Arts escèniques

El teatre que ens estem perdent

D’uns anys ençà, la curiositat pel que ve de fora ha caigut en picat. Són molts pocs els autors europeus i americans que entren en bones condicions a casa nostra i seguim fent, potser, massa del mateix.

Que la dramatúrgia catalana passa un moment esplèndid és inqüestionable. Sales grans i petites, públiques, privades, totes, tenen en nòmina un bon grapat d’autors i autores locals que marquen el pas de la cartellera. Hi ha des de dramaturgs que comencen, amb menys oportunitats que abans, cert, a escriptors que tenen al darrere una llarga trajectòria i de qui es recuperen, fins i tot, grans èxits. Des de ‘La nostra parcel·la’, de Lara Díez Quintanilla, a ‘El mètode Grönholm’, de Jordi Galceran.

Els arbres, però, sovint no ens deixen veure el bosc. I en els últims anys patim el que podríem dir una important mancança d’influències externes en el camp de la dramatúrgia. Venen tota mena de companyies de teatre contemporani, amb noves narratives, maneres interessant de fer front al fet teatral, però són pocs els autors que hem descobert. Queden lluny, molt lluny, aquelles èpoques en què descobríem meravellats Roland Schimmelpfennig, Simon Stephens o Tom Stoppard. O aquells cicles de la Beckett dedicats a autors forans.

'Jerusalem', de Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique. Foto: Alfred Mauve
‘Jerusalem’, de Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique. Foto: Alfred Mauve

Si fem un cop d’ull, per exemple, a la llista de les 50 millors obres que s’han vist al Regne Unit en el que portem de segle XXI segons ‘The guardian’, només n’hem tastat vuit, entre les quals cal destacar el ‘Jerusalem’ de Jez Butterworth (el primer), el ‘Blackbird’ de David Harrower, ‘Els nois d’història’ d’Alan Bennett i ‘Un déu salvatge’ de Yasmina Reza. No en sabem res ni de Lucy Kirkwood (té dos peces al ‘top ten’), de Gregory Burke o de Matthew Lopez.

Tampoc en sabem res d’Alexander Zeldin, artista associat, ni més ni menys, que del National Theatre londinenc i de l’Odéon parisenc. O de la francesa Marie Ndiaye, novel·lista traduïda al català, amb una carrera important al teatre. O del rus Kirill Serebrennikov. I tants d’altres.

Míriam Iscla fent ‘Dona no reeducable’ de Stefano Massini al Lliure. Foto: Ros Ribas

Segurament, els dos últims grans descobriments que hem fet del teatre europeu són Wajdi Mouawad i Stefano Massini. El primer, gràcies a Oriol Broggi, que ens va portar ‘Incendis’ i ha aixecat ja cinc muntatges a partir dels textos del libanès. El segon va entrar a casa nostra gràcies a Roberto Romei i ‘Lehman Trilogy’ o ‘Shenzhen significa infern’, i els monòlegs que Lluís Pasqual va dirigir al Lliure de l’italià (‘CrecEnUnSolDéu’ i ‘Dona no reeducable’).

Moltes vegades, darrere la decisió de no importar talent, hi ha una raó econòmica, ja que moltes d’aquestes obres que a molts directors els agradaria fer a casa nostra necessiten d’una gran inversió i molt risc. Potser estem parlant de muntatges llargs que requereixen una desena d’intèrprets, com és el cas de ‘The Inheritance’, de Lopez, o ‘The Ferryman’, de Butterworth, dues de les grans sensacions del teatre anglosaxó dels últims cinc anys.

El més curiós és el que ha passat amb dos autors que ens han meravellat i que no hem tingut l’oportunitat de seguir-los la pista. Jordi Prat i Coll i Albert Arribas ens van descobrir fa uns anys Antonio Tarantino gràcies a ‘Vespres de la Beata Verge’, una peça que s’ha anat fent, l’autor de la qual també era al darrere de la meravellosa ‘Stabat mater’ (TNC, 2019). L’italià va morir fa uns mesos i em sobta que no puguem veure més obres seves. L’altre cas, pitjor, és el del grec Dimitris Dimitriadis, que ens va corglaçar amb ‘Moro com a país’ (TNC, 2014) i de qui no hem pogut assistir a cap estrena més, llevat del breu monòleg que hi ha al ‘Decameró’ que és ara al Teatre Nacional.

Pau Roca a ‘Tender Napalm’ de Philip Ridley a la Sala Beckett. Foto: Jordi Martí Costa

L’arribada de gent de fora és tan important com les oportunitats que s’han d’oferir als autors locals. Els uns i els altres es retroalimenten. I en un moment en que és (i serà) molt difícil gaudir de companyies europees que ens portin aires nous, estrenar textos de fora faria que el nostre teatre es ventilés una mica per comprovar que la comercialitat no passa únicament per la comèdia ben feta o les trames enginyoses. L’èpica de Lopez, els labertins de Ndiaye o la poètica d’Annie Baker, Philip Ridley i Hattie Naylor (de qui hem vist obres menors) ens anirien molt bé.

Ens agrada molt Txéhov i Shakespeare i Sòfocles. I Mouawad i Steven Berkoff i Martin McDonagh. Però fa molts anys que les obres importants d’autors nous no arriben a casa nostra. Només cal mirar les temporades dels teatres de Barcelona per comprovar que no hi estan gaire interessats.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close