Exposicions

El pastel com a recurs artístic als segles XIX i XX

L’exposició Tocar el color. La renovació del pastel, actualment a la Fundació MAPFRE, a la seu de la Casa Garriga Nogués, serà l’última que es farà en aquest espai, ja que a finals de maig de l’any que ve la Fundació obrirà un centre internacional de fotografia a l’edifici Vela de la Torre Mapfre. Estarà dedicat completament a la fotografia i tindrà tres línies de treball: grans noms de la història de la fotografia, col·leccions i arxius de fotografia catalans públics i privats, així com obra de joves fotògrafs. S’establiran lligams amb el MNAC i amb les escoles de fotografia per buscar creadors i públic joves, a més s’organitzarà un premi. Aquest nou espai comptarà amb 1.400 m2, que només representa un centenar més de metres en relació a l’actual seu.

Tocar el color. La renovació del pastel
Comissari: Philippe Saunier
Fundació MAPFRE. Casa Garriga Nogués
Diputació, 250. Barcelona
Fins al 5 de gener de 2020

A títol personal, encara que solament es tracti d’un trasllat, penso que representa una gran pèrdua per a tothom, ja que la Fundació és un referent internacional degut a la gran qualitat de les seves exposicions –algunes d’elles ja dedicades a la fotografia-, que compta amb un edifici magnífic que per si mateix ja mereix la visita, i que està situat al centre de la ciutat, a prop de les galeries d’art, museus i de diversos edificis modernistes que tenen una gran afluència de públic.

Jean-françois Millet. Pastor guardant el seu ramat. 1865


El comissari de l’exposició és Philippe Saunier, conservador de museus, responsable des del 2008 fins al 2011 de la col·lecció de pastels del Musée d’Orsay, així com coautor del llibre L’art du pastel que, a través de 96 peces de 69 artistes provinents de diversos museus i col·leccions privades d’arreu del món, mostra la importància que ha tingut la tècnica del pastel en la història de l’art a partir de la dècada del 1830, que és el moment en el que sorgeix el concepte de pastelista, fins a les darreries del segle XX.

L’ús del pastel prové del segle XVIII, però en aquella època no era tant important, com ho era l’oli, per exemple. També en altres moments de la història s’ha considerat al pastel com una mena d’esbós o de prova d’artista, ja que es tracta d’una tècnica que combina el dibuix amb la pintura sense emprar cap tipus de dissolvent i treballa directament damunt de la superfície. A més, el fet d’associar-lo al gènere del retrat en detriment d’altres temàtiques més habituals, han fet que se’l considerés com una tècnica de segon ordre. Però com es pot comprovar en aquesta mostra totes les obres que s’exhibeixen són d’una qualitat contrastada, sense diferenciar-se en absolut de qualsevol de les tècniques emprades habitualment.

L’exposició es divideix en deu apartats que permeten veure l’evolució experimentada pel pastel des d’un vessant internacional, encara que predominen els pintors francesos. La primera secció correspon a El segle XVIII com a mirall, amb obres de començaments del segle XIX. Curiosament, la primera obra que veiem és un autoretrat de Jean Hélion (1904-1987) que al·ludeix formalment a un altre autoretrat que fa referència a Jean Siméon Chardin (1699-1779). Els pastels del segle XVIII, “amb la seva lleugeresa, el seu encís, la seva elegància i la seva naturalitat constitueixen una invitació a alliberar-se de les convencions i de les normes que imposen els programes acadèmics”. D’aquest moment hi ha dues peces essencials com són Noia amb mandolina (1843) de J.F. Millet i La serenata (1912) de Jules Chéret, que ajuden a entendre l’interès que demostren aquests pintors per les escenes d’índole musical, on els personatges femenins toquen un instrument que, en el primer cas és una pandereta, i en el segon una mandolina. El tractament del color també adquireix protagonisme, sobretot perquè el cos i el vestit es fusionen cromàticament.

Louis Anquetin. Noia llegint un diari. 1890

A Un art femení, com el títol indica, permet conèixer de prop alguns noms de dones artista de les que no teníem gaires referències, cas de Louise Abbéma i el seu Retrat d’una nena amb llaç blau (1885), de Louise-Catherine Breslau, amb A la barreteria (1899), i de Louise de Hem i El gat negre (1902). En tots els casos es mostren els interiors d’un habitacle on una nena i unes dones estan fent unes tasques concretes, on s’aprecia una certa “ociositat”, ja que sembla que les dones no tinguin res més a fer que posar, i mostrar “el luxe dels vestits amb què la burgesia juga a emular una noblesa idealitzada”. Però també hi ha obres d’artistes més conegudes com són Mary Cassat (Mare i fill. 1900) i Berthe Morisot (Nena llegint. s.d.).

Encara que el gènere del retrat és el que més sovintejava en el pastel, paulatinament els artistes van endinsant-se en altres temàtiques, com per exemple el paisatge, tal com es pot comprovar en la secció Impressions fugisseres: paisatges al pastel, sobretot a partir de la dècada de 1830, “quan els artistes agafen el costum de sortir del seu estudi per cercar el contacte amb la natura, els paisatges al pastel es multipliquen”. Hi ha obres de pintors cèlebres com Eugène Delacroix, Gustave Moreau, Albert Marquet, Claude Monet, J.F. Millet i Eugène Boudin. D’aquest últim es mostren tres peces: Núvols blancs, cel blau (1859), Crepuscle i penya-segat (Étretat) (1854) i Entrada del port d’Honfleur (s.d.). Totes tres destaquen pels seus cels blaus amb núvols grisos que, de fet, són els autèntics protagonistes. El moviment aparent dels núvols dialoga amb la calma existent al mar, tant si fa referència a un port com al mateix mar. En canvi els pastels de Monet (Posta de sol sobre el mar, 1860) i Marquet (Notre-Dame sota el sol ponent,1900) tenen un cromatisme massa exagerat respecte del paisatge representat, que pràcticament fa que sembli que estem davant d’uns quadres abstractes.

Hans Hartung. T1963-K9. 1963

L’apartat de La Societé de Pastellistes Français: Un col·lectiu eclèctic, com el mateix nom suggereix, presenta unes propostes molt variades però d’una excel·lent qualitat, tenint en compte que de la gran majoria dels pintors que s’exposen no en tenim massa referències. Possiblement la presencia de Pierre Puvis de Chavannes amb La model (1887) és la més destacada, on es veu una dona nua de mig cos en amunt, que visualment s’aproxima més a un model escultòric que no pas pictòric, degut a la posició del cos, lleugerament de costat, com de perfil. Però també hi ha una obra on apareix una escena d’una batalla que porta per títol Entre el blat (1887), on sobre un camp de blat dos oficials es barallen a cops d’espasa damunt dels seus cavalls, mentre al fons es veuen la resta de combatents lluitant.

A final del segle XIX el pastel adquireix més rellevància a nivell creatiu, degut a que està molt relacionat amb el naturalisme. Precisament el crític francès Charles Blanc, que va escriure diversos tractats sobre la llum i el color, “reconeix el pastel com a mitjà que permet atènyer una certa veritat, especialment pel seu estil esbossat, ràpidament ben executat, que també detecta en De la Tour”. El retrats dels italians Giovanni Boldini (Retrat de Gyp. 1894) i Giuseppe de Nittis (Retrat d’Edmond de Goncourt. 1881), així com del finlandès Albert Edelfelt (Louis Pasteur Vallery-Radot. 1891) reflecteixen molt bé aquest realisme tan accentuat acompanyat per uns colors més suaus i clars que recorden als dels impressionistes, del que l’escriptor Émile Zola basant-se en un quadre de Bastien-Lepage, comentava que “és l’impressionisme corregit, suavitzat, posat a l’abast de la multitud”.

Giovanni Boldini. Retrat de Gyp. 1894

En la secció L’impressionisme, una renaixença apareixen un gran nombre d’artistes consagrats, la majoria francesos, on es mostren pastels d’Edgar Degas, J.F. Millet, Claude Monet, Pierre-Auguste Renoir i Alfred Sisley, entre altres. Això indica que, en algun moment o altre, els pintors impressionistes també van prestar atenció al pastel en les seves composicions, siguin del gènere que siguin, però tenint en compte que la figura humana segueix sent essencial, i donant-li una forma que indiqui la idea de modernitat. De Millet hi ha la peça Pastor guardant el seu ramat (1865), on el cel que apareix recorda els crepuscles de Modest Urgell. El recurs de Millet de representar un gran nombre d’ovelles amb unes simples taques dona una gran sensació de profunditat a l’escena, on el pastor es troba en primer pla. Les marines de Monet, A prop d’Étretat, Caloges i barca a Étretat. (1868), i de Sisley, El Loing a Saint Mammès o Barcasses en un canal (1885) mostren perfectament la línia impressionista dels seus autors. De Degas hi ha obres on la figura femenina predomina, com són La Nelly infeliç (1885), Retrat de dona asseguda amb vestit groc (Joséphine Chabot) (1892), Dona nua eixugant-se (1887) i Després del bany (Dona nua ajaguda) (1893). De tota manera, aquests pastels, a diferència dels anteriors autors, s’apropen més al concepte d’esbós.

A la secció d’El color incandescent hi ha obres de Louis Anquetin, Edmon Aman-Jean i Pablo Picasso, on “el color gaudeix d’una dimensió mística…que subratllen les virtuts, singulars i en més d’un aspecte inigualables, del pastel”, tal com es pot comprovar a Noia llegint un diari (1890) d’Anquetin, en què la incandescència del blau hi és ben patent, i en canvi a Jove recolzada (Marie Valette, amiga del pintor) (1890) és el vermell el color prominent. De Picasso hi ha dos pastels: El final del número (1901) i La recitadora (1901), que pertanyen al Museu Picasso de Barcelona, on apareixen dones cantant o recitant damunt de l’escenari d’un cabaret, que recorden les escenes nocturnes d’un assidu al cabarets com va ser Henri Toulouse-Lautrec.

A diferència dels impressionistes a qui interessava representar paisatges assolellats i de dia, als simbolistes els hi agradaven “els ambients a l’hora foscant, propicis al misteri”, tal com es pot comprovar en els Enigmes simbolistes, a través del belga William Degouve de Nuncques, amb el pastel sobre paper Interior de bosc (1894), en que es veu en un primer pla tot un grup d’arbres on només es perceben els troncs verds, degut a la humitat existent al bosc, ja que s’intueix que els raigs solars no hi arriben…Es tracta d’un paisatge silenciós i sobrecollidor a la vegada. Del mateix autor hi ha altres peces que donen la mateixa sensació de misteri, com El cigne negre (1895) i Les coves del Drach, Manacor (1901).

Hi ha una sala dedicada completament a Odilon Redon: El pastel transfigurat, on es pot contemplar plàcidament el seu món tan agradable i singular. Està considerat com el pastelista més important de final del segle XIX i principis del XX. Redon adverteix que amb el pastel “he reprès l’esperança de fer sortir més a l’exterior, si és possible, els meus somnis”. A diferència de la seva etapa anterior en la que treballava sovint amb els carbons, com és el cas dels seus coneguts “Negres”, aquí en canvi empra una gran diversitat de colors que li permeten “enardir la imaginació i conferir una presència inigualable a les imatges que tant l’obsessionen”, tal com es pot comprovar amb els pastels Perfil sota un arc (1905), Flors (1909) i El cim (1894). D’aquest últim, l’aparició d’un cavall vermell podria ser l’antecedent del que uns anys després el pintor alemany, membre de Der Blaue Reiter Franz Marc, mostrava en les seves composicions expressionistes.

L’exposició finalitza el seu recorregut amb obres del segle passat dins de la secció El segle XX: del símbol al gest, que permeten observar els diferents “ismes” que va viure aquesta centúria, que van des del simbolisme de Joseph Stella, passant per Joaquim Mir, el futurista Gino Severini, encara que una de les dues obres que s’exhibeixen no estigui en aquesta línia, el neoplasticisme de Theo van Doesburg, el cubisme d’Amédée Ozenfant, el surrealisme de Joan Miró, André Masson i Roberto Matta, fins arribar a la plena abstracció amb l’informalisme de Hans Hartung. Això demostra que aquest conjunt d’artistes de diverses tendències, “continuen familiaritzats amb el pastel, una tècnica que fan servir sense prejudicis”. Per tant, fent referència a la contribució que el pastel té avui en dia en el món de la pintura, el comissari de l’exposició Philippe Saunier, assenyala que “…aquest art desplega tot els seus encants i no deixa d’atraure la nostra mirada”.

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca