Arts escèniques

El teatre dels nous temps

Després de més de cent dies sense teatre, la setmana passada vam poder trepitjar les platees de Barcelona, amb mascareta als recintes tancats, sense al Teatre Grec, i veure obres que ens han deixat comprovar què funcionarà i què no en els propers mesos.

Els seré sincer ja d’entrada: el que va succeir la setmana passada pensava que trigaria molt més a viure-ho. En algun moment del confinament tots vam creure que no tornaríem a posar el peu en un teatre fins al setembre (o molt més enllà), que hauríem de xerrar del passat i donar-nos cops de cap pel que no hem sabut fer, però la valentia d’uns quants gestors públics i molts artistes ha fet que no sigui així. I en pocs dies hem pogut veure tres tipus d’obres: les que ja existien abans, les que s’havien d’estrenar ara i han arribat, suant, a fer una lectura amb cara i ulls, i les que s’han construït per a l’ocasió (el que en diríem teatre urgent).

Començarem per les que ja existien. La que he vist és ‘The Scarlett Letter’, d’Angélica Liddell, al Teatre Lliure. Una obra que passarà a la història com una de les millors de l’artista de Figueres. Una peça que demostra que Liddell va per lliure, lluny de qualsevol moda ideològica, estètica i textual.

A partir de la novel·la del nord-americà Nathaniel Hawthorne, Liddell construeix una oda al mascle, on reivindica l’amor, la devoció, de les dones cap als homes. On diu que estima bojament Roland Barthes (qui pot no estar-hi d’acord?). On té nou paios en pèl durant tota la funció que ni es posen el batí de rigor a l’hora de saludar. Nou homes a qui xucla el penis, un a un, i els fa suar la cansalada.

Els Baró d'Evel van inaugurar el Grec amb 'A tocar'. Foto: BTV
Els Baró d’Evel van inaugurar el Grec amb ‘A tocar’. Foto: BTV

Si vingués d’una altra, podríem dir que ‘The Scarlett Letter’ ha estat escrita al dictat d’algun sàdic militant de VOX. Però ve de qui ve, Angélica Liddell, una dona que va ser la primera a posar el seu cos i la seva paraula al servei del feminisme (‘La casa de la fuerza’ em va fer esclatar el cap), que ha desmuntat tots els tòpics, i que aquí construeix una faula grotesca, un pèl arnada, tòpica, d’acord, sobre les relacions entre homes i dones. Diu el que li dona la gana, estarrufant el políticament correcte.

A tocar’, l’obra dels Baró d’Evel que va inaugurar el festival Grec, és una altra cosa. Primer, és una peça pensada per al moment, amb una nòmina d’artistes espectacular, que busca tocar-nos el voraviu. Emoció, creativitat, sentiment. Blai Mateu i companyia van triar un grapat de números dels seus últims espectacles (el del petó de ‘Là’ és per veure’l en ‘loop’ i no cansar-se mai), bones músiques i la intervenció estel·lar de Tortell Poltrona. Mai fins ara havíem vist pare i fill en un escenari: un altre moment per emmarcar.

El circ, la dansa, capaces de dir moltes coses sense obrir la boca, crec que també seran molt importants en aquesta època incerta. ‘A tocar’ ens feia riure i, quan activava la paraula, de manera directa, encara que fos en la veu del pallasso, les deia ben clares. No valen mitges tintes, ni discursos metafòrics: si has de parlar, parla clar, que tothom t’entengui.

La directora Carme Portaceli, artífex de ‘No passa cada dia que algú ens necessiti’. Foto: Geraldine Leloutre

Això darrer no ocorria a ‘No passa cada dia que algú et necessiti’, una altra peça urgent aixecada en poc temps, dirigida per Carme Portaceli. La directora utilitzava textos històrics i d’altres inserits per al moment per parlar de com ens necessitem els uns als altres. Divuit intèrprets en escena, música en directe, d’enllaunada, un pintor…

Vaig veure l’assaig general i no és lícit valorar una obra abans de l’estrena, sobretot quan s’ha creat de pressa i corrents. Però ara sé que un element que va tan lligat al teatre contemporani, com el micro de peu, no té lloc en el teatre pandèmic. Sobretot si l’han de fer servir diversos intèrprets, ja que estan obligats, cada vegada que s’hi posen, a col·locar-hi una protecció, cosa que el desnaturalitza. Aquests micros no serveixen.

Anna Alarcón protagonitza ‘Una galaxia de luciérnagas’, d’Aina Tur.

I ara arribem a les obres ‘convencionals’ que s’havien d’estrenar aquests dies i que han arribat just a temps per començar a rodar. Obres com ‘Una galaxia de luciérnagas’, d’Aina Tur, que havia d’estrenar-se al Grec i que va poder fer només una setmana d’assajos per aconseguir una lectura en ‘streaming’, que vaig poder veure presencialment al Maldà amb una quinzena de persones més.

El resultat de la feina intensa i esbojarrada de cinc fores de sèrie (Jaume Manresa, Marc Salicrú, Anna Alarcón, Carla Tovias i la mateixa Tur) van permetre muntar una primera posada en escena que podria ser ja definitiva. Quan els astres s’alineen, no cal assajar més. Van prémer tots l’accelerador i n’han sortit victoriosos. I és que quan el material és bo, basta poca cosa.

La peça de Tur és teatre del jo. Parla d’una experiència personal lluny de casa. Ens fa preguntes, ens mostra com és el món, el nosaltres i l’ells, a través d’un text que cus pensament i acció, experiència i vivència. L’autora parla d’ella, de la seva ferida, com Liddell, i alhora es dirigeix a tots nosaltres. En els nous temps necessitem grans obres, que ens qüestionin el que som, el que hem viscut. Per canviar el món? Potser no cal picar tan alt. Basta que sortim del teatre tot buscant dins nostre una resposta.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close