Exposicions

El festí cromàtic (vermell, blau, groc i verd)

La Casa de Cultura de la Diputació de Girona acull, fins al 5 de desembre de 2020, una àmplia retrospectiva de l’artista de Sarrià de Ter Quim Corominas (1951). S’ha editat un catàleg de referència que revisa mig segle de pràctica desacomplexada de la pintura amb especial atenció a la dimensió pedagògica de l’autor. Comissariat per Sebastià Goday, es tracta d’un projecte amb vocació d’esdevenir canònic. 

Salvant totes les distàncies, la sensibilitat de Corominas no està tan lluny de la d’aquell Miralda que, a finals dels anys seixanta i amb la complicitat de Dorothée Selz, va imaginar banquets cromàtics (els cèlebres «Traiteurs coloristes») destinats a vindicar, contracorrent, el gust com a categoria estètica i una certa dimensió hedonista de l’existència (en la millor tradició epicúria). Impossible no pensar, per exemple, en aquell Dîner en Quatre Couleurs presentat, el 1970, a la Galerie Claude Givaudan de París: l’espai d’art, transmutat per a l’ocasió en restaurant, acollia una heterogènia selecció de comensals que havien d’intercanviar els plats com si es tractés de paletes de colors; el vermell, el blau, el groc i el verd ho inundaven tot, confonent els sentits, o dilatant-ne els límits, mitjançant un joc sensitiu que l’art més «compromès» feia temps que intentava erradicar.

Quim Corominas al seu estudi del carrer de la Força de Girona (2011). Foto: E. Camps.

Quatre colors que, en el cas de Corominas, vindrien a ser les partícules elementals d’un llenguatge privat que ell no s’ha cansat d’explorar (de fet, porta mig segle fent-ho). La paradoxa, si és que la podem anomenar així, no és nova: Willem de Kooning (per citar un autor amb afinitats evidents) afirmava sorprendre’s davant l’enorme quantitat de literatura que generava una disciplina, la pintura, que tothom (o quasi tothom) estava d’acord en el fet que era silenciosa; el problema, l’origen d’aquesta fèrtil paradoxa era, segons l’artista de Rotterdam,  la manca de claredat que sol acompanyar la majoria de coses, el seu caràcter no evident. Justament per això, intentar fer que parli una cosa silenciosa és un gest obstinat però necessari que defineix amb precisió un dels aspectes més genuïns de la naturalesa humana. Oscar Wilde tenia clar quin eren els límits de l’invent: «Tot art és, a l’ensems, superfície i símbol. Aquells que volen recercar dessota la superfície ho fan per llur compte i risc; aquells que volen comprendre els símbols ho fan per llur compte i risc». Ni més ni menys: «allò que l’art, en realitat, emmiralla, és l’espectador, i no la vida», opinava el pare irlandès de Dorian Gray.

Quixot, 2005, acrílic / tela, 195 x 228 cm. Col·lecció Gilbert et Josy Ganivenq, Sète.

En això, Corominas, vindria a ser paradigmàtic. L’etiqueta «expressionista abstracte» que porta penjada gairebé des de sempre (com els espècimens embalsamats dels museus de zoologia) només fa referència a una part molt minsa del seu univers creatiu, és a dir, a la purament formal, a la compositiva i gestual, a la que hom contempla d’entrada i en superfície… Després hi ha tota la resta. En primer lloc, l’artista que es va fer a través dels viatges. L’experiència iniciàtica viscuda a Londres a principis dels 70 li fa acceptar com a inevitables la pobresa dels procediments artístics: tot és susceptible d’esdevenir suport, començant pels bitllets de metro i acabant per una paupèrrima caixa de llumins (ja ho deia la gran Emily Dickinson: «El més efímer dels moments posseeix un passat il·lustre»). Després, durant la dècada dels 80, ve Berlín i la gran pintura. És allà on es fixen els elements característics de la seva sintaxi plàstica: «Des d’aquests anys i per sempre —escriu Sebastià Goday al catàleg de la mostra—, el dripping, els regalims de pintura la saturació de pigments en els acrílics, la batalla campal dels colors freds versus el calents, certes veladures, primers plans i plans profunds, la confluència i el caòtic aiguabarreig de colors prenen posició entre les característiques que fan que l’obra de Corominas es pugui reconèixer de lluny». I, finalment, a partir dels 90, retorn definitiu a casa amb incursions esporàdiques a Seta: és com si Corominas emulés a Ulisses i desdibuixés el seu periple a la recerca d’una simplicitat introspectiva on la infància seria el territori a vindicar…

I és que, en segon lloc, aquest seria l’altre Corominas a destacar més enllà de l’etiqueta abans esmentada: el pedagog que juga. Una primera substitució a l’escola L’Aulet de Celrà el porta a inventar-se un taller de plàstica que acabaria essent pioner. En paraules d’Eva Vázquez: «Començava un idil·li amb la pedagogia de l’art que ha enriquit enormement la seva pròpia relació amb la pintura i que no es pot destriar, tampoc, de la seva afició als pop-up i als joguets de paper, ni de la destresa per a l’aprofitament, ni de la resistència a la repetició a base d’intuïcions i provatures». La seva vinculació, des de 1986 i fins a la seva jubilació el 2013, a l’Escola Municipal d’Art de Girona, forma part indestriable d’una personalitat artística, ara ho sabem, marcada pel signe inequívoc de la resistència.

Love, 2009, acrílic / tela, 114 x 262 cm. Col·lecció Gabi Orden, Girona.

Resistir a la virtualització.

Aquest mig segle de pintura que ara es pot veure a Girona té el mèrit afegit d’haver hagut de conviure amb mig segle de progressiu descrèdit de la realitat. La història és sobradament coneguda: a finals dels 70, i amb la progressiva irrupció dels formats digitals, s’esdevé un inevitable canvi de paradigma descrit a la perfecció per figures com Franco «Bifo» Berardi. Es tracta d’una època en la qual «els herois van dissipar-se, transmigrant des del món de la vida física i la passió històrica al món de la simulació i de l’estimulació nerviosa». Ni més ni menys: «La raça humana —afirmava Berardi al pròleg d’un assaig de Hito Steyerl—, confosa per herois burlescos fets d’enganyoses substàncies electromagnètiques, va perdre la fe en la realitat de la vida i va començar a creure només en la proliferació infinita d’imatges». O, per dir-ho d’una altra manera: el trasllat de la vida al context digital va suposar la substitució de la realitat pels seus simulacres.

Peep Show Peep Hole, CBK de Krabbedans, Eindhoven (NL), 2005, serigrafia i collage. Edició limitada de l’A a la Z, 14 x 17 cm. Col·lecció de l’artista.

Potser per això, també va ser a finals dels setanta i inicis dels vuitanta que van començar a (re)sorgir determinats focus de resistència dins i fora del nou paradigma virtual. En aquest ordre de coses, el retorn a la pintura s’endevinava com a quelcom fonamental:  la mateixa sensualitat i calidesa de l’acte de pintar, sumat a un cert hedonisme plàstic, convivien amb una voluntat eclèctica capaç de sotmetre tot el magma visual (el passat, però també el present) a un implacable procés de citació de naturalesa deconstructiva i apropiacionista. Artistes com Kiefer, Immendorf, Polke o David Salle (per citar un autor que no sigui alemany) van saber explorar i explotar al màxim la característica més genuïna de la pintura, és a dir, la seva naturalesa estratificada, la seva profunditat de palimpsest o, si ho preferim, la seva existència epidèrmica generada a partir de múltiples i successives capes de memòria. Pintura orgànica i duració contra imatge líquida i immediatesa: els vells alquimistes van tornar per impugnar una ciència i una tècnica subjectes a les lleis del mercat.

Exposició Corominas, pintures 1980-1989, Casa de Cultura, Girona, 1990.

Corominas, en darrera instància, és un genuí representant d’aquella generació que va escollir sobreviure en la pintura. Per fer-ho, era necessari apostar per allò que li era més genuí, és a dir, el cromatisme desacomplexat i una sintaxi alliberada dels convencionalismes narratius a l’ús. Una aposta, a més, que calia anar validant (com aquell qui diu «renovar el vots») al llarg dels anys, que calia anar aprofundint, inclús, fins al paroxisme. La mostra que presenta a la Casa de Cultura de Girona certifica l’èxit d’aquest viatge encara inconclús.

Eudald Camps i Soler
Eudald Camps i Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Casa de Cultura de Girona

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close