Exposicions

El missatge de la natura

Preocupat per l’explotació desenfrenada dels boscos i les seves nefastes conseqüències, Caio Reisewitz ha centrat la seva obra en la difícil relació entre l’ecosistema i l’acció humana. La reflexió, amb profundes implicacions polítiques i socials, sobre la integritat ecològica, el punt de no retorn per al medi ambient i el canvi climàtic, són els temes que tracta a l’exposició Recado da mata, la quarta mostra que presenta la Galeria Joan Prats d’aquest autor.

Caio Reisewitz. Recado da mata
Galeria Joan Prats
Balmes, 54. Barcelona
Fins al 8 de maig de 2021

Un dels fotògrafs brasilers més reconeguts internacionalment, Caio Reisewitz (São Paulo, 1967) ha produït durant els darrers anys un cos de treball centrat quasi exclusivament en temes que tracten l’actualitat del seu país. És l’autor d’un intens i compromès corpus fotogràfic en color i a gran escala que explora la relació canviant de la ciutat i del camp en un període d’intens desenvolupament econòmic. Capta els entorns que desapareixeran per l’embat del progrés a causa de la constant degradació i explotació de la massa forestal. Una fotografia de gran perfecció tècnica que ens apropa als problemes ecològics globals i a l’amenaça de les bioreserves derivades de la l’assolament indiscriminat dels boscos brasilers. Igualment s’interessa per l’herència arquitectònica del període colonial de Brasil, així com per la seva innovadora arquitectura modernista del segle XX.

Caio Reisewitz. Upurupã, 2020. C-print sobre diasec, ed. 4/5. Cortesia de Caio Reisewitz & Galeria Joan Prats

Format a l’Escola de Düsseldorf com ara Andreas Gursky, Candida Höfer o Thomas Ruff, Caio Reisewitz ha realitzat moltes de las fotografies reunides a l’exposició Recado da mata (El missatge del bosc) com una resposta a la lectura dels llibres de dos grans pensadors i líders indígenes que treballen avui a Brasil: A queda do céu [La caiguda del cel], de Davi Kopenawa en coautoria amb Bruce Albert, i Ideias para adiar o fim do mundo [Idees per a posposar la fi del món], d’Ailton Krenak. A més, manlleva el títol del prefaci que l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro va escriure per al llibre de Kopenawa i Albert. En aquest text reprèn la idea d’una mort imminent anunciada per la naturalesa que adverteix que està sent exterminada per l’home i, és aquest crit de la natura, el que l’autor vol mostrar-nos. A través d’onze fotografies, un vídeo i un àudio, aborda temes molt actuals com la desaparició de la selva de l’Amazones i el desplaçament de comunitats indígenes que es veuen intimidades per la reconversió de la selva en plantacions agrícoles, zones de pastura, construcció de carreteres, àrees d’extracció de fusta i activitats mineres efectuades de manera irregular o il·legal.

Caio Reisewitz. Tipióca, 2017. Injecció de tinta sobre paper Hahnemühle, ed. 1/8. Cortesia de Caio Reisewitz & Galeria Joan Prats

Els últims cinquanta anys han suposat un cost de desforestació mai abans vist en la història de la humanitat, arrasant un 15% de la superfície mundial de vegetació. Segons diversos estudis, la desforestació al Brasil ha augmentat gairebé un 30% entre 2018 i 2019. Els sis milions de quilòmetres quadrats de l’Amazones brasiler suposen dos terços de la selva que queda i és l’habitacle de més de 35 milions de persones. A més de la seva repercussió directa sobre la biodiversitat i les espècies especialment riques en els ecosistemes de la selva tropical, la tala d’arbres exposa a aquestes terres a un impacte molt més gran enfront les tempestes tropicals. Alguns experts assenyalen que una desforestació superior a un 20 % significarà un punt de no retorn per al medi ambient, el canvi climàtic i l’extinció massiva d’espècies. “El 70% de les malalties humanes són produïdes per la destrucció de la naturalesa”, afirma un nou informe de WWF; una de les majors organitzacions internacionals de conservació de la natura. Segons aquesta organització, “Noves malalties zoonòtiques (infeccioses transmissibles, en condicions naturals, entre animals vertebrats i persones) estan sorgint a un ritme alarmant, impulsades per la ruptura de l’enllaç entre els éssers humans i la natura”.

Caio Reisewitz. Guantin, 2016. C- Print sobre diasec, ed. 1/5. Cortesia de Caio Reisewitz & Galeria Joan Prats

Com en la gran majoria dels treballs de Reisewitz, a les imatges que presenta no hi ha presència humana, només veiem una densa acumulació de branques, troncs i fulles característiques de la selva amazònica i dels boscos propers a São Paulo per tal d’emfatitzar la riquesa natural que estem perdent amb la nostra actitud irresponsable. Segons explica Veronica Stigger en el text, per tal de crear uns ambients i escenes gairebé irreals, manipula el color i enganxa fragments de diferents fotografies, les superposa i les torna a fotografiar per crear simulacres sorgits de somnis o de visions xamàniques, en les quals, sense veure als éssers invisibles de la selva, intuïm la seva presència. Immensos racons verges, intactes, on la natura creix al marge de l’existència de l’ésser humà; un entorn natural que sembla voler-se aïllar de qualsevol intervenció.

Caio Reisewitz. Ambé, 2020. C-print sobre diasec, ed. 1/5. Cortesia de Caio Reisewitz & Galeria Joan Prats

Diminutes imatges fotogràfiques d’edificis urbans es troben disperses dins de les escenes que presenten verdes extensions de boscos i produeixen un efecte desorientador a l’espectador. Aquesta juxtaposició d’elements diferents crea una sensació discordant i dissonant. Darrera de les seves propostes hi ha la nostàlgia del paradís perdut i exhaurit; uns escenaris estranys als ulls actuals que lluiten contra una realitat imposada. A fotografies com Tipioca i Upurupã, la integració d’ambients diferents encara s’accentua més superposant, sobre la imatge de la selva, part de l’arquitectura del Palau del Planalto (seu del poder executiu federal del Brasil), que apareix sobrevolant de forma sinistra. Recordem que el govern de l’actual president, Jair Bolsonaro, és còmplice de la major devastació mai imposada a l’Amazones i al Pantanal de la història recent, a més de promoure repetits atacs contra la població autòctona, contra els seus territoris i els seus drets fonamentals. El bosc i la ciutat generen així una tensió que recorda la relació canviant i la pressió demogràfica sobre l’exuberant entorn natural del Brasil: detalls arquitectònics apareixen màgicament damunt dels arbres, amagats entre les branques i les fulles, convertint-se en imatges secretes, fugaces i efímeres. 

Caio Reisewitz. Itatinga, 2012 C-Print sobre diasec, ed. 2/5 i Penedo, 2013 C-print sobre diasec, ed. 2/5. Cortesia de Caio Reisewitz & Galeria Joan Prats

A l’exposició Altamira, presentada el 2017 a la Pinacoteca do Estado de São Paulo, Reisewitz va incidir en la perversa construcció d’una gran central hidroelèctrica que ja opera parcialment des del 2016; la tercera més gran del món que amenaça l’existència del bosc anomenat Belo Monte i la supervivència de diversos pobles indígenes d’aquest municipi en plena jungla brasilera. L’explotació de l’Amazònia suposa una lluita de les seves poblacions, el benestar i el medi de vida de les quals depèn del seu medi natural.

Caio Reisewitz viu i treballa a São Paulo. Va representar el Brasil a la biennal de Venècia (2005), i a la biennal de São Paulo (2004). La seva obra ha estat exposada a centres d’art internacionals, com Beijing Minsheng Art Museum, Beijing; Phoenix Art Museum, Arizona; Gropius Bau, Berlín; Cisneros Fontanals Art Foundation, Miami; MARCO, Vigo; CAAC, Sevilla; MUSAC, León; Museu de Arte Contemporanea de Goiás, Goiania; Museu de Arte Moderna da Bahia, Bahia; Casa da Imagem, OCA, São Paulo; CCBB, Rio de Janeiro i Grand Palais, París; entre d’altres.

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).Ha desenvolupat la crítica d’art al diari Avui (1982-2007 i 2010-2011), a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999-2002) i Ona Catalana (2000-2004). Segueix exercint aquesta tasca en revistes i mitjans especialitzats. Ha estat Directora de l’Arts Santa Mònica (Barcelona. 2013-2014). Ha coordinat i comissariat més d’un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close