Teatre

El motor de la vida

Net com una patena, brillant, amb gairebé tots els complements a lloc, el «Confit» impressiona l’espectador des de dalt de l’escenari igual que a la filla que se’l troba enmig del menjador de la casa dels pares. Què hi fa un 600 en una llar transformada gairebé en taller mecànic? Al primer moment, un no pot parar de pensar en què està a punt de viure una «crònica de la veritat oculta» de Pere Calders portada a l’escenari amb una escenografia espectacular de Sebastià Brosa. Però no, el toc de surrealisme inicial, a més de ser l’esquer perfecte per arrencar la funció, dona pas a una història que transita perfectament entre la comèdia i el drama amb un gust de costumisme tan real com la vida mateixa.

Títol: La dona del 600
Autoria i direcció: Pere Riera
Intèrprets: Jordi Banacolocha, Àngels Gonyalons, Mercè Sampietro, Pep Planas i Rosa Vila
Escenografia: Sebastià Brosa
Vestuari: Raquel Bonillo
Il·luminació: Sylvia Kuchinow
So: Jordi Bonet
Teatre Goya fins al 15 de desembre

El pols dramatúrgic ben temperat de Pere Riera torna a engiponar un clàssic, és a dir, un text de diàlegs perfectament construïts i que arriba al públic a través de l’emoció. L’acció transcorre en el nucli familiar més íntim, igual que ho va fer a Barcelona. Ara bé, si llavors el terror de la guerra civil i els dies dels constants bombardejos que va patir la ciutat el març de 1938 eren el teló de fons i marcaven clarament el desenvolupament de l’acció, a La dona del 600 el context se sintetitza en el cotxe, objecte que forma part de la cultura de diverses generacions durant el franquisme dels anys del «desarrollismo». I ho fa des del punt de vista de la vida privada, de la majoria de classe treballadora i popular que tirava endavant amb esforç. Alhora, «Confit» és el símbol de l’absència d’una mare que va morir fa tres anys i de la llibertat d’aquesta dona de vida molt més complexa del que podria semblar en aparença.

Jordi Banacolocha, Àngels Gonyalons i una rèplica de "Confit".
Jordi Banacolocha, Àngels Gonyalons i una rèplica de “Confit”.

La gestió del dol del puntal familiar és el nucli on pivoten la resta de personatges. Des del present, l’acció s’articula al voltant de la reacció de les dues filles davant la reconstrucció del 600 que ha fet el pare, mentre que el passat emergeix a través d’un bon mecanisme escènic travat a base del bon joc de llums i les projeccions justes, i on la música amplifica l’educació sentimental de la família. Secrets de la parella madura, relació paterno-filial, indecisions amoroses, dedicacions professionals i discussions que van i tornen, converses farcides de matisos i que qualsevol espectador pot tenir en el seu dia a dia. Molt bona ploma per parlar de la malaltia i com enfrontar-se al fet de morir i delicadesa per tractar la malaltia mental allunyant-se de l’estigma.

Ingredients d’un text que Riera dirigeix amb naturalitat i que té l’encert de comptar amb un repartiment que ofereix un treball sincer i acurat. Jordi Banacolocha ha construït en Tomàs un dels millors personatges que li recordem, divertit en la justa mesura per entomar el dolor de la pèrdua, amb aquella conservada autoritat de pare que alhora sap que s’ha de deixar cuidar com si fos un nen i amb l’energia ideal per dialogar amb Mercè Sampietro, la dona del títol que es fa present en poques ocasions, però definitives. Sampietro, ama i senyora de l’escena talment com si no fes absolutament res, llueix en l’emoció i la determinació de la presa de decisions de la Carme, sempre de manera generosa amb la resta del repartiment.

Mercè Sampietro és "La dona del 600".
Mercè Sampietro és “La dona del 600”.

El duel entre germanes, una de les subtrames que dona més joc de l’obra, Rosa Vila (Pilar) i Àngels Gonyalons (Montse) és convincent perquè l’autor no ha concedit a cap de les dues sortir-ne vencedora. A nivell de treball interpretatiu les dues actrius defensen aferrissadament els personatges. Vila, que d’entrada sembla que té el rol més desagraït fins que l’espectador descobreix el per què, aconsegueix plasmar l’evolució de Pilar a base de subtilitat. Per la seva banda, Gonyalons resulta còmodament pletòrica a la pell d’una metgessa sense fronteres. Finalment, encertat també Pep Planas com a gendre, oferint distància i complicitat a parts iguales en aquest Manel desconcertat per la situació que està vivint.

En definitiva, La dona del 600 és en conjunt un espectacle amb encant, prou amable per fer riure i alhora entristir i despertar la nostàlgia a tot tipus de públic, per la qual cosa està destinat a convertir-se en un dels èxits d’aquesta temporada.

Una escena de l'obra de Pere Riera.
Una escena de l’obra de Pere Riera.
Seguiu-la a:

Teresa Ferré

Llicenciada en Periodisme i DEA en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora associada d’Història del Periodisme a la UAB.
Va començar a escriure sobre teatre l’any 2000 fent entrevistes i reportatges per a la revista d’arts escèniques Artez. Entre el 2003 i el 2005 va col·laborar amb la revista teatral.net i a partir del 2006 fins al 2009 va fer crítica teatral al diari El Punt. Ha format part de la secció de teatre de la revista Butxaca des del 2014 fins al seu tancament el 2017. Forma part del col·lectiu recomana.cat
Teresa Ferré
Seguiu-la a:

Teresa Ferré: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca