Patrimoni

El Mestre de Cabestany, pioner de l’escultura romànica catalana

Pocs artistes de l’art romànic català han aconseguit la notorietat pública i internacional del Mestre de Cabestany. A més d’un bon nombre d’estudis específics i publicacions, també se li ha dedicat el Centre de Sculpture Romane de Cabestany, un centre d’interpretació situat a pocs quilòmetres de Perpinyà, on s’exposen les reproduccions de les seves obres.

Escultor, erudit, viatger i paladí de la recuperació de l’escultura romana del Baix Imperi dels segles III i IV, el Mestre de Cabestany va ser en alguns aspectes pioner de l’escultura del segle XII a Catalunya. Però malgrat el que es pugui pensar, no se’n coneix cap dada biogràfica precisa. En realitat, no es pot garantir la seva procedència, quan ni on es va formar, quan ni on va realitzar la seva primera obra, ni tampoc les característiques del taller d’escultors que va liderar, i amb el que va realitzar la major part de les seves obres. Tot el que es pugui dir avui és una interpretació dels historiadors de l’art, basada, això sí, en dades artístiques, històriques i socials fidedignes. I fonamentada, especialment, en tot allò que expressen les seves obres, perquè aquestes, potser més que moltes altres de la seva època, permeten establir un diàleg intens i una connexió directa amb l’esperit del seu creador.

De fet, el Mestre de Cabestany és un “producte” de la historiografia del segle XX, i el resultat de l’estudi sistemàtic d’unes obres disperses que, en un determinat moment, es van atribuir a una mateixa autoria. Això va passar ara fa 75 anys, quan el 1944 Josep Gudiol i Ricart (1904-1985) va publicar un conjunt d’escultures procedents de Navarra, Catalunya i la regió del Llenguadoc-Rosselló que, al seu entendre, havien estat realitzades per un mateix escultor, desconegut. Així les coses, el va “batejar” amb el nom de Mestre de Cabestany, sense que això s’hagi d’interpretar com a una referència obligada als seus orígens. Cabestany és el poble rossellonès on va esculpir una de les seves obres més paradigmàtiques: el timpà de l’església de Santa Maria.

Relleu de l’ Aparició de Jesús als seus deixebles després de la Resurrecció de la portada de Sant Pere de Rodes, actualment al Museu Frederic Marès de Barcelona.

Tot va començar una mica abans, quan l’any 1941 Gudiol va veure un timpà i una llinda procedents de Santa María de Errondo (Navarra) en un antiquari de Nova York. De seguida, va associar certes característiques del timpà navarrès, dedicat a les Tres temptacions de Jesús , amb les del timpà de Santa Maria de Cabestany, esculpit amb la Benedicció i Mort, Resurrecció i Assumpció de Maria. Aquestes són dues temàtiques que malgrat no ser inèdites, no compten amb massa precedents a l’escultura monumental del segle XII. Aquesta és precisament una de les principals virtuts del Mestre de Cabestany: la seva audàcia en la creació intel·lectual i material d’una escultura historiada amb temàtiques molt específiques. De fet, la major part de les escultures del Mestre de Cabestany es troben en monestirs benedictins, i això potser podria haver incidit en la seva formació.

A més dels dos timpans que s’acaben de citar, l’any 1944 Gudiol també va associar al Mestre de Cabestany unes altres escultures que fins aleshores tampoc s’havien relacionat amb una mateixa autoria: alguns capitells de l’església de Sant Pere de Galligants de Girona, un cap de marbre procedent de Sant Pere de Rodes, el fris de la portada de Santa Maria d’el Voló (Pirineus Orientals), el sarcòfag de Saint-Hilaire d’Aude (Aude) i un capitell de Santa Maria de Rius de Menerbés (Aude). Amb els anys, aquest corpus s’ha anat revisant i eixamplant, al mateix temps que l’àrea d’actuació del Mestre de Cabestany s’ha expandit fins a la regió italiana de la Toscana, i fins a la Gironda a França. Així, també s’ha anat descobrint la veritable essència itinerant d’aquest taller d’escultura.

Una bona part de les obres del Mestre de Cabestany estan esculpides en marbre i la seva tècnica denota l’excel·lència pròpia dels escultors que formaven part del seu taller. De fet, aquestes escultures reflecteixen una admiració molt concreta per l’art romà dels segles III i IV, i especialment per l’escultura funerària. Els sarcòfags romans d’aquesta època són la font indiscutible de la formació del Mestre de Cabestany. D’ells n’aprèn la tècnica d’incisió i de trepanat del marbre, i la combinació de l’alt i el baix relleu per a produir notables efectes de clarobscur. També n’adapta la caracterització de les figures humanes i dels models i drapejats d’alguns vestits, especialment aquells que apareixen en certs sarcòfags de la primera meitat del segle IV. Aquests són precisament els primers sarcòfags romans cristians, aquells que saluden la permissivitat de culte del Cristianisme, després de la concessió feta per l’emperador Constantí I a través de l’Edicte de Milà (313). El Mestre de Cabestany coneix molt bé aquests sarcòfags, i fins i tot n’adapta algunes temàtiques per la creació de les seves pròpies composicions.

Sarcòfag amb el Martiri de Sant Serni de Saint-Hilaire d’Aude.

Com ja s’ha apuntat, el Mestre de Cabestany també va treballar a la Toscana. Concretament, hi ha un capitell seu a l’interior de l’església de l’abadia de Sant’Antimo (Siena) i una columna esculpida procedent de San Giovanni in Sugana (Florència). Precisament a la Toscana, i des de la dècada de 1150, hi ha un mestre escultor que treballa seguint unes directrius molt concretes i similars a les que també seguirà el Mestre de Cabestany. És l’anomenat Mestre Guillem ( Guillielmus) , l’autor del primer púlpit de la catedral de Santa Maria de Pisa entre els anys 1158-1161, una obra que avui es conserva a Santa Maria de Càller (Sardenya). El Mestre Guillem es distingeix per la seva novedosa concepció de l’escultura narrativa, que fonamenta en gran part en les característiques de l’escultura dels sarcòfags romans dels segles III i IV. Potser per això, es defineix com a “prestantior arte modernis” (excel·lent entre els mestres moderns). És molt probable que el Mestre Guillem liderés la renovació de l’escultura historiada en l’entorn de Pisa, i fos el model per altres escultors de la segona meitat del segle XII. Potser també pel Mestre de Cabestany.

Pioner és qui obre camí en les exploracions de noves terres, en els avenços científics, en el progrés . A la seva manera, el Mestre de Cabestany va demostrar ser-ho, especialment pel seu caràcter itinerant, per la seva especialització en la creació d’una escultura historiada innovadora, i per la seva capacitat estilística i tècnica, del tot eloquent. És molt difícil no reconèixer una escultura del Mestre de Cabestany, perquè la seva “marca” resulta inconfundible. I això, en realitat, no és tan freqüent en l’escultura d’aquesta època a casa nostra. Fins i tot Gudiol el qualifica com a un escultor revolucionari, quan el compara amb l’escola escultòrica del Rosselló del segle XII, que al seu entendre es caracteritza per la producció “en sèrie” d’un nombre més aviat limitat de models.

L’obra més important del Mestre de Cabestany a Catalunya és sens dubte la portada de l’església de Sant Pere de Rodes. I tanmateix és una de les seves obres menys conegudes, com a conseqüència de la seva desaparició vers el 1832. Des de llavors només se’n coneixen alguns fragments, que avui es conserven en diverses col·leccions catalanes, i també a Anglaterra i als Estats Units. Però si algú encara vol provar d’evocar-la, té l’oportunitat de fer-ho davant el relleu de l’ Aparició de Jesús als seus deixebles després de la Resurrecció d el Museu Frederic Marès de Barcelona. O també llegint les descripcions de Jeroni Pujades (principis del segle XVII), de Francisco de Zamora (1790) o de François Jaubert de Passa (abans del 1833), a peu d’una de les millors portades del romànic català, quan encara es conservava dempeus.

Laura Bartolomé Roviras

Laura Bartolomé Roviras és doctora en història de l’art. L’any 2010 va presentar la tesi doctoral titulada Presència i context del mestre del timpà de Cabestany, que va obtenir la qualificació d’excel·lent cum laude i la menció específica de doctor europeu a la Universitat de Barcelona.
Laura Bartolomé Roviras

Laura Bartolomé Roviras: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca