Disrupcions

El Macba reactiva l’acció

El museu explora en una exposició l’escenari de la ‘performance’ a l’Estat espanyol durant la dècada dels 90.

Ara que s’ha debatut tant sobre el paper dels museus en el context de la pandèmia, potser no s’ha parlat prou de la funció del museu com a centre d’investigació i recerca. En el cas d’un museu d’art contemporani, li toca explorar la realitat més pròxima en el temps. Tres dècades enrere són suficients per posar ordre a l’art d’aquell moment amb un sentit més patrimonial. En els anys 90 l’art d’acció, la performativitat, que havia ocupat un lloc central en les pràctiques conceptuals dels anys 60 i 70, va retornar, en un context que era absolutament alternatiu a l’art que s’exhibia en els espais “oficials”, molts de nova creació en aquells moments.

Malgrat la naturalesa efímera de la majoria d’aquelles accions i projectes, tota aquella activitat necessitava ja d’una certa sistematització. Ha estat el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), aprofitant l’aixopluc que li atorga el programa Our Many Europes dins de la confederació europea de museus L’Internationale, qui ha posat fil a l’agulla en l’exploració de les experiències conceptuals i performatives dels anys 90 a través de l’exposició Acció. Una història provisional dels 90, que recull una ingent quantitat d’obres, entre documents, fotografies, vídeos, material sonor i instal·lacions, entre d’altres, d’una vuitantena de creadors i col·lectius.

Un moment de l’acció d’Esther Ferrer ‘Mallarmé Revisé’, performance del 1968 revisada el 1992. © Jean Pierre Sonolet/ cortesia de l’artista.

El període que abraça aquesta exposició se situa entre dos moments de gran transcendència històrica, política i socioeconòmica que han acabat configurant, de fet, l’actualitat. Es tracta de dues grans caigudes: la del Mur del Berlín del 1989 i l’atemptat contra les Torres Bessones del 2001. En el context de tot l’Estat espanyol, a més a més, la Transició encara era viva i aquest és el moment en què neixen i es consoliden molts dels museus i centres d’art contemporani. En cercles molt més reduïts -espais autogestionats, facultats de belles arts, festivals, trobades puntuals, petits teatres-, una sèrie d’artistes joves connectaven amb “maneres de fer” dels seus “pares” o “germans grans” artístics, els conceptuals del anys 60 i 70, i en certa manera van contribuir a la reactivació i memòria d’aquests artistes precedents en un ric intercanvi generacional, segons el director del Macba i cocomissari de l’exposició amb Aída Roger, Ferran Barenblit.

Els transistors de la instal·lació ‘L’ull del silenci’, de José Antonio Sarmiento. © Miquel Coll.

Una de les grans instal·lacions-accions de l’exposició, L’ull del silenci, de José Antonio Sarmiento, que es conforma de 180 transistors cadascun dels quals sintonitzats amb una emissora de ràdio diferent que quan s’acabin les piles deixaran de funcionar, és com una mena de metàfora perfecte del poti-poti de pràctiques que van tenir lloc en aquells anys. Ferran Barenblit, de fet, defineix l’exposició com “un conjunt de microrelats, una història fragmentada al marge del mercat” que es desenvolupaven amb formats també diversos: des de la performance al recital poètic, passant pels concerts, les publicacions o els espectacles parateatrals.

Al llarg de tota l’exposició planen alguns temes que van marcar l’època com la irrupció de l’epidèmia de la sida, que de manera tan emocionant i directa va abordar l’artista Pepe Espaliú, mort el 1993 de la malaltia, amb accions com Carrying (1992), en la qual el portaven en braços, descalç, sense que toqués els peus a terra. El cos era i és gairebé una eina més en aquestes accions, com ja ho havia estat des dels temps de Fluxus i del conceptual català dels 70, moviments que sens dubte es relacionen amb tot l’accionisme dels anys 90. Evidentment, hi havia també posicions clarament polítiques de denúncia contra el capitalisme neoliberal, i en el cas de l’Estat espanyol, per exemple, el tema de la insubmissió al servei militar.

Els vestits del col·lectiu Los Rinos, amb la característica diana, exposats al Macba. © Miquel Coll.

Els anys 90 també van trencar del tot amb les barreres entre disciplines. On caldria encabir les accions del polifacètic Albert Vidal de finals dels anys 80, com l’Exposició viva de 40 personatges? En l’àmbit de les arts visuals, o de les teatrals? Tant se val. De la mateixa manera, la introducció de les noves tecnologies digitals i la inclusió del públic defineixen les peces de la companyia teatral La Fura dels Baus i d’un dels seus fundadors Marcel·lí Antúnez. Davant l’estructura mecànica interactiva que utilitzava el 1994 per a la performance mecatrònica Epizoo, Antúnez assegura que més que mirar cap als artistes conceptuals dels anys 70, ell mirava cap al futur, i si reconeix alguna influència en la seva obra és més aviat la dels accionistes vienesos. Antúnez també va formar part del col·lectiu Los Rinos, amb Sergio Caballero i Pau Nubiola, al qual l’exposició dedica gairebé una sala amb abundant documentació sobre els grafits, la revista i la música d’aquest grup d’inspiració punk que tenia en la figura de la diana la seva marca gràfica.

D’altra banda, la poesia s’expandeix més enllà del territori de la paraula cap a l’experimentació sonora, la participació del públic i la transgressió. Una figura molt activa durant la dècada dels 90 va ser la de Carles Hac Mor, amb una mirada crítica i “anti-tot” en els seus nombrosos recitals i publicacions com les revistes Revista parlada i Revista Caminada.

La música experimental és una altra pota essencial de l’exposició. Un dels assessors de la mostra és precisament Oscar Abril Ascaso, un dels creadors més actius en l’àmbit sonor d’aquest país, fundador del Club 7. “Érem artistes i érem gestors perquè erem activistes”, afirma. Abril reconeix que la seva generació s’emmirallava en els projectes sonors de Fluxus i de Zaj, sobretot pel que fa al concepte de la partitura textual i al qüestionament de l’autoria. Per això, el seu piano que dóna benvinguda als visitants de l’exposició, només pot ser tocat per qui no sap tocar-lo. Un altre nom crucial en el camp de la música experimental en aquest moment és el malaguanyat Tres, mort el 2016, que està molt present a la mostra amb tota la seva obsessió pel silenci. Es mostra, per exemple, el llibre on l’artista enganxava tots els retalls de diari que trobava que parlessin del silenci o d’apagades. Precisament el Macba planeja una reactivació de les apagades de Tres en el museu per a finals de gener.

Un altre artista sonor que ha marxat massa aviat és Víctor Nubla, mort el passat 31 de març. El seu grup Macromassa és tot un referent i Nubla va deixar enllestides unes pistes musicals per al concert que el grup havia de fer al Macba amb motiu d’aquesta exposició. Gràcies a aquest material, el concert es podrà fer durant la Nit dels Museus, que enguany s’ha posposat al 14 de novembre.

Actuacions com les del grup Macromassa en els 90 apareixen en els milers de fotografies que Joan Casellas -un altre artista de l’acció- feia de les actuacions i performances d’aquell moment. Amb totes aquestes imatges Casellas va crear l’arxiu Aire, iniciat el 1992, part del qual va formar part d’una exposició a l’Institut del Teatre el 1996, en el marc de la Primavera Fotogràfica. Al Macba s’ha recreat aquella exposició i tot el seu material es quedarà a l’arxiu del museu.

L’exposició alterna material dels joves d’aquell moment com Tere Recarens amb l’acció La gallineta cega o el seu projecte frustrat de saltar des d’un terrat davant del museu PS1 de Nova York amb la dels més veterans com Esther Ferrer, Joan Brossa, Zush o Isidoro Valcárcel Medina. Una exposició densa per la mateixa complexitat del fenomen que encara és, per força, una recerca provisional, com el seu títol indica, i que s’enriquirà amb la futura publicació que en resultarà, i amb les reactivacions, performances i concerts que tindran lloc al Macba fins al febrer del 2021, quan es tanqui l’exposició.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close