Exposicions

El nou espai de la Fundació Suñol al barri de les corts

La Fundació Suñol es va constituir l’any 2002. Va obrir les seves portes com a centre artístic el 2007, en ple centre de la ciutat de Barcelona, concretament al Passeig de Gràcia, amb el fons de la col·lecció de Josep Suñol, que consta de 1.300 obres de 250 artistes diferents que s’ha anat constituint al llarg de quaranta anys. Paral·lelament, disposava d’un espai anomenat Espai Zero per fer exposicions específicament pensades per a aquest espai, a més de diverses activitats, com concerts, seminaris i conferències. En total ocupava una superfície  de quasi bé 1.200 m2.  L’edifici pertany a la família Suñol, ja que va ser el seu besavi qui el va fer construir el 1909. Ara, la Fundació Suñol ha inaugurat una nova seu amb l’exposició “Obres mestres conegudes. Col·lecció Josep Suñol: Acte I”.

Obres mestres conegudes. Col·lecció Josep Suñol: Acte I
Comissari: Valentin Roma
Fundació Suñol
Mejia Lequerica, 14, Barcelona
Fins al 30 d’abril de 2020

Els diferents espais històrics de la Fundació

Per formar la col·lecció, la figura del desaparegut galerista barceloní Fernando Vijande, propietari de les galeries Vandrés i Vijande de Madrid, va ser essencial, ja que els seus consells van originar que s’interessés per l’art contemporani fent que s’ampliés el seu fons, tot i que ja disposava d’obres de l’avantguarda històrica.

L’any 1976 se’n va anar a viure a Escales Park, una zona residencial de Pedralbes, edifici projectat per Josep Lluis Sert, que li va permetre mostrar les peces que anava adquirint. A aquest espai el va anomenar Galeria I. Es va inaugurar amb motiu de “la festa ritual Situació Color, concebuda per Miralda i Jaume Xifra i que va comptar amb la participació d’importants referents de l’art i la cultura com ara Antoni Muntadas i Jaume Sisa, entre molts altres”.

Més endavant, el 1980, obre com a magatzem un nou espai conegut com Galeria 2 -l’actual seu de la Fundació- que li permet ensenyar algunes de les peces que conformen la col·lecció. Dos anys més tard organitza una altra festa per donar a conèixer l’ampliació de la col·lecció, concretament a l’ICOM, on hi havia directors de museus, crítics d’art i experts en art contemporani. Galeria 2 també va servir com a residència i estudi d’artistes i se’n van beneficiar Zush, Pablo Maeso, José Noguero i Rosa Amorós, entre altres. Encara que després s’obrís la seu del Passeig de Gràcia, l’espai  es va adequar per ser la reserva de la col·lecció.

L’exposició que va inaugurar la Fundació va ser Col·lecció Josep Suñol: Primera Part 1915-1995, que va permetre  al públic conèixer i descobrir quin tipus d’art interessava a Suñol que, a diferència d’altres col·leccionistes que se centraven principalment en artistes catalans d’avantguarda, va preferir apostar per autors espanyols de reconegut prestigi internacional, sense obviar els creadors catalans, com els informalistes i els conceptuals.

De fet, tant per les exposicions permanents com per les temporals, el públic ha pogut comprovar durant tots aquests anys que els espais de la Fundació eren com una mena de museu d’art contemporani que, com les altres fundacions al·ludides, servien per omplir el buit cronològic existent en els nostres museus, com el MACBA i el MNAC, encara que en aquest últim  la presència de l’art contemporani és menor.

Art català i art internacional

A la Fundació Suñol hi trobem la majoria de les avantguardes aparegudes durant els segles XX i XXI, cas del surrealisme, el futurisme i el cubisme, així com el pop-art, l’informalisme, l’expressionisme abstracte, el minimalisme, l’arte povera i el conceptual,  tot passant per la transavantguarda italiana, el neoexpressionisme alemany i la nova escultura britànica. Però un fet important va ser el seu interès per la nova figuració madrilenya que, a partir dels anys 70, va tenir una influència molt destacada en el panorama figuratiu espanyol i que no va tenir el ressò que es mereixia a Catalunya. Per això cal agrair que la Fundació s’ocupi d’aquest buit.

Durant tots aquests anys, al Passeig de Gràcia hem pogut contemplar les obres d’artistes destacats dins del panorama internacional com  Anthony Caro, Pablo Gargallo, Alberto Giacometti, Juli González, Allen Jones i Pablo Picasso, entre els artistes internacionals més destacats del segle XX. Com també ho són Rafael Canogar, Modest Cuixart, Luis Gordillo, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan, Antoni Miralda, Antoni Muntadas, Joan Ponç, Albert Ràfols-Casamada i Zush/Evru, dins de les avantguardes de la segona meitat del segle passat. També artistes d’una generació més propera, cas d’ Antoni Abad, Sergi Aguilar, Frederic Amat, José Manuel Broto, Carmen Calvo, Ferran García Sevilla, Guillermo Pérez Villalta i Patricio Vélez.

Vista de la sala de la nova seu de la Fundació Suñol. Foto Roberto Ruiz, 2020.

Nou espai i nova posada en escena de la col·lecció Suñol

Ara, la Fundació Suñol ha inaugurat una nova seu al districte de les Corts, al carrer Mejia Lequerica davant mateix del complex hospitalari de la  Maternitat. Però de fet es tracta d’un retorn al passat, ja que la històrica Galeria 2 que va ser  “un emplaçament emblemàtic que ens connecta amb els inicis per desplegar un projecte de futur”, ara es tracta d’un espai més petit que l’anterior  i per això requereix fer exposicions més específiques,  com per exemple la mostra que ha permès fer la inauguració: Obres mestres conegudes, comissariada per Valentín Roma i l’equip de la Fundació Suñol, sota la direcció de Sergi Aguilar, que constitueix part del cicle En tres actes que cobrirà tot l’any 2020. Està configurat per dues exposicions més: Tot el que és sòlid s’esvaneix i Vint rostres i tres multituds. Cadascun dels actes mostrarà obres diferents provinents de la Col·lecció Suñol, que permetrà al públic gaudir de manera més directa quin és el discurs narratiu del seu comissari, del que  “abans que un munt de peces immòbils, una col·lecció és també –o és sobretot- una mena de registre d’intensitats, una manera d’acostar-se a l’art amb els arguments de cada moment concret però alhora amb les preguntes que anticipen punts de vista encara latents”.

Aquesta primera exposició/acte ret homenatge a la figura del novel·lista francès Honoré de Balzac, màxim exponent de la novel·la realista del segle XIX , a través del conte Obra mestra desconeguda, on ofereix una lliçó magistral sobre el món de la pintura. Per això aquesta proposició “reflexiona sobre per què alguns autors han adquirit l’estatut de “clàssics contemporanis” i quines són les raons que ens porten a observar determinades obres artístiques”.

Fent un recorregut per l’exposició, podríem considerar que les obres que s’exhibeixen són un fidel reflex de la importància i qualitat de la col·lecció. L’obra que l’espectador veu primer és La rendición de Torrejón (1971) de l’Equipo Crònica, format per Manolo Valdés i Pedro Solbes, que va estar actiu quasi bé dues dècades, ja que Solbes es va morir l’any 1981. Tenien interès per introduir el pop-art enfront de l’informalisme que imperava en aquell moment. És un tipus d’art figuratiu que volia denunciar aspectes que afectaven socialment, tant des del vessant polític com social, fent-ho de manera provocativa i irònica a la vegada, que no en va els hi va ocasionar problemes de censura. Aquesta obra reinterpreta de manera mordaç el famós quadre de Velázquez, La rendición de Breda. Els que es rendeixen són els espanyols i no els holandesos, ja que l’Equip Crònica volia denunciar el fet de que Espanya entregués les claus del seu territori als EEUU, en clara al·lusió a les bases militars que s’instal·laven en diversos llocs del país.

Vista de la sala de la nova seu de la Fundació Suñol. Foto Roberto Ruiz, 2020.

Al mig de la primera sala hi ha una escultura d’acer d’Eduardo Chllida, titulada Rumor de límites IX (1971), que forma part d’una sèrie de set escultures que va començar teòricament el 1958, encara que les havia començat realment a principis dels 60. Per a l’escultor basc, “la remor de límits és la possibilitat que atorga l’espai de ser escultor: remor és la veu que corre, que  viatja; límit és ordre”. De fet, es tracta de la preparació de la que serà una de les seves obres més espectaculars a l’aire lliure: El peine del viento. A l’altra part de la sala hi ha la peça Pintura, núm. 5 (1959), d’un dels màxims representants del grup El Paso com és Manolo Millares, amb les seves famoses arpilleres. Aquest informalisme matèric d’arrels ancestrals, relacionat amb els guanxes canaris, li va atorgar una singularitat al seu treball, sobretot per la seva investigació respecte dels seus avantpassats. Un altre artista que també va treballar amb aquest material va ser l’italià Alberto Burri.

Andy Warhol, Ladies and gentleman, 1974.

Completant aquest primer apartat hi ha tres peces ben interesants, en una d’elles hi ha la serigrafia Ladies and Gentlemen (1975) d’Andy Warhol, on representa la figura d’un transsexual, al que li dóna un cert caire de protagonista, tenint en compte que existeix una part de la societat que sol ser intolerant amb aquest col·lectiu.  I les altres són dues fotografies on apareix el galerista Fernando Vijande, realitzades per Robert Mapplethorpe, amb un esmòquing situat al mig de la composició.

En l’apartat següent hi ha un acrílic de l’any 1961 titulat Sera, d’Antoni Saura. Realitzat poc després de la fundació del grup El Paso, i on la seva atracció per l’expressionisme gestual és evident, hi predominen les tonalitats neutres i desdibuixa la figura humana, principalment els rostres. Existeix una certa relació amb el barroc, com per exemple alguns quadres de Velázquez, encara que també sent una especial predilecció per Goya. Al costat hi ha un petit oli de Joan Miró: Peinture (1926), pintat  durant l’època que vivia a París. També  hi ha una altra peça surrealista com és el dibuix Studies for the Script for the Film “Les Mystères Surréalistes de New York” (1935) de Salvador Dalí, que correspon al seu període surrealista de desenvolupament del mètode paranoicocrític. Tant ell com Miró van ser expulsats del grup surrealista. Aquest dibuix fa referència a unes determinades escenes d’una pel·lícula  d’animació, tot i que no es va arribar a realitzar. També s’exhibeix l’escultura de coure pintat Concetto spaziale. Pillola (1967) de Lucio Fontana, conegut principalment per formar part de l’informalisme espacialista. En les seves escultures i principalment en les pintures  provoca uns talls a les teles fets amb una fulla d’afaitar o amb un cúter donant la sensació d’espai buit.

Hi ha un tapís de l’italià Alghiero Boetti, Mille novecento settantotto (1978), qui juntament amb Mario Merz, Janis Kounnellis, Michalengelo Pistoletto, Luciano Fabro o Giuseppe Penone, entre altres, van crear l’arte povera, on s’empraven materials humils i pobres que amb el temps es deterioraven. En aquesta peça l’artista agrupa lletres de diferents maneres, on el color i la tipografia ressalten plenament. Al mig d’aquest àmbit hi ha  una escultura d’un altre italià, el futurista Giacomo Balla, amb l’obra Linee-Forza del pugno di Boccioni II (1968), realitzada a partir d’un prototip original de cartró del 1915. Aquesta peça “exemplifica les ànsies de progrés i la necessitat de trencar els lligams amb la tradició per avançar cap a una nova estètica alliberadora i bel·ligerant que transformi la societat”.

Miquel Barceló, Le bal des pendus. 1992.

El fotògraf Richard Avedon amb el tríptic Old factory (1975) mostra un grup de personatges pertanyents a l’entorn de The Factory, com per exemple Andy Wharol, a qui veiem en un costat de la fotografia aliè al que està succeint. També hi són presents Paul Morrissey i Joe Dallesandro, entre altres. Alguns d’ells hi posen nus. Davant mateix hi ha una peça de grans dimensions de Miquel Barceló, a mode de mural, on es veuen animals escorxats penjats d’una mena de corda vermella. Aquesta natura morta, de marcat contingut expressionista, percep la fragilitat de la mort, i porta com a títol Le bal des pendus (1992), extreta d’un poema d’Arthur Rimbaud. De Jean Arp, que va ser un dels fundadors del moviment dadá, encara que també es trobava a prop del surrealisme, hi ha l’escultura de marbre blanc Bourgeon sur coupe (1960). Es tracta d’un conjunt volumètric dividit en tres blocs que donen la sensació de moviment. Correspon a  la seva última etapa creativa, ja que va morir l’any 1966.

Antoni Tàpies és un dels artistes més representats en totes les col·leccions, tant privades com públiques que existeixen al món. La Fundació Suñol no podia ser menys i per això exhibeix Pintura en blau (1955), on hi són presents nous materials, com per exemple la sorra , la pols de marbre, les terres de colors, així com la utilització de petjades, dibuixos, incisions, signes, escriptures, etc., o el que és el mateix, una part important del seu univers matèric, on l’artista manifesta que “per expressar coses importants no fa falta utilitzar grans recursos ni imatges grandioses. En un gra de pols pot estar contingut tot l’univers”.

De Christo hi ha una peça que fa referència al monument de Cristòfol Colom  de  Barcelona, que l’artista búlgar volia embolicar, però que no va ser possible, ja que l’ajuntament de l’època no va donar el permís per dur a terme l’acció. En canvi més tard, quan Pasqual Maragall era l’alcalde, hi va accedir, però a Christo ja no li interessava el projecte perquè ja no era d’actualitat.

Hi ha una obra excel·lent d’Eduardo Arroyo, on mostra a qui va ser primer ministre britànic, Winston Churchill, pintant amb el seu barret i el seu pur característics. Es troba d’esquena, assegut en una cadira de vímet, mentre comença a pintar, ja que la tela encara està en blanc. La disposició dels colors i els diferents elements que sorgeixen en la composició indiquen l’interès pel pop-art.  En canvi el madrileny Pablo Palazuelo s’endinsa en l’abstracció geomètrica , tal com es pot comprovar en el guaix damunt cartolina Coro II (1973), on sorgeixen unes formes relacionades amb la natura com si fossin estrats o sediments, allunyats dels quadrats o dels cercles que sovint imperen en l’univers abstracte. Tancant l’exposició hi ha el mòbil d’Alexander Calder,  Une lune bleue (1971), que pertany a la seva darrera etapa creativa.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca