Música

El músic i la musaranya

Estiuejant el músic a la falda occidental d’una serra, les muntanyes l’impedien veure el mar; magnetitzat no tan sols per estar a molt pocs quilòmetres al sud d’una geoda gegantesca i al nord del desert, sinó, a més, pels moviments sísmics que es produeixen sovint a la zona, i per l’aire calent provinent del Gran Desert, més enllà del mar, el músic, en una d’aquelles primeres tardes d’estiu, deixava el seu pensament en moviment pendular… I se li aparegué la visió d’una teranyina pintada a llapis, tinta xinesa, sèpia i aquarel·la sobre paper. Recordà que era una pintura que tenia oculta a la memòria des de la seva adolescència. I associà el nom del pintor al d’un escriptor que eren amics, i aquest, amb el d’un vell compositor que havia estat amic de l’anterior. Instintivament el músic dirigí la seva mirada cap a Llevant per si albirava els Penya-segats del Vent del Nord, però es topà amb les crestes de la serra: va somriure en pensar que ja no estava en el seu estudi habitual, sota els jardins de la Muntanya Màgica, que passejava, fins i tot, en estat d’ensomni.

Sota aquell sol tràgic, assegut al jardí amb una gerra de cervesa a la mà, a l’ombra de la casa pairal construïda pel seu besavi matern, el músic rememorava les partitures de dues de les cinc simfonies que el vell compositor havia estrenat durant el darrer terç del segle dinou. Va estudiar-les a una biblioteca pública ja feia molts d’anys. Evocant aquelles pàgines, tècnicament ben escrites i sense teranyines emocionals que les connectessin essencialment amb l’ésser humà, i la indiferència absoluta que li produïren llurs posteriors audicions, va concloure que era música morta; i li va doldre una mica que un compositor entusiasta com aquell no hagués adquirit el do de fer perviure la seva música en el cor de la gent, més que res per haver-lo deixat a ell, músic establert vora la Muntanya Màgica sobre el mar, orfe de besavi artístic: cap simfonista vuitcentista que parlés la seva mateixa llengua havia passat la prova del temps. Habitava una casa d’un besavi carnal i una terra mancada de besavi espiritual.

El sol anava colgant-se durant aquella llarga vesprada i el pèndol d’evaporita oscil·lava lleument davant els seus ulls interns. Pensava que la seva vida era una continua conversa amb els morts; pensava que amb aquells ulls escoltava els difunts; pensava… En el que pensava realment era en les musaranyes. Les musaranyes sempre li havien interessat sobre manera. Un dia li van mostrar la foto d’una. Ell contestà que no era en aquella bestiola en el que pensava, sinó en una altra cosa: en una criatura criptozoològica, meitat Musa, meitat aranya. La Musa, quan es manifesta, et parla a cau d’orella. La reconeixes perquè les seves paraules i cants et retornen a l’origen, la memòria del qual hem perdut al encarnar-nos. Cal estar amatent, perquè aquests cants i paraules no els escoltem, sinó que els percebem. L’aranya, per la seva banda, està arreu teixint els fils del nostre destí i connectant-los amb la totalitat, sintetitzant l’univers.

El músic abocà més cervesa a la gerra mentre al seu voltant les mosques i els mosquits anaven i venien. Va encendre un cigarret amb l’esperança infundada de que el fum les espantaria. Pensava que aquells insectes posseïen una intel·ligència instintiva i capacitat de supervivència molt superior al zim-zam d’harmonies i contrapunts de les simfonies del vell compositor. Aquella barreja d’estils sobre un fons anímic insubstancial que constituïa aquelles obres simfòniques li feren sospitar que al compositor li faltava un bull, i que, probablement, no va veure mai la pintura de l’aranya, perquè, si l’hagués vista, tal vegada podia afigurar-se que darrera la teranyina s’atalaiava no només la vella vila vista des del castell i que dóna nom a aquesta obra, sinó alguna cosa més: tres taques en diagonal que uns troncs de palmera, disposats per la mà de l’home, i unes pedres de sota, les emmarquen: la de la banda superior esquerra que representa el cel; la del centre, el vel, color beix groguenc pastel, matisat de verd, amb què es cobreix en ocasions la Musa; i la de l’extrem inferior dret, les ombres que projecta el castell sobre una de les tres llomes que encasta la vila.

Va entrar mentalment dins la pintura per tal de desvelar el seu secret. Trepitjant un sòl desèrtic salvà l’obstacle que representava els troncs i la teranyina, però un penya-segat li va tallar el pas; s’aturà en sec. El vel de la Musa flotava, mogut per una feble tramuntana, davant d’ell a una distància imprecisa, tapant bona part del cel amb una lluïssor fantasmal. Notava una mirada clavada al clatell i girà el cap: veié que l’aranya l’observava atentament. Li va semblar que l’indicava que es fixés en el cingle. El músic abocà la seva mirada a la timba plena de tenebres mentre al seu voltant uns dimonis i diablesses anaven i venien. Va encendre una torxa amb l’esperança infundada de que el fum els espantaria. Cavil·là que aquells esperits posseïen una intel·ligència instintiva i capacitat de supervivència molt superior al zim-zam de ritus i dogmes de la religió del vell Satanàs, essent més antics que ell. Deixà caure la candela a l’esvoranc, i la dèbil llum, reflectida en uns cristalls lluents com enormes blocs de gel, li va permetre entrellucar una geoda de proporcions ciclòpies. Impossible retirar el vel de la Musa, era inabastable; impossible no sentir el cant, opac, esgarrifós, curull d’angúnia, del vell compositor, del vell castrat ple de basarda.

Al cel, a la part superior esquerra, un somni anònim, alat i nu, dansava enmig d’un celatge prenyat de presagis; a terra, a la part inferior dreta, sobre el pedregar, una bestiola de llarg musell, color beix groguenc, matisat de verd, maldava, amb una agressivitat extrema, per empassar-se sencer el solstici d’estiu, tràgicament i inexorable; i a la meitat del vel onejant silenciosament sobre la trapa que s’obria amenaçant amb un feble llampurneig de mort, es gronxava l’aranya lleument davant els seus ulls mentals. El somni anònim, muntat sobre un núvol de tonalitat sèpia, mig tapant-se amb el vel, ballava ara obscenament, i el músic, amb els seus ulls, cantava: “Vine a buscar-me en una nit de lluna plena per estimar-te sota les estrelles!” El vel va anar embolcallant lenta i suaument l’aranya fins engolir-la; i molt a poc a poc, tot es va anar esvaint, esvaint, fins dissipar-se completament. Fora de la pintura ja era capvespre. El músic decidí entrar a casa sabent que s’havia produït una síntesi alquímica mentre conversava amb si mateix. I va veure que l’acròstic format per les primeres paraules de cada un dels sis paràgrafs del seu article resava: Estiuejant sota el sol el músic va entrar al cel.

Avatar

Joan Carles Sender: darrers articles (Veure-ho tot )