Disrupcions

Els espectadors ( II )

Al sortir d’un espectacle, d’un concert, d’una pel·lícula o d’una exposició, a l’acabar un llibre, amb quina facilitat els despatxem! Amb quina rapidesa els jutgem! Amb una sola frase en tenim prou, perquè confonem l’opinió —la preferència— amb el criteri, perquè és l’opinió —i la preferència— el que se’ns incentiva per totes bandes, és a la base de la publicitat i del consum, al cor de la nostra societat, el que dicta el nostre modus vivendi.

La letra escarlata, de Angélica Liddell ©BrunoSimao_

L’any passat vaig anar a veure Liberté, de l’Albert Serra amb uns amics. Després vam anar a fer un got perquè teníem moltes ganes de parlar-ne. Com que ja sabíem que la pel·lícula no cabia en un “m’ha agradat / no m’ha agradat” o “m’he avorrit”, vam posar-nos a considerar els perquès de les nostres impressions i discutir què ens havia passat amb l’obra. No vam trigar a topar amb el nostre paper com a espectadors, és a dir, amb quin model de pel·lícules i de narrativa ens havia conformat com a espectadors i havia establert el nostre grau zero d’expectatives del que ha de ser una bona experiència com a espectador. «M’ha passat volant», «m’he emocionat molt», «he rigut molt», «me n’he oblidat de tot» són frases que molts hem dit i hem sentit a la sortida del cine o d’una obra de teatre i totes venen a dir, tàcitament, que l’obra està molt bé. Hi ha una valoració bàsica i molt popular, doncs, que té a veure amb l’entreteniment, a passar l’estona, a passar una bona estona. Que hi ha un grapat importantíssim de grans pel·lícules, obres de teatre i obres d’art que estan fetes per entretenir i passar-ho bé és indiscutible i collonut; ara bé, hi ha grans pel·lícules, obres de teatre i obres d’art que no estan fetes per entretenir ni per passar l’estona i no per això són menys bones i interessants. Sembla una obvietat, però quan analitzem com valorem el que veiem, no ho és tant. Què és acceptable i què no, quan veus una obra d’art? Parlem, per exemple, de l’avorriment. L’any passat, quan vaig anar a veure Liberté, de l’Albert Serra, amb uns amics, hi havia moments que em vaig avorrir. Fins i tot potser vaig fer una capcinada. L’altre dia, parlant amb una amiga sobre La letra escarlata de l’Angélica Liddell em va dir que no li havia agradat perquè s’havia avorrit. Jo alguna estona també, li vaig respondre. I què? Què significa, que t’avorreixis? Ras i curt, que el tempo o la repetició que experimentes no és el que esperaves. No passa res. Per què tot ha de ser trepidant, per què el ritme s’ha de mantenir en una mateixa cadència, per què no ens podem permetre sortir i entrar d’un espectacle, i pel camí, fins i tot, aprofitar per pensar? «Vaig desconnectar»: per què està tan mal vist, desconnectar d’un espectacle? Per què tots l’hem de viure sempre igual? Estem avesats a ser espectadors d’una manera molt concreta, molt immersiva i conduïda, que no dona espai ni permet un raonament actiu, que s’imposa —l’exemple més clar seria l’ús estrepitós de les bandes sonores per obligar a emocionar-te quan toca. Pot ser que vegis una pel·lícula i t’ho passis pipa, t’encanti, i que en sortir del cinema l’oblidis per sempre més, que te l’hagis empassat com per un embut, que t’hagi travessat sense deixar mica de pòsit. Pot ser que vegis una obra de teatre amb moments d’avorriment o fins i tot d’incomoditat però que a mesura que van passant els dies, et generi tota una sèrie de raonaments que no s’atura, que et faci pensar, que et faci reconsiderar apriorismes, que tinguis ganes de discutir-los. De la mateixa manera que la obligatorietat de la suposada “comprensió” de les obres: «És que la música contemporània no l’entenc». I em vols dir què entens de Mozart o de Bach? Pot ser que entenguis perfectament una pel·lícula de lladres i serenos i no t’aporti res, i pot ser que vegis una instal·lació en un centre d’art, no “entenguis” res i t’ho trastoqui tot. Què hi ha per entendre? Una obra d’art no és una fórmula matemàtica.

Liberté, d’Albert Serra, ©Román Yñán

Força gent hem patit, darrerament, un gran afartament de sèries de producció nord-americana: l’embat és tan gran, les plataformes estan fent tants calés i invertint tant en publicitat que te les trobes a la sopa i s’han convertit en el gran tema de conversa entre família i amics. Sense comptar amb la qualitat —n’hi ha de realment boníssimes—, el marc cultural —i tants cops ideològic— que comparteixen és el mateix i aquest monocultiu comença a fer de mal pair: com pot ser que sapiguem perfectament com viu un adolescent, una família, un treballador de L.A, de Wisconsin, de NYC al 2018 (o al 1985, o al 1977, o al 1994) i no sapiguem res de res de com viuen les àvies mongoles, les botigueres hindús, els rics peruans o els rodamóns magrebins en cap moment de la seva història? Tenim massa informació d’un sol espai-temps, d’una sola cultura, i això ens empobreix irremissiblement, perquè les cultures (i les llengües) són cosmovisions particulars que enriqueixen el món i les seves possibilitats d’entendre’l i habitar-lo. El desert que se’ns vol imposar no és real: com deia Verdaguer “Aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”. Per això és una gran alegria que tinguem, com a mínim, una alternativa fantàstica —i catalana!— a les plataformes gegantines els EUA: segur que de nom ja la coneixeu, si no és que ja us n’heu fet. Parlo de Filmin. A Filmin es pot veure el gran cinema nord-americà de tots els temps (The Honey Pot, de Joseph Mankiewicz o Rumble Fish, de Francis Ford Coppola) però també Sayat Nova (obra mestra de l’any 1969 del director armeni Serguei Parajanov), Kış Uykusu (Palma d’Or 2014 del director turc Nuri Bilge Ceylan), La mujer rubia (de l’argentina Lucrecia Martel, 2008),  Soy Cuba (Mikhail Kalatozov, 1964), la meravellosa To meteoro vima tou pelargou (Theo Angelopoulos, Grècia, 1991), un bona mostra de la producció del cineasta tailandès de referència Apichatpong Weerasethakul o Sátantángó (cim de la cinematografia del director hongarès Béla Tarr, 1994). Filmin també s’ha convertit en la seu online de festivals com el D’A o la Mostra Internacional de Films de Dones. Totes aquestes pel·lícules estan fetes des de llocs i cultures i llengües i ideologies diferents: totes eixamplen el món de la ficció, és a dir, el territori del possible. Cap d’aquestes pel·lícules calca res ni escampa dogmes ni prefigura un espectador: al contrari, són escola d’ulls i d’orelles, un mostrari de potències. Completem el cercle virtuós: exposem-nos a noves ficcions per entendre la riquesa que compartim, massa esponerosa per cabre-hi en un sol relat.

Martí Sales
Martí Sales: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close