Teatre

El teatre (convencional) ha mort

La ficció va de baixa al teatre continental a favor d’altres formes, com el teatre documental, que estan convertint la ‘realitat’ en el tema principal. És com, si tot parlant de cinema, la producció de documentals hagués esclatat, les sales anessin plenes per veure l’última estrena de torn, sobretot de joves, i la ficció de tota la vida hagués quedat marginada als racons dels multisales, amb un públic a l’edat de la jubilació. L’efecte principal de tot plegat és la cartellera de Barcelona: molt teatre anglosaxó, molt teatre català i recuperació constant i avorrida de clàssics (de Sòfocles a Txékhov).

Fa uns mesos, el periodista Enric Gomà deia per Twitter, més o menys, estar fart de tant teatre anglosaxó a la cartellera, que sembla que a França, Polònia, Alemanya o Itàlia no s’escrigui res. Des d’aleshores que hi penso, en això. I la conclusió a què he arribat, després d’anar a molts festivals a fora, és que, realment, lluny del Regne Unit, s’escriu molt poc. I el que s’escriu és sovint inferior al que tenim per aquí. Per això hi ha tant teatre català a les nostres sales: perquè és bo i perquè és almenys igual de bo que el que es produeix nord enllà. Els britànics juguen en una altra lliga. És com si allò fos l’NBA i la resta, petites lligues estatals els jugadors de les quals només aspiren a vestir la samarreta del Royal Court, el Young Vic, el National Theatre, etc.

El ‘Jerusalem’ de Jez Butterworth que vam veure al Grec passat i que en breu torna al Romea n’és la prova. Una obra de tesi, descomunal en tots els sentits. El més fort és adonar-se que, com aquesta, cada any se n’estrenen unes quantes, a Londres. Grans peces i grans històries, sovint, també, amb un peu en els nostres dies, però només per allò de “basada en fets reals”. Allà encara hi creuen, en la ficció, en els seus dramaturgs, els seus mites. I no els fan por els grans reptes, és a dir, textos d’alta volada que exploten la condició humana, així com feien els autors clàssics. O no és ‘Jerusalem’ una mena de ‘L’hort dels cirerers’ del segle XXI? O no és el seu protagonista, Johnny Byron ‘El gall’, una mena de Falstaff shakespearià?

Al continent, són molt pocs els que escriuen amb el talent i l’ambició d’antany. Wajdi Mouawad és un d’ells, però si filem una mica prim seria fàcil posar-lo dins el pot de la no-ficció i, últimament, dins el calaix del teatre performàtic. Aquí n’hi ha una pila, d’autors de ficció, amb estrenes repartides entre La Villarroel, el TNC, la Beckett i les sales petites. Hi ha una vintena llarga de teatres assedegats de ficció, encara. I cada any, almenys hi ha dos o tres peces de traca.

El dramaturg i director Sergi Belbel
El dramaturg i director Sergi Belbel. Foto: Iván Moreno

Segons Belbel, amb el triomf de la realitat “fem teatre no per explicar la realitat, sinó per a què et plantegis de quina part estàs”

Però el que passa a casa nostra és, com dèiem, extemporani. L’altre dia en parlava amb Sergi Belbel, que ara estrena a La Villarroel ‘Vaselina’, una comèdia de l’autor italià Gabriele de Luca, sobre la mort del teatre convencional i de les grans històries. Així, tal qual. Ell, catedràtic, en diu “dissolució de la teatralitat en la realitat”. I es lamentava que amb el seu triomf “fem teatre no per explicar la realitat, sinó per a què et plantegis de quina part estàs”. Segons ell, a partir d’aquesta tesi, ni ‘Atígona’ ni ‘Otel·lo’ s’haurien escrit mai. Per què? Doncs, em responia, perquè ens quedaríem en la superfície: ni sentiríem la veu del despietat Creont (l’esborraríem del mapa per dolent) i ens oblidaríem de Iago (obnubilats amb el crim d’Otel·lo).

El gran director europeu del moment és el suís Milo Rau, per a qui el document és un element essencial a l’hora de fer teatre. D’una manera o altra, tothom li va al darrere. Fins i tot el totpoderós alemany Thomas Ostermeier, a la seva, ha traçat una nova línia en la seva carrera que convergeix amb la de Rau, ja que les seves últimes peces s’agafen a la realitat. L’any passat vam veure a Temporada Alta la seva versió de la novel·la d’Édouard Louis ‘Història de la violència’, en la qual el novel·lista francès narra una experiència personal. Ara, segons la web del Théâtre Vidy-Lausanne, portarà a Girona ‘Retour à Reims’, l’assaig de Didier Eribon sobre l’auge de l’extrema dreta entre les classes populars.

Àlex Rigola, al seu torn, sempre atent al que passa a Europa, també ha fet una aposta singular cap al teatre documental. Primer, amb ‘Macho man’, una instal·lació sobre la violència de gènere que s’ha vist a tot arreu menys a Barcelona. I aquesta tardor estrena ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’, un treball amb Alba Pujol sobre el seu pare, Josep Pujol. Rigola, tanmateix, no ha deixat de fer ficció, tot i que, després del seu ‘Vania’, podem dir que ha desbrossat un camí on el relat és despullat pels actors a través de posades en escena sense artifici, sense interpretació.

'Jauría', de Jordi Casanovas, es va estrenar amb molt d'èxit al Teatro Kamikaze de Madrid
‘Jauría’, de Jordi Casanovas, es va estrenar amb molt d’èxit al Teatro Kamikaze de Madrid. Foto. Vanessa Rabada

Els dramaturgs catalans han vist les orelles al llop i com que aquí, com a alternativa, només hi ha TV3 i no feines fixes de dramaturg als teatres públics i/o subvencionats, n’hi ha alguns que fa anys que s’han posat les piles amb el teatre documental o el teatre verbatim

Els dramaturgs catalans han vist les orelles al llop i com que aquí, com a alternativa, només hi ha TV3 i no feines fixes de dramaturg als teatres públics i/o subvencionats, n’hi ha alguns que fa anys que s’han posat les piles amb el teatre documental o el teatre verbatim, que és un gènere que agafa fil per randa un fet real, una declaració judicial, per exemple, per portar-la a escena (a l’Escenari Brossa en fan un cicle). Això era ‘Ruz-Bárcenas’, de Jordi Casanovas, que també ha participat a ‘Jauría’, un dels èxits de la temporada passada a Madrid, teatre documental i actual pur i dur, ja que parla de la Manada. Ferran Dordal és un altre bon exemple nostrat, sobretot pel seu paper com a dramaturg a les peces d’Agrupación Señor Serrano, que sempre assumeixen la realitat com a punt de partida, ja sigui la tanca de Melilla (‘Birdie’) o el conreu de plàtans (‘Kingdom’).

El que ens ve a sobre és ara l’autoficció gràcies al desembarcament de l’autor francouruguaià Sergio Blanco. La temporada passada ja ens va meravellar al TNC i aquest any el tindrem fent un curs sobre el tema a la Beckett, on hi podrem veure ‘Memento mori o la celebración de la muerte’, on ell mateix fa d’escriptor, director i actor. Un exercici com el que va protagonitzar el portuguès Tiago Rodrigues, que ens va deixar bocabadats al Grec amb ‘By heart’.

'Una costilla sobre la mesa', d'Angélica Liddell, passarà per Temporada Alta
‘Una costilla sobre la mesa’, d’Angélica Liddell, passarà per Temporada Alta. Foto: Susana Pavia

Aquesta dissolució de la teatralitat dins la realitat és una de les raons per les quals ens arriben pocs textos que no siguin ficció anglosaxona. Sovint, si no apareix la companyia original, no té gràcia

‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, que ara torna a la Beckett, és potser la millor obra catalana dels últims anys i és també un brillant treball d’autoficció: la dramaturga relata el que li va passar a ella quan va perdre el seu fill, amanit amb grans dosis de fantasia i una poètica molt potent. Una altra heroïna de l’autoficció teatral és Angélica Liddell, que tornarà a Temporada Alta amb ‘Una costilla sobre la mesa’, peça sobre la mort de la seva mare. Encara tremolo en recordar aquell ‘La casa de la fuerza’ de fa una dècada, al Lliure.

Aquesta dissolució de la teatralitat dins la realitat és una de les raons per les quals ens arriben pocs textos que no siguin ficció anglosaxona. Sovint, si no apareix la companyia original, no té gràcia. Si els italians Motus o el mateix Mouawad no venen a parlar-nos directament de les seves ‘coses’, és difícil que algú d’aquí decideixi muntar una obra seva. Si passen pel país, això vol dir diners i aquí no anem tan sobrats com per portar produccions de fora i deixar de banda els artistes locals.

El teatre (convencional) fa 2.500 anys que aguanta, amb tota mena de variacions. Fa 40 anys, el teatre documental, amb el ‘Mahabharata’ de Peter Brook al capdavant, va ser un flor d’estiu. Ara, però, crec que la ‘moda’ durarà uns anys més. O potser es queda per sempre.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )