Exposicions

El que es veu se sent, el que se sent es veu

La sinestèsia, la mescla de característiques i d’efectes provocats per diferents sentits, ha donat molt de joc en la literatura i la pintura modernes. Rimbaud no va ser el primer a explorar-ho, però sí que va ser un dels pioners –després de Baudelaire: entre els pioners sempre hi ha Baudelaire– en usar el recurs de la sinestèsia d’una manera estructural, explícita i programàtica. No cal dir que les associacions que va establir entre colors i vocals al seu famós sonet titulat precisament Vocals tenien un component absolutament arbitrari: ¿per què la “a” és negra, la “e” blanca, la “i” vermella”, la “u” verda i la “o” blava? Per què no són unes altres, les associacions? Podrien ser-ho i el poema tindria el mateix sentit i funcionaria, retòricament, expressivament, igual.

Encara recordo l’exaltació didàctica que li revingué al poeta Carlos Bousoño una nit de l’any 1999 quan vam coincidir en un recital poètic i jo vaig confessar-li –jo tenia denou anys i ell estava a tocar de la vuitantena– la meva admiració per Rimbaud. Degué estar cinc minuts ben bons demostrant-me l’arbitrarietat fonamental de les correspondències entre lletres i sons establertes per l’autor d’Il·luminacions i d’Una temporada a l’infern. Des d’un punt de vista estrictament literal, Bousoño tenia raó. És aquesta arbitrarietat de base, però, la que sosté i alimenta bona part de la branca més aventurera i imaginativa de la creativitat moderna –cosa que Bousoño sabia, és clar. El mateix que he dit sobre Rimbaud val, en aquest sentit, per a les pintures abstractes d’inspiració musical d’un Kandinski, per exemple. I podríem trobar centenars –milers– de casos més.

Composicions
Christian Marclay
MACBA
Fins al 24 de setembre

M’ha fet pensar en tot això l’exposició Composicions, de l’artista suís-americà Christian Marclay (1955), que es podrà veure al MACBA fins al proper 24 de setembre. Conegut sobretot per la seva faceta com a investigador-creador centrat en les relacions entre allò visual i allò sonor, la present mostra està formada per una tria de les seves composicions sonores, que inclouen “des de partitures gràfiques fins a videoinstal·lacions”. Així i tot, i com ja s’ha encarregat gairebé tothom de destacar, només unes poques obres tenen so. Algunes remeten a la música a partir d’objectes pròpiament musicals: és el cas de Mixed Reviews, un collage de frases extretes de ressenyes de discos i de concerts, i de la sèrie Imaginary records, portades de vinil retocades a còpia de simplificacions dels dissenys originals o mitjançant estridents esclats de color. També hi ha obres que recorren a un vistós, jovial i humorístic desplegament d’onomatopeies: Manga Scroll (“una partitura enrotllada de vint metres de longitud”), Zoom zoom (fotografies), Vertical explosion i CRASSHH! (collages). I encara d’altres obres treballen a partir de partitures i notacions musicals, com és el cas de Chalkboard.

Vistes de l'exposició Christian Marclay. Composicions, 2019. Foto: Miquel Coll
Vistes de l’exposició Christian Marclay. Composicions, 2019. Foto: Miquel Coll

Aquest recórrer la frontera que separa i alhora uneix el món de la música amb el món de les arts plàstiques és un dels principals atractius de l’exposició, però també n’és una de les seves limitacions. Es fa evident en l’obra Chalkboard, un enorme pentagrama fet de pissarra que cobreix quasi la pràctica totalitat de les parets d’una sala i sobre el qual els espectadors són convidats a escriure-hi el que vulguin: des de notes musicals –aquells que tinguin un cert coneixement de l’assumpte– fins a tota classe de símbols o frases. El dia que hi vaig anar, entre les expressions no musicals escrites pels espectadors, hi havia una proclama a favor de la llibertat dels presos polítics, els noms de dos enamorats units per un cor i un joc de paraules en anglès menys enginyós del que pretenia. La gràcia de l’obra en qüestió, se suposa, és que totes les contribucions fetes pels espectadors seran convertides en música en uns concerts que es faran mentre es pugui veure l’exposició. Després de cada concert, el pentagrama serà esborrat i la creació col·lectiva tornarà a començar.

De quina manera es pot convertir en música una proclama política, una declaració de fidelitat –o de desig– de dos enamorats o l’acudit d’un tipus que vés a saber si no anava molt begut? És una pregunta que ens endinsa –ens aboca– en el terreny de l’arbitrarietat, inevitablement. D’aquí, l’atractiu; d’aquí, també, la limitació.

Vistes de l'exposició Christian Marclay. Composicions, 2019. Foto: Miquel Coll
Vistes de l’exposició Christian Marclay. Composicions, 2019. Foto: Miquel Coll

Considerat un mestre de l’apropiacionisme i del muntatge, Marclay fa gala del seu talent com a reorganitzador/adaptador/recreador de materials aliens especialment en una obra titulada Video Quartet. És una composició audiovisual en quatre pantalles que conjuga, com en una dansa sensorial bastarda, breus fragments de pel·lícules, algunes la mar de conegudes, altres no tant. És, amb diferència, una de les obres més potents i interessants de l’exposició. Hipnòtica, juganera i endimoniadament absorbent, embolcalla els sentits de l’espectador –és l’única obra amb so directe de tota la mostra– amb un enteranyinat d’imatges i de bandes sonores que s’entremesclen i se solapen, es confonen, es matisen i es transformen mútuament els significats, l’expressió i la textura anímica.

A Surround Sounds, una sala fosca amb quatre pantalles on se succeeixen onomatopeies de còmic a un ritme frenètic, Marclay proposa una experiència immersiva paradoxal als espectadors. Sinestèsicament paradoxal, es pot dir, perquè els espectadors veuen unes imatges que fan molt de soroll mentre el silenci impera dins la sala. Una menció a part mereix l’obra Chorus II, un mosaic de fotografies de boques obertes –però, òbviament, callades– que sembla que cantin però que l’espectador sent cridar, de la mateixa manera que sent cridar la figura de Munch. Per als espectadors més interessats en la pintura, la mostra inclou una sèrie d’action paintings –pintura més serigrafia– en què les taques i els regalims, desordenats, més freds que viscerals, amb uns aires quasi pop, conviuen amb retronants onomatopeies, una mica com si Roy Lichtenstein hagués treballat sobre teles de Joan Mitchell (és un dir).

Entretinguda i heterogènia, Composicions és una bona exposició per conèixer d’una manera panoràmica algunes de les principals línies creatives que Christian Marclay ha treballat al llarg dels últims vint anys.

Actions: Plish, Plip! Plap!!! Plop...(No. 2). 2013 Fundación Helga de Alvear
Actions: Plish, Plip! Plap!!! Plop…(No. 2). 2013 Fundación Helga de Alvear
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close