Patrimoni

Els Comalats, un paisatge sexy

Els Comalats té un paisatge planer i ondulat. De turons sembrats de cereal, també un bri de vinya i illes de bosc més o menys grans. Planer i ondulat com un cos ajagut. I com el cos, és un paisatge atractiu, sexy. Exacte, el paisatge dels Comalats és sexy.

Els Comalats és una terra de frontera a cavall entre la Conca de Barberà, l’Urgell i la Segarra i empeltada en el territori de la Vall del Corb. Un exemple més que el nostre és un país divers, gens hegemònic i al que les fronteres (especialment les comarcals) no sempre li acaben d’escaure. Tot i això, avui, per entendre’ns i amb el permís dels seus habitants, proposo una ruta pels Comalats “tarragonins”. És a dir, els de la Conca de Barberà i per extensió de la província de Tarragona. 

La Sala de Comalats amb la torre al centre. Font: Àngela Llop.
La Sala de Comalats amb la torre al centre. Font: Àngela Llop.

Arribem amb el cotxe a Forès, primera parada de la ruta. Forès, és el poble amb menys població de la Conca de Barberà, 43 habitants empadronats l’any 2019, però segurament un dels més carismàtics. Els seus carrers costeruts que s’enfilen fins als 866 metres sobre el nivell del mar i les seves cases de pedra li confereixen una imatge característica i indissociable de l’skyline de la comarca. Aquesta altura l’ha convertit en el mirador de la Conca de Barberà per una banda i l’altiplà de la Segarra per l’altra, un balcó privilegiat, en definitiva. Des d’aquesta talaia que és i des de la casa que hi té, el darrer Premio Cervantes, Joan Margarit ha lloat les semblances d’aquest paisatge. Per descomptat, amb infinit més encert que un servidor.

Quan s’està a Forès, costa encara fer-se a la idea com el 1990 a algú dels que manen li va passar pel cap que aquest seria el lloc ideal per instal·lar-hi un abocador de residus industrials. Per sort, gairebé un any de lluita veïnal continuada va frenar el projecte i on hauria d’haver-hi residus, avui – trenta anys més tard – segueixen creixent els arbres que els veïns-activistes van plantar en una de les accions protesta.

Interior de Sant Jaume de Passanat amb l’obra de Català Gomis. Font: Wikimedia Commons, Maria Rosa Ferrer.

El municipi més proper a Forès és Passanant i Belltall, que podríem dir és la capital dels Comalats. El nom ja indica que és un municipi compost, de fet son sis els nuclis habitats que en formen part: Passanant, Belltall, La Sala de Comalats, Glorieta, El Fonoll i la Pobla de Ferran. En la carretera que va de Forès a Passanant van embrancant-se els camins que ens han de portar fins a tots aquests llogarets. En ells, s’hi respira una certa aroma de temps aturat però sense decrepitud ni paisatges romàntics en ruïnes. Ajuntament i veïns han esmerçat esforços en la seva conservació i es nota. Precisament a Glorieta o a la Sala de Comalats allò de terra de frontera és més tangible que enlloc més i allò que m’explicaven a la carrera d’Història sobre la formació de les poblacions medievals és encara material. La torre de guaita, el castell més o menys modest, l’esglesiola ben a prop, serveis com el forn comunal… En altres llocs del país, aquest va ser l’embrió de pobles que van anar creixent i ciutats però als Comalats no es va produir i gràcies a això avui en podem gaudir.

Passanant, amb l’església de Sant Jaume domina la plana enmig dels turons sexys, continguts amb marges de pedra seca que – com cicatrius – marquen el paisatge. L’església també és santuari de la Mare de Déu de Passanant, d’antic motiu de peregrinació de fidels devots. Si podeu entreu-hi, una esplèndida feina del pintor Anton Català Gomis decora les parets del presbiteri i el frontal de l’altar major emmarcant el cambril on hi ha la imatge.

Treballant amb els alls a Belltall. Font: Espluga FM ràdio, Pep Morató.

Una carretereta entre bosc i camps bladers ens porta a Belltall, darrer punt de la ruta pels Comalats versió tarragonina. Belltall és el segon nucli més poblat del municipi i veu passar els dies i els cotxes als peus de la C-14. A banda de la pedra que impera en cases i barraques de pedra seca pels voltants, el principal reclam creix sota terra, l’all de Belltall. Malgrat que sembli un joc de paraules amb més o menys gràcia, el cert és que en la memòria dels belltallencs i les belltallenques es perd la tradició de plantar alls als Comalats. Uns alls, els de Belltall, diferents d’altres per la mida de la cabeça, més aviat petita; el conreu, de secà a 800 metres d’altitud, i el gust, saborós, coent i no massa fort. No és estrany, doncs, si passegeu per Belltall a l’estiu trobar-vos a les entrades de les cases o als pedrissos, petits i grans en plena producció de forcs d’alls. Fins i tot, a l’agost, se celebra una festa dedicada en exclusiva a aquesta hortalissa, evidentment no apta per a vampirs.

Visiteu, camineu, pedaleu… pels Comalats. No us perdeu l’ocasió de descobrir aquest sexy pam de món i sobretot, no oblideu portar el mòbil ben carregat de bateria. L’Instagram us traurà fum!

Àlex Rebollo Sánchez
Àlex Rebollo Sánchez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close