Arts visuals

El món secret d’Amèlia Riera (1928-2019)

Què dir d’una persona tan especial com l’ Amèlia Riera, tant singular entre les més singulars!, a qui he tingut el goig de conèixer i tractar com a artista i com a persona. Ens va deixar el passat 28 de desembre del 2019. Havia nascut a Barcelona el 28 de gener de 1928, encara que durant molts anys les enciclopèdies i la wikipedia, ara rectificada després de la seva mort, marcaven el 1934 com a any de naixença. Així, doncs, l’artista tenia 91 anys i un mes més tard n’hauria complert 92.

L’ Amèlia Riera ha estat una artista visionària, única, que per generació pertany a la dels artistes de Dau al Set, i es pot considerar la primera dona dels artistes de  postguerra que va abordar l’art amb totes les conseqüències de la renovació que significava una posició d’avantguarda en aquells dies tristos i estantissos d’una autarquia culturalment pobra en aquells anys obscurs del nostre passat recent.

Emparentada amb artistes catalans significats com Ramon Casas o Pere Pruna, que penjaven de les parets del seu pis de Plaça Catalunya, era especialment dotada per la pràctica de l’art. Però també era una artista rebel. Ella, que pertanyia a la generació dels artistes informalistes, els abandonà molt aviat per crear un llenguatge propi. No va pintar mai en clau decorativa, ni natures mortes, ni paisatges de finestra exterior oberta  ni objectes realistes. Li tocava seguir en el camp de l’abstracció, com van fer els pintors de la seva generació, però en sentir-s’hi rebutjada, com explica Francesc Fontbona en l’article que li dedicà a El Temps de les Arts (8.3.2016), decidí crear un món solitari i propi, tenyit de surrealisme on projectar els fantasmes d’altri.

Ella va crear arquitectures i espais de trànsit que des de la negra nit buscaven la  claror, il·luminats per una porta o una finestra obertes, per una perspectiva lluminosa a l’infinit: espais per on transitava l’ànima humana, el seu esperit. “Des de la nit em dreço contra l’ordre” , escriu Salvador Espriu a “Món d’Amèlia Riera”, un poema que li dedica el 26.12.1979  per destacar la seva rebel·lió contra la convenció i el món que li ha tocat de viure, una pintura en la que hi veu “l’etern somriure de l’enllà de l’infinit” i l’alliberament del temps en “l’oculta presó del no-res pur”.

Les seves pintures són una invitació als secrets del més enllà,  un cop s’ha travessat el mirall de la realitat més propera,  quadres que conviden a no tenir por, a fer-se preguntes sobre el misteri de la vida i de la mort. Espais buits, però amb rastre humà, un llit, una cadira, un sofà, una taula, un armari, una copa, un món de somni que obria les portes del teatre del fantàstic. Per això, va fascinar escriptors, de tarannà i poètiques molt diferents, com l’esmentat Salvador Espriu, però també Joan Brossa i Joan Perucho, per qui l’Amèlia era la nineta dels seus ulls, l’artista que millor reflectia el que ell volia transmetre en literatura: el misteri, la inquietud, l’arrel surrealista que ens permet viatjar pels móns inexplorats de la ment.

Amèlia Riera sempre lluità al costat dels homes artista, organitzant i creant noves plataformes per a l’art d’avantguarda als primers anys 60, en ple franquisme, com el Ciclo de Arte de Hoy  i  el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró, el 1962. El que li donà més nom com a organitzadora d’idees i manifestacions col·lectives van ser les Muestras del MAN (Muestras del Arte Nuevo), iniciades el 1964 i que el 1974 va plantar diverses carrosseries de cotxes a la Rambla de Catalunya manipulades pels artistes més significats del moment. Va ser una manifestació d’art públic efímera de la que l’Amèlia Riera en va ser l’ànima.  Participà als Salons Femenins d’Art Actual dels anys 60 i en molts certàmens internacionals. Fins i tot els darrers anys, va seguir creant col·lectius i solidaritzant-se amb el Col·lectiu de Pintors del Barri Gòtic. Els artistes de la seva generació, i especialment Carles Planell, Lluís Bosch i el suec Owe Pellsjö, l’acompanyaren en les seves aventures creatives. A l’Amèlia Riera res no li era estrany, ni l’univers drapaire de l’escriptor i artista Joan Vila Casas, que tenia un pis en ple carrer de Consell de Cent ple d’andròmines inspiradores, amb una terrassa que podia estar il·luminada per llums de barberia en moviment com guardians que vigilaven les seves ceràmiques de planimetries. Aquest artista d’origen sabadellenc vessava la seva ironia en els guions humorístics que escrivia per a Joan Capri. Vàrem compartir un sopar als anys 80 i vaig poder captar la seva estimació per aquest personatge envoltat d’ombres xineses i de testimonis de la cultura de masses alhora.

El feminisme d’Amèlia Riera era molt particular, irònic. Desmuntava i remuntava  nines i maniquins per destruir la idea de bellesa que s’associava a l’ideal femení. Seguint  els embats del pop art, va construir algunes d’aquestes poupées, sota l’estela de l’erotisme crític dels anys 60 i 70, en què denunciava la manipulació de la dona. A vegades, aquestes nines muntades o desmuntades ens recorden a ella mateixa, a la seva personalitat, a aquell maniquí amb la boca tapada que hi ha a Dona silenciosa (2004), o a Les presons d’Amèlia Riera (2007). Quan la volien fer signar només amb l’A d’Amèlia perquè no es veiés que era dona, s’hi va negar. Tanmateix, per a nosaltres sempre serà l’Amèlia Riera, amb nom i cognom, aquella que des de petita va saber captar amb sensibilitat la tradició artística de la família, sempre amb la Pastisseria Riera de fons, a la Rambla de Catalunya, fundada pel seu avi Esteve Riera i continuada pel seu pare Josep Riera, un establiment folrat amb ceràmiques de Xavier Nogués i dissenyat  per l’arquitecte Josep Goday, una meravella de la Barcelona noucentista desapareguda.

Ella va saber convertir l’art en un ritual associat a la vida i a la mort. La vida tenia per a ella  un no se què de teatral, que quan apareixia, érem davant de l’art en persona. També els seus quadres eren escenografies per on podien transitar els vampirs o els fantasmes. Els quadres de l’Amèlia Riera travessen el mirall de la realitat.  Tenia un punt de mèdium, una intuïció llarga, amb mirada a l’infinit. Va ser una dona lliure i va entendre la vida com una creació a la que es devia i així va unir l’art amb la vida. La seva força mental contrastava amb la seva fragilitat física, sobretot els últims anys.  L’any 2015, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts li va concedir un dels Premis Nacionals de Cultura. Un guardó que va despertar l’ interès de noves generacions pel seu art i per ser pionera en la reivindicació feminista des de l’art; també del MNAC, que la va incloure en una antològica  de l’art català; i l’any següent va ser elegida membre d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi.

Sabia estimar i apreciar amics i coneguts,  i era molt agraïda. Com a resposta al Premi Nacional de Cultura que el CoNCA li va atorgar, va dir:  “A aquests que m’han donat el Premi els hi desitjo que tinguin tota l’alegria que m’han donat a mi, que és molta, és un regal que els hi faig.”

Vaig conèixer Amèlia Riera els primers anys 80 per mitjà de Joan Perucho. A ell li he d’agrair la coneixença i l’amistat d’aquesta artista de qui dos petits quadres m’acompanyen cada vespre a l’hora d’anar a dormir.

Perucho veia en l’Amèlia Riera el mirall on podia escriure el seu propi món, ple de somnis inquietants i esperes a l’etern infinit. Joan Perucho, de qui aquest any 2020 se celebra el centenari del seu naixement, va dedicar aquest vers a l’Amèlia Riera:

Aquestes alcoves rituals,

aquestes llums suspectes

difuses en la negror nocturna

i mortuòria de Mr. Waldemar,

aspiren a cloure el secret de la vida.

És taciturna, però enjoiada

i, sota l’esperit poètic d’Edgar Allan Poe,

revela el món d’un més enllà estàtic,

sorgit d’uns records perfumats de la memòria.

No és una visió anodina

sinó nostàlgicament aristocràtica

entrevista en aquests quadres arquitectònics, solitaris, dictats

a través de la faula vague del cinema,

la que ens brinda l’altiva,

estranya i seductora mirada d’Amèlia Riera.

Joan Perucho.

Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca