Música

El Rei, la Sibil·la i els números 1 de l’any

Els rituals ens reconforten en la repetició. En saber que, malgrat la incertesa, allò serà tal i com ho esperàvem. Però a vegades, amb l’afany de conservar un ritual, podem acabar buidant-lo de sentit i convertint-lo en una peça de museu que només ens parla del passat, no del present.

Com cada nit de Nadal, el cant de la Sibil·la ha tornat a predir l’apocalipsi. És un ritual que es repeteix des de fa més de mil anys, perquè -afortunadament- l’apocalipsi no acaba d’arribar mai.

Aquest any hi hem estat a prop: la pandèmia ha fet sonar les primeres trompetes del Judici Final, mentre intuïm a l’horitzó, cavalcant sobre huracans, els genets de l’apocalipsi climàtic. Però la pandèmia no ha fet canviar el discurs de la Sibil·la. Aquest oracle femení (figura de l’antiga Grècia de la què els cristians van apropiar-se) ha repetit els mateixos versos que el 2019, i el 2018, i el 2017, amb el mateix gest i amb la mateixa espasa a la mà. Com el discurs del Rei d’Espanya, intercanviable amb qualsevol altre discurs del Rei d’Espanya. Com les campanades i el raïm. O com les llistes dels millors discos de l’any, que sempre repeteixen la mateixa plantilla del número 1 al 50, però canviant els noms.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
El Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar

FER JUSTÍCIA

A través del seu cant, la Sibil·la ens expica com Déu farà justícia pòstuma quan arribi l’apocalipsi, com ens castigarà i ens premiarà pels nostres actes:

Los puigs i plans seran iguals

Allí seran los bons i mals

Reis, ducs, comtes i barons

que de llurs fets retran raons

El Judici Final no ens diu gaire de la humanitat jutjada per Déu, però ens diu molt sobre com és aquest Déu cristià, com pensa, com jutja, què valora i què censura. Amb les llistes del millor de l’any passa el mateix: el que millor expliquen les llistes no és la música que hi figura, sinó com pensen les revistes musicals, què jutgen, què els importa, que valoren i què ignoren. I si en fem una lectura més sociològica, també és un ritual representatiu dels nostres temps: som una societat competitiva que necessita atorgar un número, jerarquitzar i quantificar els elements de la realitat per entendre’ls.

DE LA FESTA A LA CONTRARREFORMA

El Cant de la Sibil·la és un ritual amb segles d’història i per tant no és representatiu exclusivament dels nostres temps, però la seva evolució sí que ens diu molt sobre com abordem i modelem les tradicions. El musicòleg Francesc Vicens ho explica molt bé en el seu assaig El Canto de la Sibila en la actualidad: Modelos de Tradición Oral. Temps enrere, la Sibil·la (que solia ser interpretada per un nen) era rebuda a l’entrada de les esglésies del sud-oest d’Europa amb aplaudiments i crits d’eufòria. En acabar el seu cant apocalíptic, que variava segons la tradició musical de la regió i les improvisacions que hi afegia l’intèrpret, el poble continuava celebrant: hi ha documents del segle XVII que certifiquen que en molts temples la Sibil·la brandava la seva espasa davant de l’altar i tallava un fil que alliberava una bossa plena de dolços de Nadal, com si fos una pinyata. Era una autèntica festa, vaja.

La contrarreforma conservadora del Concili de Trento (S.XVI) va prohibir el Cant de la Sibil·la criticant-ne l’enrenou, el soroll i els “comportaments inadequats” que es produïen dins l’església. Malgrat els intents de prohibició, el Cant de la Sibil·la no ha deixat mai de representar-se a les Illes Balears, i des del segle XIX ha començat a recuperar-se a molts punts del País Valencià, Catalunya i el sud de França. Avui és Partimoni de la Humanitat per la UNESCO. Però en la majoria dels casos ja no és una festa “inadequada”: el Cant, convertit en una tradició antiga i recuperada, ha guanyat en solemnitat, litúrgia i constància en la interpretació. El caràcter festiu, les improvisacions dels cantants i les pinyates paganes han desaparegut. S’ha contrarreformat.

És la paradoxa de la suposada “recuperació” de les tradicions: amb l’afany de recuperar i conservar allò ancestral, acabem creant una nova versió estètica i estàtica del que era un ritual divers i heterogeni. En recuperem la partitura, però no el context. Com quan al conservatori et demanen que, per entendre un solo de John Coltrane, el transcriguis en un pentagrama i te l’aprenguis de memòria (cas real), una cosa que Coltrane no va fer mai, perquè aquell solo només el va tocar d’aquella manera una sola vegada! L’etnomusicòleg Alan Lomax va viure sis mesos a Mallorca durant els anys 50 i va enregistrar un cant de la Sibil·la rural, que segons Francesc Vicens no té res a veure amb la Sibil·la academitzada.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Gravació d’Alan Lomax d’un cant de la Sibil·la rural a Mallorca l’any 1952

“¿Qué ocurre cuando el academicismo pretende asimilar una forma de expresión tradicional?”, es pregunta Vicens. El ritual de la Sibil·la ara té un nou sentit: és més tradició culta que popular. És un retrat del passat que difícilment ens pot parlar del present. Una celebració de la Sibil·la festiva segurament atrauria més public i -paradoxalment- seria més fidel al gruix de la seva història.

RITUALS: LA FORMA I EL SENTIT

Aquest Nadal hem hagut de readaptar tots els nostres rituals per la pandèmia, intentant mantenir-ne l’objectiu primordial: comunicar-nos amb els que ens importen, mostrar l’amor pels que estimem, sentir-nos acompanyats. En canvi, el discurs del Rei d’Espanya, invariable en contingut i continent, és cada dia menys representatiu de la societat a qui representa. I en un context de crisi del periodisme i en particular del periodisme musical, fóra bo repensar el ritual de les llistes del millor de l’any i buscar una forma menys competitiva, menys personalista i més contextual de fer balanç de com la música ens acompanya any rera any.

L’eliminació dels rituals ens provoca angoixa, assegura Byung-Chul Han en un dels seus darrers best sellers. Però la conservació del ritual i la por de pervertir-lo pot buidar-lo de sentit. Mentre no arribi l’apocalipsi, tenim temps per repensar com celebrem, com escoltem, i com ens governem.

Músic, periodista i activista cultural. Membre dels grups ZA! (premi Ciutat de Barcelona 2015) i Los Sara Fontan. Ha sigut coordinador del Matí de Catalunya Ràdio (2009-2013) i guionista en múltiples programes de ràdio i televisió. Codirector del segell DIY Gandula i comissari del cicle 4Raons i The Exploding Fest.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close