Exposicions

El solitari i el res. Una tarda de diumenge amb Pere Noguera

Expectant darrere la novetat i provant de comprendre com es transforma el món, al llarg de la vida he anat seguint de prop savis i científics i, més en concret, tres mil sis-cents artistes. D’aquests, he procurat mantenir una relació d’observació en continuïtat amb no més d’una cinquantena. Si de tots ells en tinc un pel més radical, és Pere Noguera. Sempre amb els peus dins la galleda.

Sovintejo els tallers dels artistes, la cuina. Se’n treu una ficció superior a la imaginació en l’espai teatral. Entre els artistes de la meva generació, de l’anterior i de la que vingué em fascina visitar Noguera. L’artista té l’estudi en una antiga fàbrica de suro, que fou una de les activitats productives al costat de la terrisseria i la ceràmica industrial a la Bisbal de l’Empordà, on viu entremig de cambres que fan de taller experimental, d’arxiu i de magatzem d’obra. Tot està tocat i ordenat per un aire propi del seu estil, a la recerca d’un ordre estètic nou, apropiat a l’època. La cambra negre, per exemple, que dona cap al riu Daró, on dormo, té les parets empaperades de centenars d’imatges fetes amb fotocòpies en blanc i negre. Somiar allà és llegir fora dels marges. O a la seva cambra, les parets del capçal estan esquitxades amb uns drippings  de fang lliure damunt unes quantes paperetes de vot del referèndum de l’1-O, autèntiques icones de la llibertat. Per tot hi ha agrupacions inversemblants, pessebres d’objectes rovellats i enfangats, inanimats. És una visita que he de recomanar vivament perquè en ell i allà no hi ha distinció entre una manera de viure i de fer art, que en el seu cas vol dir analitzar els processos del pas de les coses, experimentar amb elles la lliure associació i deixar que les coses acabin agafant una composició primigènia, original i originària, rere la qual un hi pot endevinar un sentit que mai no és il·lustratiu de res.

La casa és el museu definitiu que delimita pels quatre costats l’eternitat d’un art efímer. Noguera, el solitari, habita en un teatre del món. A les golfes, res no mor com sol passar amb les andròmines que es guarden a totes les cambres de mals endreços del mon, sinó que tot espera a ser restituït dins el sistema de l’art. Tot el que hi passa dins és viu, com la terra i l’aigua, que no es poden separar de les lleis de la natura però sí de la naturalesa humana.

A “Terra de construcció” (1976), l’artista Noguera no distingeix entre l’instant de l’acció i la representació, però l’aigua amb pols d’argila s’ha assecat en el cubell. Fotografia Arxiu Noguera.

El silenci és mut i el bell hi és estrambòtic. I, amb tot, els conjunts de coses procedents d’un món mort s’autoorganitzen seguint un ordre reglat, còsmic i universal. Les línies em fan pensar en el rigor de Mondrian i l’humor en els jocs verbals de Duchamp i l’energia en el simbòlic de Beuys. Observant els racons de la casa-museu-arxiu és ben visible que Noguera no fabrica res dins el sistema canònic de bellesa artística, ni res s’aguanta pel sentit funcional. Més aviat, l’artista extreu -dels objectes que eren bells perquè eren útils- la seva forma pura, i en desplaça l’ús cap a una funció estètica. Tallant la relació entre fabricació i ús i consum, els objectes passen a ser “coses”. Apartats doncs del benefici pràctic de tot objecte seriat per a un consum al major, el “mot/cosa” tot sol, rar i apartat, s’ha individualitzat i guanya, fora de la sintaxi, una llibertat nova. Des del zero germinarà una llibertat col·lectiva.

L’experiència Noguera, com bona part de les troballes de l’art d’avantguarda que neixen  als marges, prova de restituir l’esperit de la matèria en la natura, en un camí invers als processos de determinació històrica. Les converses amb Noguera són un devessall de sentit comú davant de la irreversible fatalitat d’un món tirànic, a l’extrem que, de tant clar, preclar i precís, el sentit comú toca l’absurd i ens petem de riure. Les teories de-constructives, pròpies del període anomenat postestructuralista que portaren les coses al límit rocallós de l’art conceptual, difícilment poden trobar un exemple més exacte que el seu, el d’una la filosofia practica i experimental del triar, desfer i i deixar fer. D’aquí que Pere Noguera deu ser l’artista més manifestament radical que deu haver sobreviscut a la inevitable sistematització i retòrica de tot llenguatge. La seva originalitat és que treballa amb el res.

A l’acció-instal·lació “Prop de la terra” (1980) Noguera diposità un seguit d’objectes de la vida domèstica en una terrera i els cobrí amb fang. Després, com qui cou la ceràmica, els envoltà d’un cercle de foc de feixina. Fotografia Arxiu Noguera.

Tot ha passat i passa molt de pressa. Noguera en fa 79. Sempre ha estat un artista de referència a la perifèria del vell sistema artístic. Tot i que ha exposat a totes les sales alternatives dels moments fundacionals de la represa amb l’avantguarda i els moviments anomenats alternatius (de Vinçon a Metrònom, això és de Fernando Amat a Rafael Tous) i a tots els espais d’art en la vessant i el moment  més experimental (l’espai 10 de la Miró, la Virreina, el soterrani de la Tàpies, etc.), és un artista fora del mercat i del cànon artístic. Just ell és, al meu entendre, qui marca la línia divisòria entre l’art que s’integra al Museu i l’art que salta a les noves generacions. Això ja ho vaig percebre a la meva generació: en el material reutilitzat a les instal·lacions wagnerianes de Jordi Benito; en les associacions de fragments d’altra significació objectual i melancòlica de Carlos Pazos; en el treball entre natura i crisi de representació, i excés de producció amb Perejaume; en l’ús dels materials reciclats de la cultura artesanal i popular fins a esdevenir arxius escultòrics  a Pep Duran Esteva; en les estructures objectuals i escultòriques pobres i iròniques del primer Jordi Colomer, etc. I aquest enllaç predictible també s’escenifica en el treball de dos dels artistes més significatius de la generació del després, com és el cas de David Bestué i de Jordi Mitjà. Se’n pot anomenar de tot plegat “Escola Barcelona”? No!, es congrien a la ciutat però vénen d’extramurs.

Un dia de fa poc que visitava Miquel Barceló a la bòbila de Mallorca, mentre em mostrava una bassa on hi llençava escultures de terra mal reeixides, que mullava i es desfeien en sorra, més i més fina, va i em diu: “Vaig descobrir que la ceràmica és pintura amb Noguera, després he anat veient que la ceràmica és la forma de pintura més antiga del món.” En una altra ocasió, Frederic Amat, davant l’extraordinari Mural de les olles, a la façana posterior del Mercat de les Flors, em diu: “Jo mossego i abonyego els càntirs com si fos públic, Noguera ens va ensenyar a tots que un càntir de terra crua és un ésser viu”.

Noguera és qui d’una manera ben loquaç estableix una més precisa i abundosa relació inèdita de l’art del res amb les restes d’una societat rural, artesanal, industrial, turística i tecnològica, tot assumint la irreversible acció dinàmica de la natura, el llenguatge i la vida en el seu sentit fundador. De fet Noguera, més que produir art, en tant que artista, provoca paradoxes, pensament i coneixement.  Aquesta és la seva singularitat. Són celebres les enfangades de Noguera. “Una bellesa, sense nostàlgia, roman, sense “aura”, en la runa d’uns utensilis que han deixat de ser productes mitjancers en els processos productius del domini humà sobre la natura”.

A l’exposició col·lectiva “Torens van Babel”, 1984, a Anvers, Noguera organitzà un material específic descontextualitat com una obra d’art concreta i geomètrica que enfangà. Fotografia Arxiu Noguera.

La ruptura que provoca Noguera en el sistema artístic no és contra la tradició, sinó a favor de replantejar la continuïtat de l’esperit d’avantguarda sense apartar-se de les lleis de la creació tradicional popular. Evitar que el centre de l’art es converteixi en una fàbrica d’estil i marca. Les “natures mortes” de Noguera, fora de l’escala del quadre, al ser construïdes “in situ”, van provocar un canvi de percepció en l’espectador d’art, perquè allò només era visible i en viu allà. Beuys en aquells dies ens parlava d’una escultura com a urbanisme social i Mario Merz arremolinava l’energia en els iglús. Va ser en aquells anys fundadors, en el darrer terç del segle XX, de ple en la sobreproducció artística, en la febre del mercat de l’art i en la pretesa democratització de l’art, quan Noguera s’avançà “en la interpretació d’un dinamisme cultural sostenible com a creació humana, i desplegà una activitat artística vigilant i radicalment renovadora en el trànsit cap al coneixement des d’un cert buit, el correlat zero”.

L’humanisme crític de Noguera refundà l’art no des del seu excés, sinó des del fer de la natura quan desfà i fa, i quan retorna a alterar un sistema per readaptar-se en un de nou. Això és: “La natura com a escombraries de les civilitzacions artesanals, industrials i tecnològiques i com a abecedari per a noves composicions formals de la relació humanista amb la natura”.

Pere Noguera, al seu costat Aldolf Alcañiz, fotografiats per Josep M. Jordana, mentre s’adreça a Lis Costa en una de les sessions que “Flux, Festival de vídeo d’autor”, li dedicà a l’Antic Teatre, recentment. Fotografia: Arxiu Noguera.

Noguera pintà els objectes amb el negre de la fotocòpia en blanc i negre per tornar les coses al grau zero de la seva forma i significança. S’assecà la terra mullada damunt el correlat objectiu dels objectes quotidians que havien deixat de ser útils per ser formes d’art. Més tard, l’artista instal·là la natura morta dels objectes domèstics industrials dins l’espai urbà. Ben aviat, recuperà les formes mortes produïdes per la cultura popular artesanal perquè, en refer-se, fossin autèntics artefactes inquietants davant la superproducció tecnològica i el prestigi de l’art com a nova religió. Convertí els arxius anònims en el lloc per investigar la política de les imatges i les seves formes i materials. A les seves imatges en moviment el temps roda com un cursor racionalista damunt imatges fixes. El temps es balanceja darrera de la finitud de les coses. Essent cap el res, el objectes són; i l’art és perquè s’esdevé en el res.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close