Exposicions

El regne de la catàstrofe

Ha costat arribar-hi, però finalment el Visa pour l’Image de Perpinyà, un dels festivals de fotoperiodisme més importants del món, haurà pogut tenir lloc. Serà una cita diferent de la d’altres anys, sense multituds, amb menys espais oberts i la instauració de la mascareta i el distanciament a tot arreu, però els fotògrafs continuen ensenyant-nos imatges molt semblants. A cada Visa, certament, descobrim que l’actualitat és el reialme de la catàstrofe.

Visa pour l’Image
32è Festival Internacional de Fotoperiodisme
Direcció: Jean-François Leroy
Convent dels Mínims i església dels Dominics, Perpinyà
www.visapourl’image.com
Fins al 13 de setembre cada dia, i els caps de setmana del 19 i 20, i 26 i 27 de setembre de 2020

“Per una fotografia periodística paguen menys que per un preservatiu”, es queixava el director del Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, en l’edició del 2014. Aleshores ja s’havia anat apagant l’interès de les agències per les primaveres àrabs, i les seves imatges, feia poc tan cobejades, havien deixat de tenir valor ni tan sols com a documents d’arxiu, ofegades per nous i imperiosos esdeveniments. L’actualitat no és tant un fenomen de la immediatesa com un immens contenidor de desmemòria. Aquell any, de fet, havia començat a manifestar-se una altra crisi que estava guanyant espai als mitjans per la seva iconografia inusual. En realitat no hi havia res a fotografiar, excepte els equips impermeabilitzats, d’un groc marcià, amb què es cobria de cap a peus el personal sanitari que s’esforçava a contenir la propagació del brot d’Ebola a Libèria.

James Whitlow Delano: “Une planète noyée dans le plastique”.
James Whitlow Delano: “Une planète noyée dans le plastique”.

Eren com jardiners obsessius, amb ulleres d’immersió, mascaretes, guants de làtex i gruixudes botes enfundades en plàstics, sovint armats amb uns aspersors de desinfecció amb els quals ho ruixaven tot. És exactament el mateix uniforme que ens hem acostumat a veure els darrers mesos als hospitals del costat de casa per fer front a l’allau d’infectats per la Covid-19. Aquell temor llunyà, que va deixar prop de set mil morts i divuit mil contagis a l’oest d’Àfrica, és ara també el nostre per una plaga que ja res no ha pogut contenir dins les fronteres dels països pobres. El coronavirus ha rebaixat sobtadament  Occident a la mateixa categoria de l’inframón.

La pandèmia, per descomptat, ha estat un dels objectius prioritaris dels reporters gràfics en el darrer any, i el Visa hi dedica l’atenció pertinent amb dues exposicions: la col·lectiva Pandèmia(s), que reuneix treballs publicats a la premsa internacional en el que es considera la primera visió general sobre aquesta emergència sanitària sense precedents, i el reportatge de Peter Turnley El rostre humà de la Covid-19 a Nova York, que és, malgrat l’expressió de fatiga que aflora en cada persona fotografiada, la visió més esperançadora del drama. Són en efecte dos acostaments al tema gairebé oposats. No havent-hi ben mirat cap representació icònica per mostrar, llevat que sigui l’ampliació superlativa del virus per poder-ne apreciar la massa esponjosa recoberta de tentacles, la visualitat s’ha confiat a la metonímia: les mascaretes, els equips de desinfecció, les càpsules d’aïllament de les UCI, els taüts arrenglerats als pavellons esportius o els carrers inusualment buits durant els dies més durs del confinament. Però mentre uns posen en evidència la vulnerabilitat del nostre estil de vida que la pandèmia ha posat al descobert, amb les crisis socials, polítiques i econòmiques associades, el reportatge de Peter Turnley s’aferra a unes qualitats humanes que creu immutables: la solidaritat, l’acompanyament, la compassió, la resistència. En algunes de les seves fotografies, fins i tot l’alegria s’esforça a treure el cap. Ja està bé per compensar amb una mica d’esperança la tempesta de fang que ens espera a les altres exposicions, sobretot en les que documenten el desastrós canvi climàtic que ha propiciat un model industrial voraç i irresponsable.

Els fotògrafs que han pres com a motiu del seu treball els paisatges malalts són, de fet, més nombrosos en aquesta edició del Visa que en cap altra, i superen de molt l’espai reservat a la pandèmia, tot i que aquesta, per la seva vigència histèrica, ha estat el tema més divulgat com a estendard del festival. Així doncs, de la vintena d’exposicions programades en aquesta edició, gairebé la meitat aborden directament qüestions relacionades amb una gestió agressiva del medi i les seves conseqüències dramàtiques, no en un futur més o menys proper, sinó ara mateix. Algunes ja són irreparables. El treball de James Whitlow Delano sobre els residus de plàstic que envaeixen els racons més imprevisibles del planeta és un dels més desoladors. Muntanyes de plàstic de tots els colors imaginables vessades damunt uns paratges que havien tingut alguna cosa de paradisos terrenals, verdejants i remots. Ara són dipòsits d’immundícies, però d’aquella classe que genera la civilització: recoberta d’artifici, com si en lloc de partícules contaminants fóssim davant l’escampall de confeti que queda després de la festa.

Sarah Caron: “Les derniers des Mohana”.
Sarah Caron: “Les derniers des Mohana”.

Els països en procés de desenvolupament són els que més pateixen la pressió damunt el medi. El rebuig industrial vessat a la vall de l’Indus, al sud del Pakistan, està amenaçant de mort el poble mil·lenari dels Mohana, els anomenats “senyors del mar” per la seva tradició pesquera ancestral, exercida ara per un petit reducte que Sarah Caron ha retratat a les seves barcasses, solcant un llac d’aigües enverinades però encara aferrats a la seva antiga forma de vida. El caràcter imprevisible dels monsons, abans estacionals i ara anàrquics i devastadors per culpa de l’escalfament global, ha afegit misèria damunt misèria a l’Índia que mostra Bryan Denton, però la major part de les vegades l’origen del desastre és exclusivament humà.

Victor Moriyama: “La déforestation de l’Amazonie”.
Victor Moriyama: “La déforestation de l’Amazonie”.

Ian Willms n’ha seguit les traces al Canadà, on la confluència del canvi climàtic i l’herència del règim colonial han propiciat que les comunitats indígenes hagin estat objecte, sota la promesa de “l’oportunitat econòmica”, d’una explotació desmesurada de recursos que, no només ha produït un greu impacte ecològic, sinó que ha destruït el sistema de valors d’aquestes regions, la manera que tenia la gent de relacionar-se, i encara pitjor, ha propagat el càncer i les malformacions congènites. És la fi d’una producció sostenible que adquireix proporcions descomunals al gran pulmó de l’Amazònia, que Victor Moriyama copsa en tota la cruesa per mitjà del saqueig desaforat dels boscos, amb la connivència mesquina del govern brasiler. És un “sacrifici” al progrés que ja coneixen prou bé a Augusta-Priolo, un dels centres petroquímics més importants d’Europa, al nord de Siracusa, i que Elena Chernyshova ha fotografiat sense cap concessió a la bellesa, temptació que a vegades desempara la vocació de denúncia de molts d’aquests reportatges. En tot cas, qui vulgui un bàlsam, haurà de buscar-lo en les fotografies d’Anush Babajanyan que testimonien l’auge de natalitat entre les famílies armènies a la regió de l’Alt Karabakh, al sud del Caucas ‒tot d’infants reclamant la vida malgrat tot‒, i en l’única exposició que restitueix a la naturalesa els seus drets: el treball de Ronan Donovan seguint una manada de llops salvatges de l’Àrtic, encara que també aquí, incrustades al gel, s’hi han detectat partícules microscòpiques de plàstic.

Anush Babajanyan: “Une terre troublée”.
Anush Babajanyan: “Une terre troublée”.
Axelle de Russé: “Dehors”.
Axelle de Russé: “Dehors”.

L’actualitat política queda relegada, en aquesta 32a edició del festival, a dos esdeveniments encara irresolts: les mobilitzacions en defensa de la democràcia davant la ingerència xinesa a Hong Kong, a través dels reportatges d’Anthony Wallace i de Nicole Tung, i la mostra col·lectiva I can’t breathe, en què reporters gràfics de tot el món es fan ressò del moviment antiracista que va recórrer els Estats Units arran de la mort, durant la seva brutal detenció per la policia, de George Floyd, un ciutadà negre sospitós d’haver estafat vint dòlars. L’actualitat és un concepte tan volàtil, que avui la notícia ja no és George Floyd, sinó els set trets que un agent va disparar per l’esquena a Jacob Blake, a Kenosha, Wisconsin, fa poc més d’una setmana.

Nicole Tung: “Les contestataires”.
Nicole Tung: “Les contestataires”.

D’una altra classe de compromís polític, menys espectacular però no menys incisiu, és el treball d’Axelle de Russé sobre les dones que han passat per les presons franceses, recluses sense esperança, víctimes d’una doble marginació, que a la sortida es mostren a la càmera com animals perduts. Hi ha temps, en fi, per recordar conflictes enquistats, com els estralls del narcotràfic a Mèxic a través del reportatge d’Alfredo Bosco sobre l’estat de Guerrero, enclavat just davant del glamurós Acapulco, o l’enèsima revolució de l’Iraq, amb uns manifestants obstinats a sobreviure malgrat tot, tal com els mostra Emilienne Malfatto amb una mirada, en tot cas, més distant que la calidesa amb què Yasuyoshi Chiba ha recorregut el continent africà per fer-lo present, una vegada més, enmig del vendaval d’una actualitat immunda.

Eva Vázquez
Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close