Arts escèniques

El públic del teatre

Si els teatres barcelonins ja patien per atraure gent als seus espectacles, amb els teatres tancats durant un bon tros de 2020 correm el risc que comencin a ser prescindibles. I això no hi haurà campanya que ho salvi.

De 2001 a 2007, el Teatre Principal de Palma va romandre tancat per mor d’unes reformes que van durar molt més del que tocava. Durant aquells anys, el poc públic de la capital mallorquina s’havia de conformar amb unes poques sales de resistència o fer una hora de cotxe fins a Manacor per veure grans espectacles. Va arribar un punt que els espectadors passaven per davant del Principal i deien, “aquí hi havia un teatre”. Gairebé se’n van oblidar.

El públic és una cosa tan volàtil com una flor d’estiu. Ara hi és, ara no hi és. És un ens de costums, que quan li agrada una cosa, en vol més. I si parlem de teatre, és encara més estrany. Quanta gent va a una obra, no li agrada i diu: “No tornaré al teatre”. Com si tot el teatre fos aquella obra. Ningú no llegeix una novel·la, no li agrada i exclama: “No tornaré a llegir novel·les”. Amb el teatre, aquí passa això. Per què? Segurament, perquè la majoria de la gent no hi està acostumada. Anar-hi no n’és un hàbit.

‘El rey león’ porta nou anys a la cartellera madrilenya. Foto: Stage Entertainment

En els últims anys, a més, s’ha estès la brama que el públic de Madrid és molt generós i el de Barcelona, més exigent. Quan la qüestió de fons, molt em temo, és que a Madrid anar de tant en tant al teatre és una pràctica habitual gràcies, entre d’altres coses, a un seguit de polítiques públiques que n’han fomentat el costum. A Madrid, estan orgullosos del seu teatre i es vanten de ser, per exemple, la ciutat del món amb més musicals després de Londres i Nova York.

A Barcelona, sempre ens estem queixant i l’orgull aquest de tenir un públic més exigent, amaga una veritat com un temple: tenim un públic escàs. El barceloní d’avui dia, de 30 o 60 anys, tant se val l’edat, no sent la necessitat d’asseure’s en una platea almenys un cop al mes. El preu de les entrades, força baix, no és una excusa realista, ja que és possible comprar-ne per una forquilla que va dels 12 als 20 euros, entre abonaments, descomptes, etc.

Pere Arquillué protagonitza 'Jerusalem', de Jez Butterworth
Pere Arquillué va protagonitzar ‘Jerusalem’, de Jez Butterworth. Foto: David Ruano

Quin és el problema, doncs? N’hi ha uns quants. Si ens comparem amb Madrid, allà fa dècades que hi ha més o menys el mateix: una gran inversió pública i una cartellera semblant, amb un carril central molt definit, entre grans musicals i estrelles televisives, i uns marges que, segons l’època, han estat més o menys amples. Aquí el ‘mainstream’ és petit i, fins i tot, m’atreviria a dir que no n’hi ha. Pere Arquillué, Clara Segura, Dagoll Dagom són grans venedors d’entrades, però no sempre ho peten.

A Barcelona, la cartellera és súmmament erràtica. No hi ha projectes que aguantin més d’una dècada. Sovint els cops de timó són espectaculars. I, per tant, el públic va més despistat que un cargol en una platja. Basta posar dos exemples: el Lliure i el Romea. Què té a veure el Lliure de 2012 amb el d’ara? O el Romea de 2008 amb el d’ara? Poca cosa. Dels teatres de Focus, La Villarroel és el que ha seguit una línia més clara i reeixida, potser perquè és el més petit i no s’hi juguen tantes coses.

El problema no és tant les persones com les línies de programació. Amb això vull dir que es donen tombs sense parar. Estem massa obsessionats amb els individus. Per què un director d’una gran institució ha de plegar als vuits anys si ho està fent bé i és prou jove i té prou energia per continuar? Thomas Ostermeier és el director de la Shaubühne de Berlín des de 1999 i ningú no li va demanar que plegués el 2010. Algú creu que Temporada Alta seria el que és sense Salvador Sunyer?

'Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)', de Thomas Ostermeier, serà a Temporada Alta el 3 de desembre
‘Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)’, de Thomas Ostermeier, va passar per Temporada Alta 2018. Foto: Schubühne

A Europa, els directors se’n van quan tenen una oferta que els plau més o perquè, objectivament, han fracassat. Això vol dir dèficit, davallada de públic sostinguda en el temps, pèrdua de confiança del sector… La diferència, tanmateix, és que cap director comanda un teatre sol. El cas d’Ostermeier ens serveix per explicar-ho: el seu títol és “director resident” i “membre de la direcció artística” del teatre, cosa que vol dir que hi ha més gent pilotant la nau. Això, per exemple, li permet dirigir en altres espais i, a la Schaubühne, ser més diversa sense desviar-se del camí.

Aquí tot passa per una persona. Algú que guanya un concurs organitzat pels polítics de torn, cosa que vol dir que les exigències canvien cada quatre anys. I no es fiscalitza el treball del director. Si, per exemple, aquest o aquell han dit que internacionalitzarien el teatre i no se’n surt, ningú no li ret comptes. Molts polítics van als consells d’administració dels teatres a petar la xerrada.

El públic sempre queda al marge de tot. Se’n parla molt, d’ell, però a l’hora de la veritat importa poc. I mica en mica, això l’ha delmat…

Els mítics ‘flyers’ del teatre Timbre 4 de Buenos Aires.

En les setmanes anteriors al tancament de tardor, anar al teatre s’havia convertit, gairebé, en un acte heroic, en una acció política. En una necessitat. I, segons sembla, la gent estava responent. Aquesta energia acumulada, amb els teatres clausurats, es mantindrà quan obrin? El govern esmenarà l’error garrafal d’haver-los obligat a abaixar la persiana?

Cal una campanya com les del teatre Timbre 4 de Buenos Aires, que torni l’orgull a la professió. I que l’esforç publicitari no duri dos dies, sinó que es mantingui mesos i, si pot ser, per sempre. A Madrid ho fan. Si a mitjans de desembre, els teatres no estan plens (segons l’aforament permès), algú hauria de dimitir. No pot ser que una decisió del govern s’emporti, fins i tot, el públic. És prescindible, el teatre? Fa 2.500 anys que no ho és.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close