Música

Elogi i rescat del “Mundo Estrella”

Els col·lectius musicals autogestionats també estan patint els efectes de la pandèmia, però el suport mutu que els caracteritza garanteix la seva supervivència. L’incendi del local The Rincón Pío Sound i la immediata reacció solidària de la comunitat underground internacional demostra la força dels teixits horitzontals.

[ Press Start ]

Una de les majors alegries que m’ha regalat el fet musical és sentir-me part d’allò que alguns anomenem el Mundo Estrella. El nom ve d’un món secret del Super Mario World, una ruta oculta que recorre de forma subterrània tot el mapa del videojoc fins arribar al monstre final.

El Mundo Estrella ens serveix com a metàfora per a identificar tota una xarxa de col·lectius que duen a terme activitats musicals de forma autogestionada. Un teixit underground sense afany de lucre, format per gent de tota mena i de totes les professions, que s’organitzen per generar una activitat cultural (i contracultural) que no troben en les pantalles ‘oficials’ del videojoc. La seva forma és assambleària i no jeràrquica: tothom pot ser programador, soci, artista, públic, cuiner, cambrer o amfitrió. Aquesta estructura horitzontal i participativa fa que l’espectador deixi de ser consumidor, i que el músic no se senti com un pretext per vendre alcohol, fer diners o anunciar un patrocinador.

[ Multiplayer Mode ]

Al mateix temps, la música acaba convertint-se en el pretext per aconseguir una “configuració pràctica del desig d’una vida en comú”, en paraules de la filòsofa Laura Benítez Valero (membre del col·lectiu de Barcelona Ojalá Esté Mi Bici). Ella veu el Mundo Estrella com un “mapa d’afectes sonors” que “travessa el present des d’una acció política, compartida i situada”. En una època on les pràctiques comunitàries comencen a posar-se de moda -afortunadament!- en les institucions i els grans equipaments (fins i tot el Liceu ha engegat una òpera comunitària amb veïns del Raval), el Mundo Estrella porta anys creant un codi no escrit de bones pràctiques.

He tingut la sort de conèixer molts espais que segueixen aquestes premisses, des de l’Atzavara de Sant Feliu de Guíxols fins a l’històric Schokoladen de Berlin. Són comunitats que es relacionen i es comuniquen entre elles, en bona part gràcies als grups que recorren el teixit i reforcen el vincle amb cada gira que fan. Crec que si mai he experimentat un sentiment proper al patriotisme, ha sigut només vers aquest teixit sense fronteres, informe, solidari, antiautoritari i permanentment obert a tothom qui en vulgui formar part.

Jardí del Liceo Mutante de Pontevedra (Rafa Fariña).

[ Insert Coin ]

Però el Mundo Estrella també ha hagut de tancar per pandèmia. La prohibició de fer concerts en aquest tipus de locals s’imposa mentre continua l’obligació de pagar-ne el lloguer. Això ha forçat molts col·lectius a crear campanyes de finançament per cobrir les despeses: La Residencia de València, el Plug In The Gear de Benicarló, el Liceo Mutante de Pontevedra… I el resultat ha sigut emocionant: tots els col·lectius han superat amb escreix la xifra que necessitaven per passar aquest tràngol, gràcies a milers de petites aportacions, sense cap ajuda institucional.

El cas més dramàtic l’hem viscut a Don Benito. En aquesta petita localitat extremenya hi ha un dels locals més internacionalment reconeguts de l’underground experimental: el Rincón Pío Sound. El somni d’en Yiye, un professor d’educació física que volia veure en directe els grups que mai s’aturaven a Extremadura; si no ho feia cap promotor ni cap regidor de cultura, ho hauria de fer ell amb els seus amics. Setze anys després del primer concert, el Rincón Pío Sound és un local de peregrinació per a artistes de rock, metal i folk de tota Europa. El millor exemple són els britànics This Aint Vegas: l’any 2005 estaven acabant una gira carregada de fracassos i frustracions quan van arribar a Don Benito, on el tracte personal, l’horitzontalitat i l’entusiasme de la colla d’en Yiye els va fer recuperar la il·lusió per seguir fent música. En agraïment, el grup va titular el seu següent disc The Night Don Benito Saved My Life. En aquest documental (autoproduït, per descomptat), podeu conèixer la història dels deu primers anys del Rincón Pío, amb un lema clar: “si se puede hacer en Don Benito, se puede hacer en cualquier sitio”.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Youtube: Documental sobre els 10 anys del TRPS

La matinada del 28 de gener, un incendi va devastar el Rincón Pío Sound. La notícia no va transcendir més enllà dels diaris locals de Badajoz; el periodisme musical espanyol, submergit en la seva pròpia crisi solipsista, no n’ha fet ni esment. Però en poques hores, la xarxa del Mundo Estrella ja n’estava al corrent i començava a preparar iniciatives solidàries. En un dia, la campanya de gofundme per a reconstruir el Rincón Pío va superar el seu objectiu de 20.000 euros, i en aquests moments ja ha superat els 30.000, tot a partir de microdonatius d’arreu del continent. En paral·lel, una desena d’artistes han donat tots els beneficis del darrer Bandcamp Friday a la reconstrucció del local extremeny, entre els quals hi ha els músics anglesos Nick Jonah Davis i C Joynes, que han editat un àlbum benèfic titulat The Rincón Pío Sound EP. I les iniciatives no acabaran aquí: des de molts altres nodes del Mundo Estrella ja es preparen concerts (on i quan es puguin fer) per recaptar fons i reconstruir el somni d’en Yiye.

[ Extra Life ]

El rescat de locals com el Rincón Pío em semblen la perfecta antítesi del rescat bancari: els avars errors de les entitats bancàries es van pagar des de dalt, amb els diners de tots, i amb el consentiment de ningú. En el cas del Mundo Estrella, una comunitat de comunitats decideix rescatar espais que donen sentit, contingut i alegria a les seves vides; que generen cultura sense ser sector cultural.

Crec fermament que és important que seguim cultivant aquests espais en el futur. Davant la imposició d’un consum passiu, unidireccional i distribuït per grans empreses a què ens ha abocat el confinament, l’existència de comunitats horitzontals, properes i autogestionades serà més necessària que mai, per no acabar de convertir-nos en els humans de Wall-E: en aquest film infantil i futurista, ens acabem convertint en masses mòrbides, immòbils, encapsulades i lligades a una pantalla. Si la tornéssim a veure avui, potser ja no en semblaria tan futurista…

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Youtube: Els humans de Wall-E: https://youtu.be/s-kdRdzxdZQ

Mentre el futur no acaba d’arribar, més col·lectius demanen ajuda: els darrers en fer-ho han sigut El Pumarejo de l’Hospitalet i el Mix Art Myrys de Toulouse. Estic convençut que tiraran endavant, com la resta de comunitats del Mundo Estrella, per molts motius, però sobretot per un de físic: és impossible enterrar allò que ha decidit viure en el subsòl.

Edi Pou

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close