Arts escèniques

Els espais petits

Estem massa acostumats a valorar l’èxit d’una proposta per la quantitat d’espectadors que l’han vista, per si ha estat capaç d’aplegar, sota un mateix sostre, centenars de persones durant una i moltes nits. Però hi ha molts espectacles aixecats en llocs petits que són tan valuosos com els exhibits en teatres immensos.

Quan va arribar a Barcelona, el dramaturg i director argentí Javier Daulte va quedar sorprès per una cosa: quan més gran era l’espai on s’estrenava una obra, més ressò tenia. A Buenos Aires, deia, els espectacles es valoraven amb altres criteris: qui ho feia, què feia, com ho feia, etc. Venia a dir que hi ha obres que requereixen espais grans i d’altres, escenaris més petits, i que l’important és la qualitat de la proposta, no que es representi a la Sala Gran del TNC o a l’Antic Teatre.

Amb la crisi, tot va canviar una mica, a Barcelona. Espectacles grans, se’n feien (i se’n fan) ben pocs. I ens va obligar a mirar cap avall, cap a les sales d’aforament reduït, on es coïen revolucions. La peça més important d’aquella època va ser, sens dubte, el ‘Sé de un lugar’ d‘Iván Morales, que es va estrenar a la Caldera i va fer temporada a la Sala Palau i Fabre de La Seca. Era com entrar a la casa del Simó i la Beré. No hi podia haver lloc millor. I devíem ser 40 espectadors.

Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al 'Vania' d'Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol
Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al ‘Vania’ d’Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol

La tardor de 2017, Àlex Rigola estrenava a Temporada Alta ‘Vania’, una versió del clàssic de Txékhov en una capsa de fusta per a 40 espectadors. Al davant teníem quatre actors de primera (Ariadna Gil, Irene Escolar, Gonzalo Cunill i Luis Bermejo) que es deien pel seu nom i que anaven vestits de carrer. Gairebé no es bellugaven tota la funció. I desprenien tanta veritat que ens van fer esclatar el cap.

Una mica abans que Rigola, Agnès Mateus i Quim Tarrida van fer ‘Rebota rebota y en tu cara explota’ a l’Antic Teatre. Avui, aquest crit feminista, que soscava les arrels del patriarcat, encara és de gira i ha trepitjat mitja Europa.

El març de 2018, Daniel J. Meyer va estrenar ‘A.K.A.’ a la Sala Flyhard per a una quarentena de persones. Va guanyar un munt de premis Butaca i premis de la Crítica. I centenars d’adolescents i joves del país van anar a veure-la, al teatre de Sants o quan va passar per La Villarroel.

'By heart', de Tiago Rodrigues, vista al Grec 2019
‘By heart’, de Tiago Rodrigues, vista al Grec 2019

Al juliol de 2019, Tiago Rodrigues mirava als ulls del públic de l’Espai Lliure del Lliure disposat a explicar la història de la seva àvia a partir dels sonets de Shakespeare. Assegut en un tamboret, feia sortit uns quants espectadors per a què s’aprenguessin uns versos de memòria. Durant poc més d’una hora, ens mantenia a tots hipnotitzats. Era ‘By heart’.

En l’última dècada, no sé si hi ha obres grans que hagin estat més importants que aquestes, muntatges esquifits, sense grans recursos, però amb la garantia d’haver pogut oferir a l’espectador una gran experiència teatral. Com el ‘Germanes’ que ha acabat funcions al Tantarantana: 80 persones disposades a sentir dues grans actrius (Mónica López i Lluïsa Castells) interpretant un gran autor (Wajdi Mouawad). El mateix text es va fer al Grec 2015 a la sala Fabià Puigserver del Lliure i el resultat és gairebé idèntic.

Un espectacle de gran format, per a més de 500 espectadors, és sovint anti teatral. Demana focs artificials, grandiloqüència. Exigeix que la persona que ocupa la fila 18 estigui en igualtat de condicions que el que és a la 5, cosa que és físicament impossible. Vol també una gran escenografia, molts actors en escena. Has de tenir la inspiració dels Baró d’Evel per aixecar ‘Falaise’. Si fas ‘La neta del senyor Linh’, Lluís Homar et queda massa lluny, et perds la meitat de la funció, ja que no li veus bé la cara.

'Ramon', de Mar Monegal, un petit gran espectacle de la Sala Atrium
‘Ramon’, de Mar Monegal, un petit gran espectacle de la Sala Atrium

Si un espectacle de gran format triomfa, es fa caixa. I avui dia tots els teatres necessiten omplir el calaix. I aquí ve el drama. Als espais petits, tanmateix, és on es fa teatre de debò. I no estic defensant un cert elitisme, segons el qual molts pocs poden veure una treball exquisit. Perquè molta gent més gent ha vist ‘A.K.A.’, per exemple, que moltes obres que han passat per una sala de més 500 espectadors.

Cada obra demana el seu espai. Queda clar que no es pot fer ‘Justícia’ o ‘Jerualem’ a la Sala Atrium. Però tampoc no és convenient que ‘Ramon’ pugi al Romea, encara que estic segur que a Mar Monegal, la seva autora i directora, li hauria encantat. Una ciutat funciona quan tothom troba el seu lloc, sense estar obligat a fer les coses grans quan allò que fas requereix un espai petit, on la gent vegi les gotes suor que recorren la cara de l’actor. O a haver d’escriure peces per a tres actors perquè més enllà d’això saps que ningú no voldrà produir la teva obra. Aquesta és la tragèdia… Hauríem de mimar molt més els espais petits.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca