Secció: Actualitat

El president i Freud, cara a cara

Què porta algú a voler presidir el seu país? La pregunta sembla tenir una resposta senzilla, però no ho és tant. ‘L’electe’, l’obra que es representa al teatre Talia de València fins al 22 de setembre, ens mostra les contradiccions interiors que amaguen aquells que ens governen. Les exteriors, ja les contemplem cada dia.

Falten a penes quatre hores perquè el president electe s’enfronte a la primera sessió d’investidura de la seua vida. Havia de ser un dia de joia, sí, però s’està convertint en un veritable suplici. Reclòs al seu despatx, prova d’assajar, infructuosament, el discurs que ha de pronunciar aquella mateixa vesprada a l’hemicicle. Cada vegada que ho intenta, una picor insuportable li envaeix el nas, cosa que li provoca unes ganyotes espasmòdiques. Aquest tic tan insuportable està atemorint-lo i el seu neguit va in crescendo: qui gosarà investir-lo president si se’l veu incapaç de llegir les línies mestres que pretén impulsar des del Govern?

L’anècdota en qüestió constitueix l’inici de L’electe, l’obra escrita per l’autor català Ramon Madaula, adaptada al cas valencià per Juli Disla, dirigida per Carles Sanjaime i que Josep Manel Casany i Alfred Picó, mà a mà, representen al teatre Talia de València fins al 22 de setembre. Al carrer dels Cavallers, a tocar mateix del Palau de la Generalitat. Una hora i quart de psicoanàlisi a la persona que els ciutadans han designat perquè comande el rumb del país: les seues febleses, les contradiccions que oculta, les pressions a què està sotmès dia rere dia… Tot plegat, un text reeixit enriquit per la interpretació magnífica de Casany i Picó en els papers de president electe i de psiquiatre, respectivament.

Què duu una persona a anhelar convertir-se en president? Per què escull aquesta vida i no una de més plàcida, allunyada dels focus i les grans preocupacions? Madaula fa anys que s’ho pregunta: “Sempre m’ha inquietat saber quines són les motivacions que mouen un individu, o indivídua, a ser president, o presidenta, del seu país”, afirma, “una responsabilitat que la majoria de ciutadans de segur que defugiríem”. “A banda de l’ambició de poder o els afanys legítims de millorar el món, sospito que hi ha unes altres motivacions”, afegeix. Tot just això tracta d’esbrinar aquesta obra còmica de rerefons punyent que situa el president —qualsevol president, no se n’especifica el nom— davant una munió d’interrogants.

Qui és ell, realment? Com pensa? Per què ha arribat a aquest punt? Què opina de la gent que l’envolta? Qui s’encarregarà de descobrir-ho és el psiquiatre amb què el seu cap de gabinet ha hagut de contactar contra rellotge. El buidatge d’informació que a poc a poc elabora li permetrà d’esbossar els trets bàsics que dibuixen la personalitat del presidenciable. Un Sigmund Freud d’urgència i casolà que aprofundeix de valent en la psique de l’home que està a un pas de governar el país sencer.

I és que l’agenda sempre plena de les autoritats de vegades amaga una marcada buidor interior o, fins i tot, problemes de relació familiar que l’activitat quotidiana atenua. Els handicaps de l’exposició pública permanent sovint incomoden el president o la presidenta de torn, però tots aquests handicaps no són prou per deixar-ho estar i dedicar-se a una altra cosa. El poder té un component addictiu evident.

Ara bé, l’honor d’ostentar el càrrec compensa els maldecaps que hi van associats? Aquesta és una de les qüestions que posa damunt la taula el facultatiu davant la mirada atònita de l’inopinat pacient. L’afany de liderar un país potser respon —elucubra ell— a la necessitat de tapar els forats que la vida privada ha anat deixant al descobert. Uns buits que es remunten a la infantesa i uns lligams paternofilials menys estrets que no caldria.

El tête à tête metge-malalt proporciona passatges inversemblants. La capacitat o no del president per a la feina que li ha estat encomanada, les obsessions i traumes que arrossega, el tracte sempre complicat amb els partits que ha hagut de pactar el seu propi partit per tal d’arribar al Govern o les trucades interessades —i irrenunciables— de l’empresari de torn. Un niu de vanitats i d’interessos creuats que fluctuen al voltant del cervell del president in pectore.

Ensumant la personalitat dels Trump, Bolsonaro i Boris Johnson que setmanes enrere protagonitzaven la cimera del G7 a Biarritz, hom podria concloure que el president electe eixelebrat encarnat per Casany és un ésser pueril, fins i tot tendre. Un president humorístic en comparació d’alguns altres que també fan riure però que, a diferència seua, controlen el planeta i són altament perniciosos.

El gir final de L’electe, un punt contradictori, s’avé amb el conjunt de l’obra. Ser president sense saber-ne el perquè. Tan senzill i tan difícil alhora.

Avatar

Víctor Maceda: darrers articles (Veure-ho tot )