Gal·la Placídia va ser la primera dona que va governar l’Imperi Romà d’Occident (425-437). Nascuda a Constantinopla (entre el 388 i el 393), va viure Barcelona durant dos anys i va morir a Roma el 450. Tot i que ella mateixa s’havia fet construir un mausoleu a Ravenna (Itàlia) -una joia de l’art que precedeix al bizantí que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1996- va ser enterrada a la rotonda de Santa Peronella, al costat de la basílica de Sant Pere, al Vaticà.
Va ser testimoni, víctima i protagonista destacada de l’ensorrament de l’Imperi Romà. Els ulls de Gal·la Placídia van veure com el seu pare, l’emperador Teodosi I el Gran, governava tot sol un Imperi que s’havia dividit dècades abans en Orient i Occident, però en provocava també l’escissió definitiva en deixar Occident a un fill (Honori) i Orient a l’altre (Arcadi).
A finals del segle IV i principis del V, l’Imperi Romà era un territori d’intrigues polítiques internes i molts enemics exteriors. Els visigots assetjaven les seves fronteres i la mateixa Gal·la Placídia va ser segrestada per Alaric quan aquest va saquejar Roma el 410. Sis anys després, l’hereu d’Alaric al capdavant dels visigots, Ataülf, va prendre Gal·la Placídia com a muller. Gal·la tenia 17 anys com a molt -segons algunes fonts no en tenia ni 14- però els matrimonis reials eren, en aquell moment, moviments geoestratègics en el tauler polític europeu. I Gal·la Placídia, una dama. El rei dels gots volia acostar-se a Roma i la filla de Teodosi n’era la peça clau i una possible aliada.
Amb Ataülf, Gal·la es va traslladar a l’antiga Bàrcino, Barcelona, on va tenir un fill, Teodosi. Però abans que el rei got pogués impulsar cap política prorromana va ser assassinat a les cavallerisses del seu palau, en una conxorxa ordida probablement pel seu successor, Sigeric. Aquest nou rei també va ser assassinat al cap d’una setmana -no els feia patxoca als nobles gots-, però va tenir prou temps per matar el nounat d’Ataulf i Gal·la, Teodosi, que va ser enterrat a Sant Cugat (Vallès Occidental).
Després d’enterrar marit i fill a Bàrcino, Gal·la Placídia va esdevenir moneda de canvi i, al cap d’uns mesos, va ser lliurada als romans per una quantitat ingent de blat. Gal·la Placídia s’instal·là a Ravenna, que era llavors la capital de facto de Roma. Els aiguamolls que envoltaven la ciutat la feien més segura contra els atacs dels enemics i l’emperador s’hi havia refugiat amb tota la cort. En la memòria de Gal·la Placídia, Ravenna devia ocupar un lloc preferent perquè, posteriorment, hi faria construir el seu Mausoleu i també l’església de Sant Joan Evangelista.
Però la filla de Teodosi continuava sent una peça d’escacs i el seu germanastre, l’emperador Honori -fill de Teodosi i de la seva primera muller-, la va obligar a casar-se amb Constanci, un militar amb diverses victòries al seu curriculum i molta ambició sota el cingulum.
La desgràcia -o potser la sort- es tornà a creuar amb Gal·la Placídia i Constanci va morir al cap de quatre anys del casament. Amb ell havia concebut dos fills, Justa Gratia Honoria i Valentinià, que esdevindria emperador romà d’Occident el 424, quan Honori morí sense descendència.
L’edat del petit Valentinià III en aquell moment, només cinc anys, va convertir Gal·la Placídia en la regent de l’Imperi Romà d’Occident. Tot i que va ostentar aquest càrrec durant dotze anys, la informació que ens ha arribat sobre una de les dones amb més poder de la història de Roma és molt minsa -i molt mediatitzada.
Curiosament, el llegat més conegut -i reconegut- de Gal·la Placídia és el mausoleu que va fer construir a Ravenna, i on mai seria enterrada, un petit edifici amb planta de creu i una col·lecció de mosaics paleocristians que avancen l’art romà d’orient o art bizantí. La Unesco la va incloure en el seu llistat de Patrimoni Mundial el 1996, amb altres mostres d’aquest estil a Ravenna.
Gal·la Placídia el va fer edificar entre el 425 i el 430 i tot fa pensar que era un mausoleu per quan li arribés la mort, tot i que alguns experts creuen que podria ser simplement una capella destinada a les relíquies de Sant Llorenç. Estava adossat a l’església de la Santa Creu, ara desapareguda, i està situada molt a prop de l’església de Sant Vidal (San Vitale), que també està inclosa en el conjunt protegit per la Unesco pels seus mosaics plenament bizantins.
La reina regent va morir a Roma l’any 450 i tots els experts estan d’acord que està enterrada en la rotonda de Santa Peronella, al Mausoleu Honorià, que està tocant a la Basílica de Sant Pere, el lloc destinat a recollir les despullles de l’emperador Honori i els seus familiars.
Però una llegenda de Ravenna explica una altra història: abans de morir, Gal·la Placídia va deixar dit que ella volia ser embalsamada i portada a Ravenna per ser enterrada al seu Mausoleu. Durant segles, el cos embalsamat de Gal·la hauria estat molt visitat pels veïns de la ciutat perquè una escletxa del sepulcre permetia veure’l encara incorrupte. Si les seves restes no descansen allà és perquè hi va haver un accident el 1577 -els ravennencs són molt precisos amb les seves llegendes- quan un visitant va atansar massa una espelma al cos de l’emperadriu i, involuntàriament, li va calar foc.
Cap document ni anàlisi ha confirmat mai aquesta història i tots situen el seu cos a Roma. Malgrat això, tampoc es coneix la identitat dels cossos soterrats en els tres sepulcres que dormen al Mausoleu de Gal·la.
La bellesa de l’edifici no és la seva arquitectura ni les seves dimensions -és extraordinàriament petit i força senzill vist des de fora- sinó els mosaics de l’interior, que s’han conservat miraculosament bé -després de llegendaris incendis i històrics ensorraments d’edificis veïns- i mantenen la intensitat del blau índigo, els daurats i els verds. Estan intactes els estels del cel, les flors de les voltes, els coloms que beuen. Ni una tessel·la s’ha perdut.
En paraules de la UNESCO, «El mausoleu de Galla Placidia, de mida petita però decorat de forma sumptuosa al seu interior, amb mosaics evocadors sobre un fons blau fosc, reflecteix la tradició de l’arquitectura romana occidental».
La intenció de Gal·la Placídia, que havia nascut a Constantinopla, devia ser, en aquell remot 425, emular els mosaics que recordava de la capital oriental de l’Imperi, la que vigila l’estret del Bòsfor, l’actual Istanbul. Si va fer venir un artista de Constantinopla o si trobà un romà capaç de barrejar Orient i Occident no ho sap ningú. Però el fet és que Ravenna es convertiria anys després en un dels pols de l’art bizantí a Occident. Potser per influència del Mausoleu, els altres set monuments paleocristians protegits per la UNESCO tenen els mosaics com a signe clar d’identitat. Com consta en la declaració de Patrimoni Mundial «Els monuments paleocristians de Ravenna esdevenen, com cap altre, proves fefaents de les relacions i contactes artístics i religiosos en un període important de la història cultural europea. Els mosaics -continua- es troben entre les més belles expressions d’aquesta forma d’art que ha arribat a Europa i tenen una importància encara més gran a causa de la unió de tècniques i motius d’orient i occident».
Setze segles després de la seva mort, pocs visiten les restes de Gal·la Placídia però la humanitat recorda el mausoleu on haurien de descansar els seus ossos per mèrits propis.
- Un alemany a la Menorca del XVIII i altres il·lustres viatgers - 19 set. 2020
- Els dos sepulcres de Gal·la Placídia - 11 set. 2020
- Asclepi, el déu que va nàixer enmig de l’epidèmia - 13 abr. 2020
