Teatre

El teatre (públic) que tenim

Durant l’esperada presentació de la nova temporada del Teatre Lliure, el seu director, Juan Carlos Martel, va dir una cosa que pocs gestors culturals es poden permetre afirmar: que perdre espectadors no el preocupa gaire. El director del TNC, Xavier Albertí, no ho pot dir, això. I aquí rau el que ha diferenciat sempre una casa de l’altra. El Lliure, al cap i a la fi, és una fundació privada que funciona amb diner públic i el seu director n’és l’amo i senyor, mentre que la seva germana de les Glòries és una empresa pública, una S.A., i qui mana artísticament té al mateix nivell un gerent que és com la seva ombra. Sembla una minúcia, però no ho és.

La primera part de la temporada que ve del Lliure (de setembre de 2019 a gener de 2020) suposa un canvi radical respecte al que s’hi ha vist en els últims vuit anys, els del mandat de Lluís Pasqual més un extra que havia dissenyat ell. Cap ‘Medea’, cap Shakespeare, tot contemporani. El Lliure aspira a tornar a ser un teatre del segle XXI, tot seguint la línia marcada per Àlex Rigola de 2003 a 2011. És una evolució d’allò, tot i que sense la personalitat que el director de ‘2666’ o ‘Vania’ va impregnar a la casa. Martel no és Rigola, no pot oferir el seu currículum escènic, però sí que pot posar-se el barret de programador i anar a buscar formes contemporànies de mirar el teatre, amb gent d’aquí que tenen una veu molt potent i que mereixen una embranzida (artística i econòmica), com l’artista resident Carla Rovira o la companyia resident La Ruta 40, que programarà l’Espai Lliure de Montjuïc durant aquest semestre. I no ens oblidem de Mos Maiorum o La Calòrica.

Tanmateix, si filem prim, això de recuperar petites grans obres del passat recent, com ‘Cúbit’, ‘Tierras del sud’ o ‘This is real love’ ja és una cosa que ha fet el Lliure en els últims temps, en l’era Pasqual. O no s’hi ha vist ‘Aüc’, ‘Smiley’ o ‘A.K.A.’? Abans, però, era una manera d”omplir’ buits. Ara tot té més sentit.

El nou Lliure és una Sala Beckett amb més calés, un escac en tota regla a la institució que dirigeix Toni Casares, que haurà de fer mans i mànigues per no perdre l’impuls que li ha donat el nou equipament de Poblenou

Martel també va dir que “potser no hi ha un teatre així a Barcelona”, com el que ha dissenyat ell. Bé, sí que hi és. Hi ha un seguit de teatres que ja presentaven el que ens proposa: el nou Lliure és una barreja entre la Sala Beckett, l’Antic Teatre i La Villarroel. Podríem dir, fins i tot, que és una Sala Beckett amb més calés, un escac en tota regla a la institució que dirigeix Toni Casares, que haurà de fer mans i mànigues per no perdre l’impuls que li ha donat el nou equipament de Poblenou. El Col·lectiu VVAA, La Ruta 40, La Calòrica, fins i tot Carla Rovira, són filles de la Beckett. El dramaturg que ha escrit la peça que estarà més temps a la cartellera del Lliure, ‘Reiseführer’, no és altre que Ferran Dordal, director de la revista ‘Pausa’ de la Beckett i integrant de l’Agrupación Señor Serrano.

Potser el millor del Lliure de Martel és que serà diferent del Nacional. En l’última dècada, crec que l’espectador ha viscut confós per mor d’unes programacions intercanviables i molt poc risc des del sector que pot permetre-s’ho, el públic. Ha costat molt veure noms nous, gent jove que disposa de recursos per exhibir el seu talent. I sovint ha estat el teatre privat, La Villarroel, per ser més explícits, qui ha donat oportunitats. Al nou Lliure, Carla Rovira tindrà a la seva disposició la sala Fabià Puigserver i bé que ha bregat per arribar fins aquí.

En l’aspecte internacional, a més, tinc la sensació que fa molts anys que hem quedat fora del circuit europeu, que no sabem què passa Pirineus enllà. Que l’alemanya Susanne Keneddy, el xilè Marco Layera i els belgues Campo facin parada i fonda al Lliure és una gran notícia. Sense l’arribada, quinze anys enrere, de Rodrigo García, Angélica Liddell, Rimini Protokoll o la Needcompany, ningú no s’explicaria el duet Nao Albet i Marcel Borràs, Agrupación Señor Serrano i tantes companyies d’avantguarda catalanes. El Lliure, doncs, torna a ser la portada d’entrada del teatre occidental, nínxol que ningú no ha ocupat, llevat dels festivals Grec i Temporada Alta, des que Rigola va plegar.

El Nacional, en certa mesura, es col·loca per sobre del Lliure, ja que el seu radi d’acció és més ample

El Nacional, la temporada que ve, seguirà amb línia d’Albertí de reivindicar el patrimoni (Víctor Català, Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda), exhibir el talent dramàtic actual (Guillem Clua, Jordi Casanovas, Carles Batlle, Jordi Oriol, Lali Álvarez), escoltar el repertori europeu (Eduardo De Filippo, Virginia Woolf) i no deixar de banda la innovació escènica (La Conquesta del Pol Sud, Atresbandes, Vero Cendoya, Animal Religion). I, en certa mesura, es col·loca per sobre del Lliure, ja que el seu radi d’acció és més ample, ja que ofereix teatre-de-sempre i teatre-nou i és l’espai de les grans obres-de-tota-la-vida i les peces-amb-formes-noves. Això, a banda de continuar sent el lloc on els dramaturgs aspiren a estrenar en condicions, cosa que el Lliure no ha estat mai, ni ara ni abans. Pecats de naixement que perduren.

Sembla com si l’objectiu del Nacional fos atreure el màxim de gent possible i, en canvi, el de Lliure fos trobar nous espectadors i recuperar tots aquells que fa deu anys anaven de tant en tant al teatre, que compraven cada any l’abonament del Primavera Sound i del Lliure, però que van abandonar aquest últim perquè tenien la sensació que allò ja ho havien vist. En conec uns quants, d’aquests. També en conec que es van passar al TNC sense entusiasme. “Necessitem persones noves”, va dir Martel tot esgrimint la terrible dada segons la qual només el 2,79% dels catalans va al teatre un cop l’any.

Per fer-se un bany de realitat només cal anar a la web del Teatre Nacional d’Estrasburg… I això que estem parlant d’un teatre francès ‘de províncies’ que té, ai las, un pressupost com el del Lliure

Tot això vol dir que ja som europeus? Doncs, no ho sé. Per fer-se un bany de realitat només cal anar a la web del Teatre Nacional d’Estrasburg. I puc dir que tinc ganes de veure tot, tot, el que han programat la temporada que ve: consagrats com Wajdi Mouawad, Pascal Rambert i Thomas Ostermeier, satèl·lits ascendents com Julien Gosselin i Sylvain Creuzevault, postcolonialisme, clàssics revisitats, noves formes… I això que estem parlant d’un teatre francès ‘de províncies’ que té, ai las, un pressupost com el del Lliure. Si anem a la Kammerspiele de Munic ja caiem de cul. O a qualsevol gran teatre de París, Londres o Berlín. Al Théâtre de la Ville, per exemple, la temporada que ve gaudiran dels catalans Mal Pelo, Calixto Bieito i Baró d’Evel. Per cert, que el ‘Tierras del sud’, de Txalo Toloza i Laida Azkona, hi va estar el maig passat!

A mi el que em falta de la programació del Lliure és una cosa que m’exciti, una cosa parida aquí que em voli el cap. Al Nacional, tinc ‘La mort i la primavera’, una novel·la brutal de la Rodoreda. Al Lliure, no ho sé trobar, més enllà del ‘Falaise’ dels Baró d’Evel que s’estrena al Grec i les ganes que tinc de veure la Carla Rovira construint una catedral. I poso un exemple d’un dels teatres que he citat abans, la Kammerspiele de Munic. La primavera que ve fan una cosa que es diu ‘Olympia 2666’, on vuit equips artístics versionaran la novel·la de Roberto Bolaño, durant vuit setmanes en vuit espais diferents de la ciutat. És el regal de comiat de Matthias Lilienthal com a director del teatre, per als ciutadans de Munic i per als amants del teatre. No direu que no us venen ganes de passar una setmana a la capital bavaresa?

La programació d’un teatre és com el ‘line-up’ d’un festival de música. Ens ha de tocar el voraviu, ens ha d’atabalar, ens ha de deixar bocabadats, amb calfreds per tot el cos. Perquè hi són els que volem veure i tenim unes ganes terribles de saber què fa aquella gent de qui tothom en parla. Ho han aconseguit el Lliure i el Nacional? Responguin-ho vostès mateixos.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )