Arts visuals

El Jazz i les Arts: de Sonia Delaunay a Hitler.

El mot jazz prové de l’argot afroamericà – to jazz significa copular- i les seves arrels es troben en les Worksongs (cançons de treball), els field hollers (crits del camp) i els Espirituals (cants religiosos) dels esclaus americans, originats al segle XVI. Durant el darrer terç del segle XIX  a aquesta base s’hi afegiren alguns trets de la música euroamericana  i es forjà definitivament el jazz, un nou estil nascut a New Orleans que va esdevenir ràpidament popular. Un dels seus grans pioners fou Tom Brown amb la seva Band in Chicago (1915) i més tard la Original Dixieland Jazz Band (1917), que va obtenir un èxit espectacular a Nova York.

Piet Mondrian. Broadway Boogie Woogie, 1943.

Els feliços anys 20 varen ser l’escenari de les grans orquestres del New-Orleans Jazz i del Dixieland-Jazz, una música que va encandilar a artistes com Piet Mondrian o Sonia Delaunay. Aquesta última, fascinada pel ritme de la vida moderna, va dedicar nombroses pintures i dissenys al frenètic tempo del jazz, suggerint sensacions sincopades i vibracions a través de les formes abstractes i els colors vibrants. El seu nom original era Sonia Stern, nascuda a Ucraïna el 1885. Després d’estudiar Belles Arts a la Universitat de Karlsruhe, l’any 1905 s’establí a París on entrà en contacte amb les avantguardes i especialment amb el cercle cubista. Va ser allà on va conèixer el seu futur marit, Robert Delaunay, amb qui es casà el 1910. Amb ell fundaren un nou moviment artístic, el simultaneisme, particularment avesat a l’anàlisi del moviment i i la llum. Els Delaunay observaren que la música i la llum es comporten anàlogament ja que es propaguen a través d’ones, intentant representar la seva estructura i el seu moviment en la pintura. Un bon exemple és Hèlix i ritme (1937), de Robert Delaunay, o les obres més tardanes de Sonia titulades Jazz (1958) o Ritme Sincopat (1967). El matrimoni era un client habitual del Bal Bullier de París (al que Sonia dedicà una famosa sèrie l’any 1913), on anava a ballar tots els dijous causant furor entre el públic pel seu domini del tango.

Free Jazz (1960) d’Ornette Coleman. Portada amb The White Light (1954) de Jakson Pollock.

Durant aquells anys el pintor holandès Piet Mondrian s’aficionava també al jazz i era un client habitual de les sales de ball de Londres i Nova York -ciutat on s’exilià el 1940- on, sobretot, escoltava i no ballava. A Mondrian li agradaven les festes i a Nova York se’l veia sovint  acompanyat de la col.leccionista Peggy Guggenheim i de la pintora Lee Krasner -la parella de Jackson Pollock- amb qui anaven a escoltar jazz als locals de Manhattan. Durant aquells anys va anar establint amistat amb Thelonius Monk, el qual comparava la seva música amb l’exactitud compositiva de Mondrian, de la mateixa manera que Mondrian parlava de les seves teles en termes musicals. En efecte, l’holandès observà que la composició del boogie-woogie funcionava igual que la seva pintura: destruïa la melodia -tal i com ell destruïa l’aspecte extern de les coses quan les pintava- per tal de reconstruir-la mitjançant l’oposició contínua dels ritmes, de la mateixa manera que ell recomposava l’objecte descrit mitjançant horitzontals i verticals. Fascinat per aquest estil creà el famós quadre Broadway Boogie Woogie (1943), un homenatge a Nova York i a la música on les línies i la policromia -rara en el pintor- evoquen el tràfic i l’energia dels carrers de Manhattan però també la pulsió rítmica del jazz.

Exposició Música Degenarada a Düsseldorf (1938)

Mentre Mondrian freqüentava els locals de Nova York Jackson Pollock pintava al so del Bebop, una nova forma del jazz nascuda a Harlem com a reacció a les restriccions formals del swing. La improvisació era fonamental per músics com Charlie Parker, Dizzi Gillespie o Thelonius Monk però també per Pollock i la seva action painting. Els músics del free-jazz, molt més trencador amb l’harmonia tradicional, varen sentir una especial predilecció per la pintura de Pollock, amb la que se sentien identificats. És el cas del mític Ornette Coleman, que va posar una obra de Pollock a la portada del disc Free Jazz (1960). En una ocasió, mentre el saxofonista mirava el quadre titulat Green Silver (1949) va comentar: “Veus? Hi ha la part superior del quadre, hi ha la part inferior. Però, pel que fa al ritme del propi quadre, això és igual (…) encara que no és aleatori. Pollock sap el que està fent. Sap quan ha acabat. Però tot i així, és una forma lliure”.

Cartell de la mostra titulada Música Degenarada (1938) a Dusseldorf.

Mentre Pollock treballava pel Federal Art Project, Adolf Hitler prohibia el jazz a Alemanya, un estil que considerava “degenerat”. Els orígens africans d’aquest estil i el seu posterior desenvolupament entre la comunitat jueva americana – especialment a Nova York- van fer que el dictador considerés el jazz com una creació de “races inferiors” i la titllés de “malaltissa”. Els crítics musicals del règim, per la seva banda, denunciaven l’ estridència i la manca d’harmonia del jazz, parlant d’un “ús exagerat dels ritmes sincopats” i d” orgies de bateries”. Tal com es van dedicar exposicions de pintura i escultura a la “Entartete Kunst” (art degenerat), també en sorgiren d’altres que mostraven al públic la “Entartete Musik” (música degenerada). És el cas de la mostra de Dusseldorf l’any 1938, on al cartell publicitari apareixia un saxofonista de color amb una estrella de David a la solapa.

Anna Pou van den Bossche
Anna Pou van den Bossche: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close