«El Fris de Beethoven» de Gustav Klimt

Didàctica de l'Art

L’art de Gustav Klimt (1862-1918) s’ha d’entendre en el marc del canvi profund que va suposar el naixement de la Modernitat i que estava quedant ben palès a les obres dels grans artistes i pensadors del moment: Charles Darwin afirmava que l’home no era la culminació de la creació divina sinó el resultat de l’evolució d’un mico; el filòsof Friedrich Nietzsche considerava que Déu havia mort, que estàvem sols en un món dominat per la Ciència i la Màquina; el neuròleg Sigmund Freud s’adonava del negre abisme que existia dins la ment humana, i Flora Tristán i Karl Marx encoratjaven dones i obrers a aixecar-se contra el sistema. Els fonaments de la societat sencera estaven patint un gran terratrèmol, i l’art era un reflex d’aquestes turbulències.

Dins del món de les arts, les noves generacions de creadors es deslliuraven de la tirania dels acadèmics, i iniciaven nous camins per expressar emocions i sentiments que mai abans havien trobat espai: els cabarets de Paris es convertien en les noves galeries d’art, les construccions amb ferro forjat substituïen les catedrals, i la ciutat, dinàmica, fabril, amb els barris opulents al costat dels suburbis on malvivien els proletaris, va passar a ser el símbol dels nous temps. A Viena, un grup d’artistes liderats per Klimt s’interrogava cóm havia de ser l’art en aquest món naixent que adorava el maquinisme i menystenia la tradició. El seu lema era: «A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat».

Gustav Klimt fotografiat per Moritz Nähr el 1910
Gustav Klimt fotografiat per Moritz Nähr el 1910

Gustav Klimt i la seva personalíssima obra va sacsejar la moral de finals del segle XIX amb la sensualitat del seu estil. Les dones són les protagonistes indiscutibles de la producció d’un artista d’origen humil que va viure sempre amb la seva mare i la seva germana. La seva dedicació apassionada a l’art i l’allunyament de la vida social vienesa no va impedir que portés una intensa vida amorosa amb models i amants, amb les que va engendrar catorze fills.

Esquerra, retrat a l'oli d'Emilie Flöge per Klimt (1902). Dreta, la parella circa 1905.
Esquerra, retrat a l’oli d’Emilie Flöge per Klimt (1902). Dreta, la parella circa 1905.

De totes les seves dones, l’empresària i dissenyadora de moda Emilie Flöge va ser considerada la seva parella fins la mort del pintor, el 1918. Emilie, malgrat no haver-se casat amb Klimt, va heretar la meitat de les seves pertinences les quals, juntament amb tota la col·lecció de roba d’ella, es va cremar durant la Segona Guerra Mundial. Per desgràcia, també les obres en possessió de la família del pintor van ser confiscades pels nazis i emmagatzemades en un castell, que va acabar igualment sota les flames durant la retirada alemanya.

Pavelló de la Secessió de Viena
Pavelló de la Secessió de Viena

El fresc es troba dins el Pavelló de la Secessió de Viena, un espai arquitectònic on exposaven les seves obres el grup d’artistes al que pertanyia Klimt. L’edifici va ser concebut com una obra d’art total, integradora de la pintura, la música, l’escultura i la poesia. El fris, presentat el 1902, il·lustrava les parets interiors d’un petit espai que també acollia l’estàtua policromada dedicada a Beethoven.

El dia de la inauguració, un altre gran de la música, Gustav Mahler, va interpretar una peça inspirada en la Novena Simfonia del compositor alemany, com les pintures que Klimt. De la mateixa manera, Beethoven s’havia inspirat en un poema de Schiller, l’Oda a l’alegria, per a composar la seva simfonia. Art total en estat pur.

El Fris de Beethoven, Paret esquerra, part 1
Paret esquerra, part 1.
El Fris de Beethoven, Paret esquerra, part 2
Paret esquerra, part 2.
El Fris de Beethoven, Paret esquerra, Paret de fons.
Paret de fons.
El Fris de Beethoven, Gustav klimt, Paret de fons.
Paret dreta, part 1.
El Fris de Beethoven. Gustav Klimt. Paret dreta part 2.
Paret dreta, part 2.

El fresc, elaborat amb caseïna i revestiments d’estuc i d’or, era una obra que no estava pensada per durar, però molts es van pronunciar a favor de conservar-lo. El 1972, mentre dormia arraconat a uns magatzems, va ser adquirit per l’Estat austríac, el qual inicià una llarga i costosa restauració per tal de retornar-lo a la seva ubicació inicial.

1

El fris s’articula en tres parets. La primera està dedicada a la recerca de la felicitat. Després d’un espai en blanc coronat per figures horitzontals que semblen volar –els anhels de felicitat i amor–, veiem una nena dempeus davant dels pares agenollats. És la dèbil Humanitat, que alça els braços envers un cavaller daurat, símbol de la Força, per tal que els ajudi en la seva lluita. Darrere el cavaller hi ha les figures de la Compassió i l’Ambició, els elements motors de la vida humana que condueixen a la Victòria.

1

Les forces enemigues entren en escena. El gegant Tifó, amb forma simiesca, arriba acompanyat de les seves tres filles, les Gorgones (a l’esquerra), amb serps als cabells, i darrere d’elles les figures espantoses de la Malaltia, la Bogeria i la Mort. A la dreta, la Luxúria, la Impudícia i la Desmesura, encarnades en tres dones voluptuoses.

1

Davant les immenses ales del monstre, i dels escamosos tentacles en forma de serp, una dona prima i pàl·lida representa la Depressió. A dalt, a la dreta, els desitjos dels éssers humans s’allunyen volant.

1

Els anhels humans es troben amb una dona tocant la cítara: és l’Art, aquella energia que ajuda la Humanitat a combatre les escomeses dels poders malignes que amenacen la Vida. L’Art és un refugi daurat i segur davant la duresa de l’existència.

1


Cinc figures femenines, les Arts, estenen els braços cap a un cor celestial. Els àngels envolten una porta daurada que dona accés a un petit espai decorat amb flors, on una parella es fon en una abraçada. Com una aura, al voltant dels seus caps hi ha espirals que pugen, i una franja de color verd blavós –potser l’horitzó on el mar es troba amb el cel– amb la lluna i el sol. Un microcosmos ideal d’amor i felicitat pura emmarcat pels càntics angelicals. Deia Schiller en la seva famosa oda que va inspirar Beethoven: “Alegria, formosa espurna dels déus. ¡Aquest petó pel món sencer!”. El poema impactaria Klimt fins el punt de reflectir-lo en altres dues obres seves, el famós quadre “El petó” i la decoració mural que va realitzar al Palau Stoclet, on veiem també la parella abraçada al costat de l’arbre de la vida.

El fris de Beethoven és una obra fonamental de l’art modern. La rigidesa moral de l’època va fer que la seva exhibició aixequés molta polseguera: alguns van acusar Klimt d’haver-hi reflectit les seves obsessions –el sexe, les dones– i d’haver fet caricatures libidinoses i indignes de l’ésser humà. Ben al contrari, el pintor, amant i admirador de la feminitat, creia que només la dona es troba en harmonia amb les forces de la natura. L’obra és un homenatge a l’univers femení, però també a la condició humana, atrapada entre la pulsió de vida –la recerca de l’alegria– i la terrible atracció de la destrucció. El món antic moria mentre la modernitat naixia, i Klimt era molt conscient dels moviments tectònics sota l’escorça.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel García Trócoli

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close