Cinema

Els cavallets, a La Ronde

Enfrontada a la màquina de Hitler hi havia una visió socialista a Rússia i Alemanya que tenia com a objectiu exposar il·lusions i mentides, provocant el pensament, organitzant-se en col·lectius polítics i visitant petites comunitats i llocs de treball, comunicant-se en un nivell individual i assegurant-se que els espectadors tinguessin l’oportunitat de pensar i parlar. Poques de les obres, com l’escena del Berlin de Piscator, van sobreviure a la prova del temps.

La contribució de Brecht va sortir millor, tot i que la seva actitud intransigent semblava impulsar tota l’orientació antiburgesa i antifeixista cap a un mode hermètic, amb art que només podien apreciar aquells que compartien opinions polítiques.

D’altra banda, una versió cinematogràfica de l’obra teatral La Ronde (1950), d’Arthur Schnitzler i d’acord amb els ideals de “deixem que la gent pensi”, va superar aquestes diferències i es va convertir en un clàssic.

Els cavallets al film La Ronde

L’argument

Un narrador d’abillament modern entra a una plaça del mercat dominada per un divertit passeig. Es presenta a si mateix com un element purament narratiu, “l’encarnació del nostre desig de saber-ho tot”, que ens portarà a través de la història i la mantindrà en marxa. Assenyala que som en un escenari, en un estudi. Amb aquestes reserves, ens conduirà a Viena cap a principis de segle. El narrador canvia la seva pròpia vestimenta en aquest procés, comenta l’època, la llum, l’època de l’any i el tema; els cavallets de l’amor (en l’original de Schnitzler és una malaltia venèria). Exigeix ​​música, parla i canta el tema del títol, acabant de nou en els cavallets. Una noia del carrer, a la màquina, el convida, però subratlla que el seu treball consisteix a gestionar tot el carrusel, li fa prendre posició i li indica que un dels soldats, que aviat passarà per aquí, haurà de escollir. A toc de campana, apareix el primer títol:

La noia i el soldat

La noia tria el soldat número sis, segons les instruccions. No és entusiasta, però canvia d’opinió quan ella li diu que és gratuït per als soldats. Desapareixen fins a la vora del riu. El narrador, uniformat, figura ara com a guàrdia del campament. El soldat afortunat torna enrere just a temps. El narrador ens informa que haurà de tornar a sortir dissabte a la nit i ballar amb la Marie.

Vam dirigir-nos directament al ball i a la parella, caminant d’aquí cap a un jardí, trobant un banc a la foscor.

Quan Marie s’asseu sola davant de la sala de ball, apareix el narrador i la transporta a un viatge de dos mesos cap al futur, on treballa com a minyona a la casa d’una família benestant. La deixa allà, torna a parlar i a cantar el tema principal, i es trasllada a l’orquestra que l’acompanya. Amb un cop de claqueta, marca la transició a la següent escena:

Una escena del film La Ronde

La donzella i el jove

Tornem a la casa de la Marie. El fill petit de la família mostra interès per ella. Després de fer-se l’estreta, s’acaben acomboiant. El narrador està ara en el rol de conserge i jardiner. Quan arriba el professor de francès del fill, fa marxar l’home pel bé dels dos joves.

El narrador, de tornada a la festa, fa que funcioni mitjançant un accionament manual i ens informa que, amb el pas del temps, el fill petit, anomenat Alfred, està enamorat d’una altra dona. És casada i té escrúpols. Alfred treballa molt amb flors i licors, llogant la part del darrera d’un carruatge com a niu d’amor. Ella arriba i el narrador és ara el conductor del carruatge.

El jove i la dona casada

Sota una pluja de promeses i llenguatge velat, acaben rendint-se al llit. Però el jove experimenta problemes de potència que de seguida es manifesten per la ruptura dels cavallets. El narrador s’irrita. Una conversa entre els amants, sobre Stendhal, i la pressió del temps, ajuda. El narrador, després d’haver reparat la màquina, la torna a engegar. Tots dos ballen feliços, de bon rotllo. El narrador anuncia:

El jove i la dona casada al film La Ronde

El marit i el seu petit amic

El narrador ara és cambrer en cap d’un restaurant amb habitacions íntimes a la planta superior, on arriba el marit amb la seva amiga. A la jove, de ment senzilla, li agrada el menjar i el vi escumós. No li importen les seves atencions. Sensible, li permet apagar la llum.

Content amb la vetllada i la jove, el marit li proposa un allotjament permanent en un petit apartament. Torna a la realitat mentre ell ho diu. El narrador, parlant i cantant mentre es posen en marxa els cavallets, introdueix la següent ronda; la noia porta a l’apartament un poeta jove i excitat. El jove està totalment en el seu propi univers poètic i troba fantàstica la seva ignorància Tanmateix, al seu univers també hi ha lloc per al seu cos, sense vestit, sense negligència …

Després, el poeta descobreix, divulgant-li el seu famós nom, que el seu desconeixement de l’àmbit cultural és realment il·limitat. Li encanta això i li demana que vingui al teatre per mirar i comentar una peça que ha escrit un amic seu. En realitat és la seva pròpia peça.

El narrador, que ara treballa com a il·luminador al teatre, i anuncia:

El poeta i l’actriu

Després de la representació, el poeta ha oblidat totalment el seu petit amic, que espera en va a l’entrada. Ha escortat l’estrella femenina al seu vestidor. Ja fa temps que mantenen una relació, però tots dos n’estan cansats. Una discussió teatral entre ells acaba en una forta abraçada.

L’actriu i el Comte

L’endemà al matí, rep un Comte molt uniformat que, la nit anterior, la va mirar a l’escenari per primera vegada. Està enamorat i a punt per seduir-la segons totes les regles de l’art, però ella prefereix una acció més directa i les coses passen ràpidament. El narrador, que ara funciona com a censor, retalla el cel·luloide a les primeres línies. Ara l’escena corre de manera diferent i més d’acord amb el seu tempo i la seva intenció. Acorden tornar-se a veure al vestidor després de l’actuació. Tanmateix, el Comte té una nit borratxa a la ciutat, és incapaç de mantenir la cita i es desperta, a la matinada, en una estranya habitació. Hi ha una noia al llit; la mateixa noia que va recollir el soldat al principi. Ella es desperta, intercanvien unes quantes paraules i ell se’n va, creuant la plaça del mercat en la foscor, per allà on passà el primer soldat i els cavallets estan tan cats.

El narrador, uniformat, es treu l’abric i ens informa que els cavallets estan tancats. Es treu l’abric modern d’un penjador normal i desapareix de l’estudi, on apareixen equips de gravació i enregistrament entre alguns dels accessoris que s’utilitzaven.

Cartell del film La Ronde
Retrtat de Max Ophuls treballant.

La Ronde (1950)

“La Ronde” és probablement l’obra on trobem elements ant il·lusionistes i enginy subtil units a una observació nítida i material tradicionalment romàntica, de la manera més elegant que tenim a la història del cinema. El que podria haver esdevingut una banalitat sobre el sol i la primavera ens manté alerta, ens mou a la compassió, sempre per mitjà de la ironia francesa de bon humor, al riure. No se’ns fa creure en allò que veiem ni en una reacció maliciosa. Ens manté en un estat d’interès crític però divertit a través d’aquesta comèdia pacífica que ens ensenya, principalment, pel que no fan ni pel que són els personatges, el significat més profund del “saber viure” i, per cert, un exemple perfecte de “comèdia” tal com la defineix Aristòtil a la seva Poètica.

Fotograma de presentació del film La Ronde

Aquest punt tornarà, de manera més inquietant, al següent relat d’un nou i sinistre convidat.

Traducció: Pilar Parcerisas

  • Aquest article és un capítol de La columna vertebral de la cultura occidental, traducció del llibre de Carlos Wiggen The Spine of Western Culture.

 

Escriptor i filòsof noruec. Doctor en Història de les Idees per la Universitat d’Oslo i doctor en Filosofia per la Universitat de Bergen. Ha publicat entre altres: The Nazi Grial (2017), The Spine of Western Culture (2017), Philosophy at Gunpoint (2016), Kant and the Barbarians (2012). En ficció, entre altres: Das dunkle Schiff (2003), A mighty Fortress (1993), The Flying Dutchman (1991), Torch of the North Sea (1979). Escriu guions per a cinema i televisió: After the Flood (sèries), Meet the Satanovskys, Damage Control i The End of The World As We Know It (comèdies). Ha escrit la seva autobiografia: Who do I think I am? Viu a Catalunya.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close