Opinió

El domini del teatre català: un miratge?

La presència de dramatúrgia catalana aquesta tardor a la cartellera de Barcelona és aclaparadora, amb autors contemporanis al Goya, La Villarroel, el TNC, la Beckett, la Biblioteca de Catalunya, el Lliure, el Condal i un llarg etcètera. Podem dir ja que la generació del boom ha agafat el toro per les banyes i és la que mana. Però, és així, realment?

Si em pessiguen, no m’ho crec. Fa tot just una dècada, quan els autors catalans començaven a exportar en massa els seus textos, ens queixàvem que aquí no els donaven peixet. Que semblava mentida que haguéssim criat una generació d’autors magnífica i que, al final, els deixéssim tirats a la cuneta. Que tenien talent, que l’havien demostrat, que teníem públic àvid d’escoltar les seves històries. I arriba, per fi, la tardor de 2019 i molts d’ells han estrenat, estan a punt de fer-ho o ho faran aviat. Miracle, miracle!

Fent un repàs ràpid, tenim de tot i de tota mena. Pau Miró és a La Villarroel amb ‘Una història real’; Pere Riera, al Goya, amb ‘La noia del 600’; a la Beckett hi ha ‘Rita’, de Marta Buchaca, i ‘Fuck you modern family’ de Berta Prieto i Lola Rosales; Toni Gomila és a la Biblioteca amb ‘Acorar’ i ‘Rostoll cremat’; al TNC estrenen aviat Jordi Oriol amb ‘Europa Bull’ i Lali Àlvarez amb ‘Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc’; al Lliure hi ha ‘Tierras del sud’ d’Azkona & Toloza i, en breu, ‘Cúbit’ de Josep Maria Miró i ‘In wonderland’ d’Alícia Gorina i Albert Arribas; al Capitol, ha tornat ‘Immortal’ de Marc Angelet i Alejo Levis, que també recuperen #lifespoiler’ al Versus Glòries; a l’Eixample Teatre, el ‘Kràmpack’ de Jordi Sánchez; al Tantarantana, ‘Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el cámbiame’, de Begoña Moral. I alguns més.

Al final, algú ha entès que el teatre és, sobretot, un fenomen local, que es dirigeix a un públic concret

Tot això vol dir que hi ha comèdia (potser massa), experimentació textual (poca), teatre d’alta volada literària (poc, també), teatre documental, sàtira, obres de context, física quàntica, obres generacionals, peces que repassen la nostra història recent. De tot, vaja. Al final, algú ha entès que el teatre és, sobretot, un fenomen local, que es dirigeix a un públic concret que està assegut a una platea amb uns noms i uns cognoms precisos i que si gaudim de dramaturgs que es passegen per mig món amb materials que, de vegades, no han pogut estrenar a casa, potser el millor que podíem fer és revertir aquesta tendència.

'Rita', de Marta Buchaca, s'estrena a la Sala Beckett
‘Rita’, de Marta Buchaca, s’estrena a la Sala Beckett. Foto: Xavi Buxeda

Si es fixen, veuran que hi ha pocs dramaturgs de més de 50 anys. Crec que només hi ha Jordi Sánchez, amb una obra que es va estrenar el 1998. La raó és senzilla: n’hi ha molts pocs. La majoria d’autors de teatre catalans van néixer als anys 70 i van formar-se a la Sala Beckett del tombant de mil·lenni. El resultat de la feina descomunal que va portar a terme l’equip de Toni Casares és la cartellera de Barcelona d’aquesta tardor: van creure en una idea, van apostar fort i l’han sostingut en el temps.

Però hi ha una altra cosa clau que explica tot això: els actors. Fa vint anys, els actors populars no volien interpretar textos de dramaturgs catalans. Els trobaven fluixos en comparació al que venia de fora. Ara passa a l’inrevés, a banda que hi ha companyies independents que s’han fet lloc amb la complicitat dels autors locals. Per exemple, per molt Pau Miró que sigui, si no tingués Julio Manrique i Laura Conejero de protagonistes, difícilment posaria de llarg ‘Una història real’ a La Villarroel. O si Guillem Clua no disposés de Josep Maria Pou i Vicky Peña per tirar endavant ‘Justícia’, no sé si el Nacional l’hauria programat a la Sala Gran el febrer que ve.

La complicitat entre autors i intèrprets és essencial, perquè la història del teatre està plena de dramaturgs, grans dramaturgs, que escrivien per a uns actors i unes actrius determinats

La complicitat entre autors i intèrprets és essencial, perquè la història del teatre està plena de dramaturgs, grans dramaturgs, que escrivien per a uns actors i unes actrius determinats. Escriptors que comencen de zero sabent ja qui farà cada personatge. Fins i tot hi ha obres que si no les defensen els millors, perden tot el sentit. Un cas com aquest és el ‘Terra de ningú’ de Harold Pinter, que aquí van fer Pou i Lluís Homar quan a Londres i Nova York la representaven Ian McKellen i Patrick Stewart. A Londres, quan es va estrenar el 1974, Peter Hall va dirigir John Gielgud i Ralph Richardson, dos mites del teatre britànic. Poca broma.

Emma Vilarasau s'ha aliat amb molts dramaturgs catalans, com Pere Riera (a la foto, fen 'Infàmia')
Emma Vilarasau s’ha aliat amb molts dramaturgs catalans, com Pere Riera (a la foto, fent ‘Infàmia’). Foto: David Ruano

Abans, aquests grans actors no eren fàcils de pescar. Amb l’agenda plena i la capacitat de triar els papers, solien decantar-se cap a una altra banda. Ara ja no és així i no és estrany veure una Emma Vilarasau, un Pere Arquillué, una Clara Segura i companyia fent teatre català contemporani. La relació Vilarasau-Riera ha estat molt fructífera, com la d‘Ivan Morales amb Anna Alarcón. O la de Josep Maria Miró i Carme Elias.

Tanmateix, si soc dolent, m’ensumo un altre element que ha provocat que la balança es decanti cap al seu cantó: els autors no cobren. Bé, sí que cobren, però només quan l’obra s’ha estrenat i els ingressen els drets d’autor. Només la Beckett està pagant avançaments de drets als autors residents, com fan les editorials amb els novel·listes i els poetes.

La majoria dels dramaturgs estan gairebé obligats a dirigir les seves obres: si no, dependrien únicament de l’èxit del seu text i veurien poc calé

Riera em deia l’altre dia que ell mai no havia cobrat per escriure una obra, i ja en porta una pila. Per aquest motiu, la majoria dels dramaturgs també dirigeixen les seves obres: si no, dependrien únicament de l’èxit del seu text i veurien poc calé. És curiós que, quan una peça puja per primer cop a un escenari, tothom hagi guanyat els diners que li pertoquen per la seva feina (actors, tècnics, escenògrafs, etc.), llevat de la persona sense la qual aquell muntatge no existiria. A més, moltes d’aquestes obres que arriben a la cartellera són encàrrecs directes fets pel teatre de torn, cosa que fa que tot plegat sigui insensat, més aviat.

D’aquesta manera, si portes a la teva sala un autor d’aquí t’estalvies molts passos i algun euro, ja que et treus del mig agents, traductors, contractes d’explotació, bestretes, negociacions sobre els drets, etc. I en els temps que corren…

Tot això, a més, té el risc que ens creguem més guapos que els altres. És objectiu que el teatre català està al mateix nivell que la resta de teatre europeu, amb la sabuda excepció de l’anglosaxó, que no és d’eixe món. Però no estaria malament que aixequéssim el cap i miréssim enllà. O que sortíssim de la zona de confort que ens ha regalat aquesta generació en estat de gràcia. Per què no fem treballar aquests dramaturgs amb companyies de teatre experimental? Per exemple, em puc imaginar perfectament ‘Una història real’ feta per una tropa com la Needcompany o l’Agrupación Señor Serrano. Segur que el muntatge del mateix Pau Miró està molt bé, però, i si li donem una altra clau de volta? Crec que ha arribat el temps d’arriscar, de jugar-se-la. Si no, tot això només serà un miratge.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca