Música

La síndrome de Spotify

Hola em dic E i tinc la síndrome de Spotify. Ja fa anys que ho pateixo en silenci, com aquell anunci dels 90 contra les hemorroides. Primer em costava cada cop més escoltar un disc sencer, però hi ha vegades que no arribo a escoltar una cançó sencera, canvio als dos minuts… Què dic, a vegades no aguanto ni un minut! El dit em crema i llisca sol sobre la pantalla, buscant una altra cançó que m’aporti més xute de dopamina. Ho busco en una de les múltiples playlists que m’he fet per moments com aquest. O en alguna playlist que l’algoritme ja ha fet per mi. Playlists organitzades per sentiments, per moods. Quin mood tinc avui, aquí, ara? La veritat és que estava feliç i tranquil, però començar a pensar en quin tema vulll escoltar REALMENT, què vull sentir ara mateix, i fracassar en cada intent m’està portant cap a un mood més aviat frustrant… Hi ha una playlist amb el mood adequat per combatre el mood que genera buscar la playlist amb el mood adequat entre totes les playlists de moods???

I en realitat no salto de cançó perquè no m’agradi, sinó per l’angoixa del cost d’oportunitat: de cop, penso en la de cançons bones que podria estar escoltant en aquest moment en lloc de la que estic escoltant, i penso que les tinc TOTES disponibles, immediatament, ara, a només dos clicks!! Què faig escoltant això quan podria estar escoltant allò, i allò, i allò altre?? Si ho tinc tot, avui, aquí, ara! L’excés d’oportunitats m’impedeix triar, i acabo canviant de tema cada 45 segons, saltant del hardcore a la clàssica, del dub al black metal, del minimalisme al barroc. De sobte tot perd valor, res és prou bo, prou intens, prou adequat… Sóc l’únic a qui li passa?

Playlist de Spotify titulada Life Sucks, amb més de 476.000 seguidors.

Diria que no sóc l’únic, la pròpia indústria musical ha canviat en funció d’aquesta disfunció. Els gurús del marketing musical diuen que no paga la pena fer discos, que s’han de treure singles amb videoclip i que no durin més de 3 minuts. El Big Data ho corrobora, la campana de Gauss no perdona. El CEO de Spotify diu que els músics ja no poden treure un disc cada 3 o 4 anys com es feia fins ara, han de mantenir un contacte directe i estret amb els seus oients (“fans”, en paraules seves), han de generar continguts regularment. Han de ser músics però també youtubers, community managers i sobretot entertainers. Qualsevol professió que vulgui triomfar a les xarxes ha d’aconseguir mantenir la nostra mirada i oïda el màxim de temps seguit, però costa tant, amb tantes possibilitats al nostre abast…! En la guerra per l’economia de l’atenció, les batalles són aferrissades, lliscar el dit per un timeline és caminar pel més gran i sorollós dels grans bazars nord-africans.

A vegades la síndrome també ataca per altres bandes: quan no em decideixo a triar una pel·lícula a la xarxa i als deu minuts l’abandono per buscar-ne una altra; quan començo cinc llibres alhora i difícilment els acabo. Hi ha casos on la síndrome s’estén i l’angoixa pel cost d’oportunitat ocupa tots els àmbits de la vida: feina, vivenda, parella, identitat… Tot podria ser d’una altra manera, de mil maneres diferents, les hem vistes totes a les xarxes i als mitjans. El sistema ens fa pensar que totes les formes de vida són assequibles i intercanviables, i si no ets feliç i no aconsegueixes el que vols, és perquè no t’ho has currat. Has triat, o t’estàs conformant?

La batalla per l’economia de l’atenció ens aboca a una derrota per dispersió. Ens fa por apostar per una sola cosa i acabem esclaus de la provisionalitat. Les dues crisis que arrosega la nostra generació encara ho posen més difícil: com atrevir-se a confiar en alguna cosa quan la nostra estabilitat econòmica porta quinze anys penjant d’un fil? Com apostar, si la incertesa és l’únic imperatiu?

La síndrome és real, però l’algoritme enganya. Ens diu als músics que no val la pena treure discos sencers, però Rosalía ha triomfat mundialment amb un disc conceptual, El Mal Querer. I els deu artistes que més han venut el 2019 han tret tots discos, no només singles. Un dels grups que més beneficis genera avui en dia és Queen, no perquè traiessin singles de dos minuts constantment i fessin lives d’Instagram cada setmana, sinó perquè es prenien el temps per escriure cançons que han sobrepassat el sedàs del temps.

En les jornades sobre Comunitzar la Música que es van celebrar fa uns mesos a l’Ateneu Harmonia de Sant Andreu, Adriano Galante de Seward es demanava si els músics i oients no hem de repensar el concepte del temps, posar en valor allò que es manté per sobre d’allò que és nou. Crec que la idea és aplicable a tots els camps de l’existència: si només ens dediquem a generar productes constantment, sense reposar-los, només pel fet d’estar sempre presents en la batalla per l’atenció, estem acceptant i assumint la provisionalitat d’aquests productes. La nostra vida i obra es converteix en una successió de stories d’Instagram, sense solució de continuïtat.

Una de les xerrades de les jornades Comunitzar la Música. Foto: Ateneu Harmonia.

I en realitat, quan em sento realment bé és quan he escoltat un disc sencer. Quan he paït i entès què em volien dir les persones que l’han fet, quan li he aportat context. Quan faig alguna cosa i la gaudeixo, la faig meva i li dedico temps. Però a vegades m’oblido d’aquesta sensació, i aviat torno, com Sísif, a la recerca impossible de la cançó perfecta per al moment present, saltant de tema en tema, de playlist en playlist, d’aplicació en aplicació.

El consumisme ha trobat la fórmula perfecta en l’economia de l’atenció, perquè ens provoca la insatisfacció permanent que el capitalisme necessita per sobreviure. L’algoritme ho ratifica, és el que vol i necessita per seguir existint. Però és el que volem i necessitem nosaltres? És el que ens fa més feliços? Si la resposta és no, us animo a pensar remeis i compartir-los. Hola, em dic E i tinc la síndrome de Spotify. I vosaltres?

Edi Pou

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close