Arquitectura

El nom fa l’arquitectura

El Telenotícies encara té sentit no tant com a programa informatiu com a lloc de reunió que aplega una experiència vicària, que és la que es defineix com molta gent fent la mateixa cosa alhora. Just abans del Temps hi podria haver una secció que es digués Espais coneguts perquè surten per la tele. La temporada castellera ens dóna moltes imatges de places que semblen existir només per a que, un cop l’any, succeeixi un aplec. La plaça del Blat de Valls és un d’aquests llocs. La plaça del Blat, en termes informatius, no és ni tan sols patrimoni: és un marc d’actuació per a un esdeveniment sense context.

El món casteller té un esdeveniment de referència, el Concurs de Castells de Tarragona, que s’ha celebrat biennalment de manera ininterrompuda des de 1980 fins aquest any, que s’ha suspès, i que es celebra de manera esporàdica des de 1932 sempre al mateix lloc: la plaça de toros de Tarragona, des de 2010 Tarraco Arena en un curiós intent de revisionisme històric que pretén fer oblidar la importància cabdal d’aquesta festa en el nostre país. El redol d’una plaça de toros és perfecte per a organitzar un concurs de castells. La remodelació de l’espai, que va tenir molt en compte aquest esdeveniment, pot ser l’embrió d’un tipus arquitectònic específic per a la celebració dels castells, fet que té un paral·lelisme obvi respecte dels toros, que van començar a celebrar-se en espais urbans cada cop més especialitzats fins que a 1780 es decideix construir la primera plaça exempta destinada exclusivament a la festa: la de Ronda, encara avui en dia una de les més boniques d’Espanya(1). Grans places espanyoles van néixer com a places de toros, plaça major de Madrid inclosa.

Plaça de toros de Ronda, 1780-1985. Foto: Lorenzo Carnero
Plaça de toros de Ronda, 1780-1985. Foto: Lorenzo Carnero

La plaça del Blat de Valls, pot ser llegida, des d’aquesta òptica exògena, com un espai construït expressament per a la celebració dels castells de la mateixa manera d’algunes de les places més belles d’Espanya ho van ser per a la pràctica de la festa dels toros: penso específicament en la plaça major de Chinchón o en la plaça del Coso de Peñafiel per una raó molt senzilla: tan la plaça del Blat com aquestes dues són un magnífic producte d’arquitectura incremental, construïdes a base d’intervencions privades que, mitgera per mitgera, semblen autoorganitzar-se fins aconseguir espais de gran personalitat i harmonia. La plaça del Blat és la plaça de l’Ajuntament de Valls, una petita plaça de forma trapezoïdal amb dos cantons curts i dos de llargs d’orientació nord-sud formada per la confluència de dos carrers principals, el de la Cort, flux natural que connecta les portes de la ciutat, la plaça del Pati i l’església de Sant Joan Baptista i el carrer Major, que, de manera estranya, és molt curt i no connecta res. Així, al seu extrem superior es dóna un flux continu de trànsit de persones, algunes de les quals voregen la plaça per prendre el carrer major, deixant gran part de la seva superfície com un racó, una sala d’estar a l’aire lliure prolongada per una porxada.

Plaça del Coso, Peñafiel, perfectament conservada en l'actualitat. Foto: autor desconegut
Plaça del Coso, Peñafiel, perfectament conservada en l’actualitat. Foto: autor desconegut.

La porxada de la plaça és el seu element més estrany. No és continua, no és circuïtable, no envolta la plaça. La seu de l’Ajuntament, un edifici principal amb una façana plana sobre el carrer de la cort sense cap mena de llinda ni espai de respecte, no té porxada. El cantó curt només té dues arcades i mor contra una mitgera. Els dos cantons llargs es poden recórrer, però són molt diferents. La plaça sembla feta de trossos sobrants d’altres intervencions enganxats sense ordre ni concert ni, per descomptat, projecte. I és aquesta absència de projecte el tret més significatiu de l’espai. A diferència de la plaça de la Vila de Vilanova, producte d’una intervenció unitària, aquesta plaça és anecdòtica, episòdica. Bastarda. I, tot i així, presenta una harmonia sorprenent que, per sobre de cap altre tret, és la que la converteix en arquitectura.

Dues coses més sobre la plaça: la presència d’una topografia molt marcada que força el carrer Major a un estrany gir en S per tal de salvar la diferència de cota entre la part baixa de la plaça i el carrer de la Cort i la petita escala de la intervenció. Tots dos trets li donen una densitat especial, una densitat d’anècdotes, d’espais-dins-l’espai que la fan vibrar encara que estigui buida. La plaça és un racó, un espai d’estar agradable entre dos fluxos de moviment, tens, vibrant, heterogeni dins d’una sèrie de regles no escrites que han permès la coexistència d’arquitectures molt diferents que conformen l’espai: la porxada quan cal, un determinat barem de mides de finestres, balcons individuals que poden unir-se en grups de fins a quatre buits sense perdre proporció, alçades semblants i l’Ajuntament com a focus.

Foto: Jaume Prat

L’arquitectura unitària de la plaça existeix perquè se l’anomena. És aleshores quan neix un projecte que és relativament fàcil d’intervenir i de gestionar quan afecta a un mòdul concret, quan es fa sense pretensions, quan es fa en continuïtat amb l’existent, i cada cop més difícil quan es va referint a l’espai comú o a peces més grans. No oblidem que Valls és, per desgràcia, la seu d’un dels pitjors projectes públics recentment construïts al nostre país: el Museu dels Castells, un enorme projecte de l’estudi Varis arquitectes que ha creat més problemes dels que ha solucionat.

La plaça del Blat és un mirall del lloc. La plaça del Blat és un reflex de Valls en petit, o, com a mínim, un reflex del centre de Valls, una ciutat que, a nivell d’arquitectura, té un interès màxim i, desgraciadament, una difusió nul·la.

Foto: Jaume Prat
  1. * La referència obligada per a entendre el recorregut arquitectònic de les places de toros és un llibre de títol inequívoc: Plazas de toros, escrit pel magnífic arquitecte sevillà Guillermo Vázquez Consuegra a partir de la seva tesi doctoral, si no vaig errat. La present edició es deu a la Junta de Andalucía.
Jaume Prat Ortells
Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close