Llibres

El perill de deixar l’art a mans d’un jugador d’escacs. El nou llibre de Javier Montes a Wunderkammer

Hagués estat més fàcil agafar l’urinari com a cas d’estudi, o la roda de bicicleta amb tamboret, o fins i tot l’espiell de porta més famós del segle XX. Però no, la gràcia del recent experiment assagístic de Javier Montes és agafar una obra sense tanta fortuna mediàtica com Viver de pols, signat per Marcel Duchamp i Man Ray ara fa un segle. El segon encert és incorporar la lògica policial per mirar d’esbrinar perquè, des de que els designis de l’art es van confiar a un jugador d’escacs, l’ideal de bona part dels i les artistes del segle XX i el que portem del XXI, ha estat fer de Duchamp.

“Tenemos 122 páginas para resolver un caso misterioso, un crimen que se cometió hace exactamente un siglo y sigue sin elucidar, en el que quizá se asestó un golpe mortal al Arte Moderno y se alumbró lo que convenimos en llamar Arte Contemporáneo”. Editat per Wunderkammer, així comença el darrer assaig de Javier Montes. Amb només quatre anys, aquesta editorial unipersonal amb seu a l’Alt Empordà (per què les coses més interessants acaben sent sempre perifèriques?) s’està situant com una de les editorials de culte. Centrada en textos simbolistes, visionaris, maleïts i finiseculars, la seva col·lecció de butxaca aporta llibertat al gènere de l’assaig i aborda temes suposadament menors i que, just per això, acaben sent nuclears. Com el recent El misterioso caso del asesinato del arte moderno. Javier Montes, a qui coneixem pels seus articles sobre art contemporani i que ja s’ha apropat a la creació artística en clau de suspens en els seus llibres de ficció, aquesta vegada agafa el toro de l’avantguarda conceptual.

Nova York fa cent anys. Duchamp porta cinc anys a la ciutat. Fa temps que ha deixat de pintar i es declara anartista. En fa dos que està treballant en secret en una obra que porta per nom El Gran Vidre. D’aquí que, al seu estudi, hi té estesa una gran superfície de vidre que acumula pols i damunt la qual disposa petits fils de plom i altres materials. El seu amic Man Ray rep l’encàrrec de la mecenes Katherine Dreier perquè fotografiï l’obra per incorporar-la a un catàleg. Però a l’estudi hi ha poca llum i Ray instal·la la càmera damunt d’un trípode i obre l’obturador. De mentre, se’n van a sopar. Quan tornen, la pel·lícula impressionada ha registrat una imatge d’una gran polisèmia. Si bé Man Ray s’esforçarà a significar-la com un estrany paisatge a vista d’ocell, el resultat planteja un repte semàntic que resoldran amb un títol poc compromès: Viver de pols.

Marcel Duchamp: Wanted: $2,000 Reward, 1923.

Amb aquesta escena d’origen (l’escena del crim), Montes va armant el relat policial. Es val d’un tipus delictiu a l’ús com és el misteri de la cambra tancada per explicar com s’ho va fer aquest francès fill de províncies però amb maneres de dandi parisenc (és el mateix Montes qui incorpora el biaix de classe) per posar en marxa una maquinària conceptual que ha acabat capgirant les idees seculars d’autoria, obra, bellesa i sentit. Quasi res.

Montes té poc més de cent pàgines per aclarir els efectes del crim duchampià: la mort de l’art mimètic i representatiu, que des del Renaixement es deixa guiar per allò que li diu la retina; i la irrupció de l’artista com aquell que fa emergir allò invisible, ja sigui la pols, l’atzar o la idea. Però resulta que capturar allò invisible ha estat, des de sempre, l’ofici del mèdium. És així com el tàndem Ray-Duchamp apunta un símil de l’artista que encantarà als surrealistes: el de mèdium, que, més que fer art, l’invoca i deixa que s’esdevingui. És curiós, escriu Montes, que un explotador de l’atzar com era Duchamp, fos alhora un virtuós d’escacs, l’únic joc que exclou absolutament l’atzar de la seva lògica. Deu ser que els extrems es toquen.

Entre els testimonis citats a declarar hi ha John Cage, incondicional de Duchamp i que aporta proves exculpatòries per a l’inventor de l’art cerebral. A la contra, es convoca el testimoni de Robert Smithson, que pregunta on queda la democratització de l’art quan s’imbueix l’artista de dots místico-sacerdotals? Una pertinent crítica marxista (explicaria això la dificultat del gran públic per accedir a l’art conceptual?) que es resol disparant una fletxa en el temps i arribant fins avui. I és que, situats en ple capitalisme tardà, sembla que l’única operació que va fer Duchamp va ser constatar alguna cosa que ja era donada: el lloc de l’artista en un nou règim de producció. Un manufacturador de mercaderies inútils (l’urinari, el vidre, la pols…) però que poden ser valuoses en funció de mecanismes complexes que ell no controla, com l’atzar o el mercat de l’art. Alguna cosa ens ressona en tot això, quan ens sabem, com avui, abocats al vertigen d’uns designis complexos que escapen al nostre control, com les lleis del capital i el mercadeig de vides promogut pel big data. És així com el divertiment policial acaba fent un gir enriquidor cap a la dialèctica. En aquesta línia, Montes aporta un bonic peu de foto per al Viver de pols de Duchamp-Ray. És el vers que T. S. Eliot publicava a La terra eixorca just dos anys després de l’experiment novaiorquès del vidre i la pols: Et mostraré la por en un grapat de pols. Com si parlés Hamlet des del fons del temps.

Cristina Masanés Casaponsa

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close