Teatre

‘El mètode Grönholm’ com a mirall

L’obra de Jordi Galceran és, sens dubte, la més reeixida del teatre català del segle XXI i, alhora, un punt de referència que ens serveix per mirar on érem i on som. Ara ha tornat al Poliorama, amb el mateix director i un càsting renovat per primer cop.

No hi ha cap obra escrita en català que hagi gaudit de l’èxit nacional i internacional d’‘El mètode Grönholm’. Traduïda a més de 30 idiomes, pel·lícula, muntatges a mig món, i cinc temporades a Barcelona de 2003 a 2010. Poca broma. És ‘La plaça del Diamant’ del teatre català. Una peça que va néixer al teatre públic, el TNC, quan ningú no donava un duro per la dramatúrgia contemporània local i que va servir, entre d’altres coses, per obrir la porta dels escenaris del país (i de fora) als autors joves que vindrien després.

Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Díaz en la primera versió d”El mètode Grönholm’.

Que hagi tornat al Poliorama, el lloc que la va acollir després d’estrenar-se al TNC, és una gran notícia. El millor de tot, tanmateix, és que hagi canviat el repartiment. No perquè Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Lluís Soler i Jordi Díaz siguin mals actors o que no tinguin edat per fer-la, sinó perquè al text de Galceran li calien noves cares per rejovenir-la. I, sobretot, perquè a la generació de David Verdaguer, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i Enric Cambray li cal una obra com aquesta per reivindicar-se.

El dia en què es va estrenar ‘El mètode Grönholm’ al TNC, Boixaderas i Soler eren ja dos pesos pesants de la interpretació, amb moltes obres damunt les espatlles, moltes oportunitats, per demostrar el seu talent. En certa mesura, tenien el fervor del públic guanyat. Segurament, molta gent va anar a veure el muntatge de Sergi Belbel perquè tots dos compartien cartell. I així va tornar a ser durant les primeres temporades al Poliorama. Més tard, el pes de la peça guanyaria terreny, però no hem d’oblidar que, quan parlem de teatre, els intèrprets són els que arrosseguen els espectadors a asseure’s a una platea.

L'escenografia d''El mètode Grönholm' ha evolucionat així com ha fet la peça. Foto: Daniel Escalé
L’escenografia d”El mètode Grönholm’ ha evolucionat així com ha fet la peça. Foto: Daniel Escalé

Els intèrprets que ara són al teatre de la Rambla són, de mitjana, més joves que els seus companys. Dels 32 de Cambray als 45 de Rodríguez. Però si seguim el seu passat, veurem cap d’ells, ni Verdaguer, té la carrera a primera línia que el 2003 tenien Boixaderas o Soler. Més aviat, es tracta d’actors que s’han guanyat les garrofes aquí i allà, en tota mena d’espais, de la Flyhard a la Biblioteca de Catalunya, amb poca presència com a caps de cartell als grans escenaris del país.

Per què?, potser es pregunten. Són intèrprets de menys talla que els seus pares o germans grans? En absolut. No m’atreviré a dir que la versió de 2020 d”El mètode Grönhom’ és millor que la de 2010, tot i que em fa l’efecte que els personatges estan més afinats, que els intèrprets saben més què fan. No crec que ningú marxi del Poliorama enyorant el càsting original. I això és bo. Perquè demostra una cosa que donàvem per perduda: que el recanvi generacional és possible.

Àgata Roca, Pere Arquillué i Lluís Villanueva a ’53 diumenges’, de Cesc Gay, en cartell al Romea. Foto: David Ruano

El clàssic de Galceran ens serveix com a mirall. Soler i Boixaderas, com Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Mercè Arànega o Francesc Orella, formen part d’una generació que va obrir-se camí quan el teatre català estava en expansió, quan tot s’estava construint. Rere seu van venir Pere Arquillué, Laura Conejero, Eduard Fernández, Míriam Iscla o Àgata Roca. I rere aquests, Clara Segura, Julio Manrique, Pablo Derqui o Sílvia Bel. Després, ja tot és sinònim de crisi i contracció. I, per tant, menys oportunitats i conservadorisme galopant.

Podríem dir que no hi ha hagut un recanvi generacional com cal i que els intèrprets que ara fan ‘El mètode Grönhom’ han arribat al Poliorama sense un bon rodatge en el terreny de les grans platees. Però això seria una mica reduccionista perquè ara el teatre que es fa a Barcelona és molt més divers i millor que fa quinze anys.

La temporada passada, La Calòrica va estrenar una versió d''Els ocells' d'Aristòfanes a la Beckett. Foto: Anna Fàbrega
La Calòrica ha tornat a la Sala Beckett amb’ els Els ocells’. Foto: Anna Fàbrega

D’entrada, la dramatúrgia catalana té prestigi i la prova és que, aquesta setmana, Romea, TNC, Poliorama, Sala Beckett i Aquitània, per dir cinc sales, estan ocupades per peces d’autors catalans que estan funcionant molt bé. I en plena pandèmia, quan ningú no està per experiments. A més, a diferència de la primera dècada del segle XXI, ha desaparegut, per sort, el binomi comercial-no comercial, tot i que ha estat substituït per rics-pobres, amb una classe mitjana tan prima que gairebé és inexistent. Per últim, el gruix de companyies i artistes que es dediquen a executar una altra mena de teatre és prou important i si aquí no els fan cas, saben com guanyar-se la vida per altres bandes.

Amb tot, que pocs espectadors vagin a veure ‘El mètode Grönholm’ sense saber qui és Enric Cambray és un problema. I que David Verdaguer no hagi pogut fer la carrera d’un Boixaderas, també. És per fer-s’ho mirar. Podríem trobar molts culpables i, al cap del camí, ens toparíem sempre amb aquesta capacitat innata nostra de mantenir els estatus d’uns quants, donar subvencions automàtiques i fer passar proves als joves que els grans no han hagut de patir.

L’escena final, quan s’ha descobert el pastís, i veiem en Ferran indefens, amb els cabells esbullats, abatut, trucant el seu soci per dir-li que anirà amb els japonesos, és extraordinària. Potser una metàfora generacional. Pocs actors són capaços de dotar-la de densitat com fa Verdaguer. De cop, l’estimem, quan deu minuts enrere li hauríem retirat la salutació. Quina gran funció. Com he rigut amb Marc Rodríguez, com li he seguit la mirada a Enric Cambray, com m’he emprenyat amb Mar Ulldemolins. Quins grans actors.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close