propostes realitzades en tombes de natura diversa en els espais i entorn del Palau dels papes, on es podia trobar des d’un elefant fent piruetes fins a algun geni del mal, signats per Barceló. L’estirp episcopal del peix justifica la cara escollida i els bisbes sorgits de les aigües fan pensar en els objectius del pintor, que esculpeix i recompon, també pictòricament i amb enginy evident, el cap arruïnat d’època gòtica.

A banda de la seva generosa plasticitat rehabilitadora, la proposta de Barceló ens obliga a estimar l’espai deixat als ancestres, que fan de la imatge del mort un ésser semi-viu. El cap de peix comú el transforma i, ironies del destí, esdevé l’atribut d’un poder primordial, amb un punt cristològic. Una vegada la mitra ha quedat amagada sota la màscara esfereïdora torna a sobreeixir. La intenció hi seria o no hi seria, però a la vegada que l’antiga escultura recupera la policromia és evident que reclama el seu estatus, significativament íctic i episcopal. Que el període històric de Lagrange sigui cismàtic afegeix nous ingredients a les preguntes que ens podríem fer davant del mort. Les formes espectaculars de determinades indumentàries religioses, de tiares i de mitres en punta, fan bones les analogies i coronen els caps d’exemplars marins extraordinaris, que han d’ocupar el seu lloc en els estudis més agosarats de la ictiologia i la biologia marina, anàlisis que haurem de fusionar, esperem que feliçment, amb els espais que incumbeixen a historiadors i historiadors de l’art.

Baix relleu del Palau de Sargon II, a Khorsabad, v. 713–716 a C.

Tots els que tenim un ull posat a Itàlia sabem que darrerament les sardines han fet forat i han aconseguit un espai per deixar-se sentir i festejar l’arribada de llums noves, enfrontades als poders establerts. La seva aparença té una ombra llarga i vistosa. Encara que no ha estat aquesta la raó de l’article, el moviment piscícola ens aporta una prova més sobre l’espai que aconsegueixen fer-se els peixos en l’ideari simbòlic dels humans.

No cal esperar a la Quaresma o a la Pasqua per atendre les dimensió carnavalesca que els pertoca en els balls i teatrins de l’art i de la vida, ni que sigui a partir de la  fabulosa, immensa, i mai prou coneguda, diversitat natural que abriguen els oceans, avui amb una magnificència esglaiada que frenen els plàstics.

Som en un món d’anguiles, bacallans, llenguados, carpes, taurons, llobarros i sardines. N’hi ha d’haver per a tots els gustos, que hauran d’ensopegar amb les seves variades aptituds, mides, formes i colors assortits. La fauna no s’esgota fàcilment i, com als antics bestiaris, a les citades s’apunten alternatives refrescants. Només cal examinar criatures com el cavallet de mar, silenciós, sofisticat i lleuger, o el pop, tentacular, parlador i perillós.

El cinema ens retorna fantasies sobre la dona de l’aigua i l’home peix. Han de ser personatges actuals, ho són, però no ignorem que des de molt i molt antic han estat per aquí, per aquí o per allà, congeniant amb l’espècie humana, fins engendrar éssers híbrids de natura torbadora, misteriosa o sagrada.

Mai no ens tornéssim cues de peix com li va succeir d’infant a Nicolau que, convertit en Peix Nicolau, trobà casa a la mar Mediterrània, una vegada metamorfosat de cintura per avall.

Rosa Alcoy

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca