Teatre

El teatre i la realitat

Els vells teòrics diuen que el teatre és un mirall de la realitat, però són molt poques les obres que facin d’espill. El teatre documental és una eina que ajuda, tot i que una bona ficció pot ser tant o més efectiva que el relat periodístic d’un fet.

Aquest cap de setmana passat ha acabat funcions a l’Antic Teatre una obra que hauria d’haver vist molta gent, ‘Gentry’, de la companyia Mos Maiorum. Parla d’allò tant de moda a les converses com la ‘gentrificació’ o, parlant en plata: de com, a Barcelona, s’està expulsant la gent de casa seva. De com el ‘mercat’ ha decidit que a certs carrers, a certs barris, no vol gent, sinó turistes. Tot són casos reals, que els actors interpreten, amb les veus afegides d’experts i polítics. No hi són, per voluntat pròpia, els voltors que campen de manera impune sense que ningú no faci res.

‘Gentry’ és un bon exemple de teatre documental. Sí, és una peça per a convençuts. El dia que hi vaig anar, el 90% dels assistents vivien de lloguer i tothom era força jove. Però això no li treu cap mèrit. Com van dir els intèrprets en acabar la funció, l’obra es feia a l’Antic Teatre perquè cap teatre públic l’havia volgut programar. Un espai, per cert, a qui el propietari pretén pujar-li el lloguer mensual de 1.500 a 7.500 euros!

El teatre documental fa por. No en fa quan, des de Barcelona, es parla de l’Argentina o d’Islàndia, o quan ve Milo Rau a explicar-te històries de Lieja o d’Àfrica. Però, què passa quan t’expliquen coses que veus cada dia ?

La peça dels Mos Maiorum no és extraordinària (em falta el punt de vista dels dolents), però sí necessària, i més en un context, el local, el barceloní, on el tema de l’habitatge és dramàtic. Per això no entenc que cap escenari públic de la ciutat (es va estrenar al Grec 2019, a la Sala Hiroshima) hagi volgut exhibir-la en temporada regular. Està bé que una artista belga ens parli dels residus que generem, però no estaria malament mostrar com els teus veïns pateixen el principal problema de la ciutat.

'L'assaig', de Milo Rau, parlava d'un crim homofòbic a Lieja. Foto: Hubert Amiel
‘L’assaig’, de Milo Rau, parlava d’un crim homofòbic a Lieja. Foto: Hubert Amiel

El teatre documental fa por. No en fa quan, des de Barcelona, es parla de l’Argentina o d’Islàndia, o quan ve Milo Rau a explicar-te històries de Lieja o d’Àfrica. Però, què passa quan t’expliquen coses que veus cada dia, que sents sovint a la ràdio, a Twitter, a les converses que mantens amb els teus amics, els companys de feina? Passa que reacciones. Si ho veus a la tele, té efecte. Des d’un teatre, les conseqüències per a l’espectador són més grans, ja que pot fins i tot ensumar la por, la ràbia, el desig… El debat que es va generar entre el públic de ‘Gentry’, durant la funció, n’és la prova.

Potser és per aquest motiu que, a casa nostra, es fa tan poc teatre documental. N’importem, sí. En produïm, ben poc. Jordi Casanovas és dels pocs que s’hi ha posat de debò i estrenarà la tardor que ve una obra sobre els fets de l’octubre de 2017, ‘Alguns dies d’ahir’. Algú més a la sala? Sí, n’hi ha molts més, de La Conquesta del Pol Sud a Lali Álvarez, però els costa penes i treballs tirar endavant els seus projectes.

Davant de tot això, la ficció també té coses a dir. I, encara que ficció, pot ser tant o més efectiva que la no-ficció. El ‘Valenciana’ del mateix Casanovas era un brillant retrat de la societat valenciana dels anys 90 (corrupció, Alcàsser i Ruta del Bakalao), així com ‘Temps salvatge’, de Josep Maria Miró, exhibia la nostra decadència moral i el racisme estructural. A cap dels dos els calia presentar proves, com tampoc li va fer falta a Clàudia Cedó en el seu ‘Una gossa en una descampat’ per denunciar les ombres que planen sobre la mort perinatal. Sabem que ella era la protagonista de debò, però a la resta del món, quan es representi, aquesta informació no li caldrà a l’espectador.

'Estripar la terra', de Josep Maria Miró, no era teatre documental, però sí una brillant ficció. Foto: La Padrina
‘Estripar la terra’, de Josep Maria Miró, no era teatre documental, però sí una brillant ficció. Foto: La Padrina

No he vist cap peça que retrati tan bé la poca consideració que els catalans tenim per la cultura com ‘Estripar la terra’, de Josep Maria Miró. És un text menor del dramaturg. Tot i així, ficava el dit a la nafra. Podia haver investigat a fons el tema i presentar testimonis reals. En canvi, es va treure la història del barret. O no ben bé, perquè estic segur que va fer recerca, va contrastar dades, va exposar la pròpia experiència, pe bolcar-ho tot en un text de ficció.

Peter Brook: “Tu no pots treballar en el teatre i ignorar les notícies del dia. El món sempre ha estat en marxa, però mai fins ara la gent no ha estat tant al cas”

Que l’obra ‘soni’ real depèn del text, és clar, però també dels intèrprets i del director. El teatre de retall de premsa, força popular a casa nostra i adoptat per alguns dramaturgs sense gaire talent, no serveix per explicar la realitat. Per muntar “una sobre el masclisme” o “una obra sobre l’eutanàsia” se n’ha de saber molt per no caure en l’anècdota, en el lloc comú. Ni quan es tracta d’exposar fets gravíssims. En aquest cas, sempre és millor, més efectiu, un documental.

Peter Brook, en una entrevista a ‘The Stage’, ens recordava que “el teatre només existeix en el present”. “Tu no pots treballar en el teatre i ignorar les notícies del dia. El món sempre ha estat en marxa, però mai fins ara la gent no ha estat tant al cas”, afegia. Ignorar la realitat, el món que ens envolta, com diria Berltolt Brecht, vol dir alinear-se amb el poder. I, per tant, també és una manera de fer política. Per això el teatre és sempre polític. I quan un teatre prefereix parlar de l’amor entre adolescents i obviar completament el que passa en el seu entorn està fent política. Quan fa bandera del teatre documental i exclou els habitants que l’envolten, està fent política.

Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca