Teatre

El poder d’un mateix

Et trobes sol enmig de la vastitud d’un escenari. La llum càlida dels focus que t’apunten és la teva única acompanyant i, darrere, s’hi troba un seguit de cares expectants que et ressegueixen amb la mirada, esperant el teu primer moviment. Fas un pas endavant i els desafies, un per un, dirigint-los paraules; fent-los saber que els veus a tots. Enèrgic, els hi expliques la teva història i, de passada, parles de les persones que hi prenen part… Encara que no siguin amb tu, les duus dins teu i les llances a escena quan imites la seva manera de parlar, el seu ritme o postura. Perquè tu estàs completament sol; plegant les teves parts com qui fa papiroflèxia; demostres que no tems l’elasticitat que et dona la soledat, et saps adaptar a ella perfectament. Confies en el teu poder d’embadalir el públic l’estona que calgui; confies en el poder del monòleg.

Per a l’actor és tot un repte enfrontar-se tot sol a l’audiència.

A tall d’exemple, l’actor Albert Salazar experimenta aquesta sensació al monòleg de Daniel J. Meyer, AKA (Also Known As), a La Villarroel. Salazar interpreta a Carlos, un adolescent de quinze anys que veu qüestionada la seva identitat pel fet de ser adoptat. Entre llums de colors cridaners i elements sonors, Salazar es mou contínuament per l’espai, fent de storyteller a l’audiència i donant corporeïtat a tot el que diu. “En llegir el text de Meyer que les acotacions les diu el personatge, vaig buscar la manera de viure els espais fora de l’acotació. Com que n’hi ha diversos, els vaig separar escènicament i això atorga una dinàmica de trasllat. A més, hi ha una qüestió al text que juga amb el passat d’en Carlos de quinze anys que viu el que està dient al moment i el seu personatge amb vint-i-un anys que es comporta de manera diferent i canvia físicament i emocionalment”, explica la Montse Rodríguez, directora de l’espectacle. També ressalta el fet que l’actor fa aparèixer divuit personatges a banda del seu. “Es va treballar molt la personalitat de cadascun per després posar-los veu sense haver de construir el personatge”, apunta Rodríguez. A l’hora de dirigir, Rodríguez confessa que prefereix els monòlegs: “Amb el monòleg tanco l’espai-temps i concentro les meves energies en la persona en qüestió; em permet anar molt al detall”. Per a l’actor és tot un repte enfrontar-se a l’audiència: “Al començament, l’obra em costava molt, sentia una gran responsabilitat; hi havia molts punts a recordar, ja que tot està calculat al mil·límetre perquè funcioni bé”, assenyala Salazar que balla, salta, va amb monopatí, fa text i canvia de personatges al llarg de la funció.

El monòleg és una prova de foc per l’actor que permet conèixer-se més a un mateix.

D’altra banda, l’actor Pau Roca de Les coses excepcionals viu el monòleg de manera semblant. “És un viatge com a actor molt diferent; és un repte que tot actor vol viure i que et permet conèixer-te més a tu mateix”, destaca Roca. Des de l’escenari Joan Brossa, Roca no només s’adreça al públic sinó que el fa partícip del seu monòleg, fent que els seleccionats l’ajudin a construir el relat. A poc a poc, l’audiència descobreix la llista de coses meravelloses del món, que fan que la vida valgui la pena; una comèdia sobre el que hom està disposat a fer per aquells a qui estima. “Aquest monòleg compta amb dos vessants, a través del vitalisme expliques temes durs, però l’energia base ha de ser de mestre de cerimònies”, explica Roca. Manté una conversa fluida amb els presents i explica que se centra a posar el focus fora d’ell i mantenir la connexió amb el públic. “Com que el personatge és vulnerable, l’autor, Duncan Macmillan, aconsegueix que l’espectador et vulgui ajudar i col·laborar amb el que se li demana”, afegeix l’actor.

A Les coses excepcionals Roca manté una conversa fluida amb els presents i se centra a posar el focus fora d’ell i mantenir la connexió amb el públic.

Així, sigui quina sigui la tipologia del monòleg, resulta important que l’actor sigui conscient de la seva pròpia força i capacitat per a conduir una història tot sol damunt l’escenari. Que jugui per l’espai, connecti emocionalment amb el personatge i amb l’audiència, ja que d’aquesta manera s’aconsegueix un clima de naturalitat i magnetisme que fa que el públic quedi encisat per l’espectacle.

Violeta Julbe
Violeta Julbe: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close