Arts escèniques

El teatre i la pandèmia

El teatre que es fa a casa nostra no pot deixar de banda, de nou, el món que l’envolta. Estem massa avesats a mirar cap a una altra banda, a immergir-nos en realitats alienes, a fugir d’estudi…

Ara que està a punt de començar la nova temporada, seré sincer: no sé si té gaire sentit reprendre la programació que el confinament va deixar penjada. Té una raó de ser, purament econòmica: que els artistes que havien dedicat els seus esforços a aixecar una obra, cobrin per la feina feta o, almenys, pel compromís adquirit. Més enllà d’això, estaran amb mi que moltes d’aquelles peces pre-covid, gestades en un món que no té res a veure amb el d’ara, ens remeten a un passat remot.

A la majoria d’Europa, els artistes van cobrar per les funcions suspeses. Aquí, no. I això serà i és un llas mal de digerir.

Queda clar que tot el que parla de feminisme, el malestar de la joventut, el canvi climàtic o la decadència de la democràcia occidental no ha caducat. Fins i tot té encara ara més vigència. Però hi ha moltes obres que si abans ens semblaven insulses, ara ho són doblement.

Una nova generació té el seu 'Esperant Godot'. Foto: Kiku Piñol
L”Esperant Godot’ de Ferran Utzet és més vigent que mai. Foto: Kiku Piñol

El teatre té el poder de dirigir-se al present de manera brutal, d’una manera molt més efectiva que qualsevol art. Està fet en directe per a un espectador que segueix cada frase, cada gest, en temps real. Per això es parla de catarsi, que és quan el públic es fica tant en la funció que enderroca tots els murs. Passa poc, però quan passa neix una nova constel·lació al firmament. I sovint ocorre quan el que succeeix damunt l’escenari té una translació directa amb el present, tant si és un Shakespeare actualitzat com si és una obra acabada d’escriure.

No hi ha hagut temps de parir obres sobre aquest món tan estrany, amenaçador, que ens toca viure. Només un creador genial com Sergio Blanco n’ha estat capaç, amb ‘Covid 451’, que vam poder veure al Grec. Ell va tenir el coratge d’agafar cinc professionals sanitaris i ficcionar el seu pas per l’Hospital de Sant Pau el mes de març passat. El resultat va ser extraordinari.

No es tracta de què posem de llarg deu seqüeles de la peça de Blanco, però sí de què parlem del tema, directa o indirectament. Ho farà el TNC amb un ‘Decameró’ encarregat a deu escriptors (cap dramaturg català, per cert) i ho va fer la Sala Beckett durant tota la temporada passada amb el cicle ‘Memento mori’, en un antològic avançament dels temps. Moltes de les obres que hi van passar podríem tornar a la cartellera, amb més raó i sentit que mai.

'La nostra parcel·la', de Lara Díez Quintanilla, va fer només un parell de funcions al Lliure. Foto: Sílvia Poch
‘La nostra parcel·la’, de Lara Díez Quintanilla, va fer només un parell de funcions al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Ho farà ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’, d’Àlex Rigola, que podrem veure al Poliorama al setembre. Ho podria fer el ‘No m’oblideu mai’ d’Elies Barberà, Llàtzer Garcia i Marta Montiel, ‘Esperant Godot’, tot el cicle de Sergio Blanco i l’imprescindible ‘Una gossa en un descampat’ de Clàudia Cedó… No cal dir que ‘La nostra parcel·la’, de Lara Díez Quintanilla, l’autora resident de la Beckett, que va poder fer només un parell de funcions al Lliure al març és de visita obligada un cop la puguem tornar a veure.

Però també m’agradaria veure un ‘Romeu i Julieta’ pandèmic, ja que és gairebé l’única obra de Shakespeare, la vida del qual va estar marcada per les epidèmies, on una plaga té una influència decisiva en la trama. Tinc ganes de ficar-me en vena Ionesco (‘Rinoceront’ i ‘La lliçó’, evidentment) i les distòpies d’Edward Bond, recuperar ‘La caiguda’ de Camus (no ‘La pesta’) i crec que mai no hem gaudit d’una oportunitat millor per tornar a muntar ‘Rosencrantz i Guildenstern són morts’ de Tom Stoppard.

Temporada Alta posarà en marxa el festival amb 'Bouvetøya (la necessitat d’una illa)'
Temporada Alta posarà en marxa el festival amb ‘Bouvetøya (la necessitat d’una illa)’

I tinc moltes ganes de veure l’espectacle que obrirà Temporada Alta, ‘Bouvetøya (la necessitat d’una illa)’, de Julio Manrique, Cristina Genebat, Ivan Benet i Sergi Pompermayer. I de saber què en pensen de tot plegat Josep Maria Miró, Francesc Cuéllar i Agnès Mateus, per exemple.

El públic no vol deixar de riure, és clar, però no crec que siguin temps per a l’escapisme. Crec que són temps per a la reflexió i el teatre disposa d’una arma molt poderosa al seu abast: la realitat (en directe). La gent vol respostes: tots les hem passades (i les passem) canutes. És possible que l’audiència vulgui aïllar-se una estona, d’acord. Però Sergio Blanco ens ha ensenyat que podem parlar del que està passant amb serenor, saviesa i fins i tot arrencar-nos un somriure. Seguim-ne l’exemple.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close