Teatre

Els musicals i la síndrome Eugenio

El 1987, només cinc anys més tard que la seva estrena a Nova York, Joan Lluís Bozzo posava de llarg al Teatre Grec de Barcelona ‘La botiga dels horrors’, amb Constantino Romero, Àngels Gonyalons i Pep Anton Muñoz en els papers protagonistes. I traducció de Quim Monzó. Aquest 2019, una nova producció catalana de ‘Little Shop of Horrors’ és a la cartellera, al Coliseum, amb direcció d’Àngel Llàcer. Aquella era en català. Aquesta, en castellà.

Han passat 32 anys entre l’una i l’altra. I, pel que fa a la llengua, sembla que el català no se’n surt en el terreny del musical. Fins i tot els mateixos irreductibles de Dagoll Dagom, amb la venda del Victòria al Mago Pop, sembla que hagin llençat la tovallola respecte al gran format. El fet que ‘Maremar‘ nasqués al Poliorama i ara hi torni n’és un senyal inequívoc. El 1987 el musical en català era l’esperança d’un negoci. Avui dia ja sabem que no ho és, que es pot aspirar a omplir cada nit durant mesos una platea de 600 espectadors, però no una de 1.200.

Un altre exemple. El setembre de 2018, el Grup Focus confiava a Daniel Anglès el Teatre Condal amb l’objectiu de transformar-lo en un teatre de musicals, amb aires nous. Va aixecar el teló amb ‘Fun home‘, una peça estrenada a l’Off Broadway de Nova York el 2013 amb molt d’èxit, guanyadora de cinc premis Tony. A Barcelona hi va anar molt poca gent, tot i l’excel·lent funció i parlar d’uns temes (pederàstia, homosexualitat…) que no solen tractar-se en aquesta mena d’obres per al gran públic. Era una cosa nova, atractiva, punyent. Va fracassar. I amb ell el projecte de teatre musical del Condal. Hauria passat el mateix si el musical hagués estat en castellà?

'Fun home' va estrenar-se el setembre de 2018 al Teatre Condal, amb direcció de Daniel Anglès.
‘Fun home’ va estrenar-se el setembre de 2018 al Teatre Condal, amb direcció de Daniel Anglès. Foto: Àgata Casanovas

Madrid és el Londres hispànic, en el sentit que els seus musicals s’han convertit en una atracció turística. Tothom que va a la ciutat vol entrades per a un musical

Als anys 80, el que feia Dagoll Dagom a Barcelona era insòlit a l’estat. El 2019, Madrid és una màquina de crear musicals de gran format, amb algun d’ells, com ‘El rey león‘, que porta més de cinc anys en cartell. A banda de les productores locals, hi té la seu una multinacional holandesa, Stage Entertainment, que adquireix els drets dels muntatges clàssics de Londres i Nova York i els explota a Europa. A Barcelona, durant uns anys, van intentar-ho, en castellà, amb peces com ‘Los miserables‘ o ‘La bella y la bestia‘. Van llogar l’antic Palau d’Esports per convertir-lo en Barcelona Teatre Musical (BTM) i parlaven fins i tot de posar la seva seu estable a l’IMAX del Port Vell. Tampoc no se’n van sortir i van marxar amb la cua entre les cames, encara que vinguin de tant en tant de bolo amb les peces que aixequen a Madrid. La imatge del Palau d’Esports, brut i buit, al costat del Teatre Lliure i del Mercat de les Flors, és desoladora.

Madrid és el Londres hispànic, en el sentit que els seus musicals s’han convertit en una atracció turística. Tothom que va a la ciutat vol entrades per a un musical. És una experiència més que ofereix la capital espanyola. I aquí hi ha la clau de tot plegat. El turisme interior ha posicionat Madrid. A Barcelona, tot i gaudir de més visitants, no. Per la senzilla raó que els guiris que passen un parell de nits entre nosaltres són sobretot francesos, nord-americans, japonesos… I no van al teatre. Si volen fer-ho, viatgen a Londres o a Nova York. I tampoc no tenim res per oferir-los al respecte.

El més curiós del fenomen madrileny és que bona part dels artistes que nodreixen els espectacles que s’hi fan són catalans. A banda dels actors, hi ha directors, escenògrafs, músics. De tot. No debades, a Barcelona hi ha les principals escoles de musicals de l’estat. Aquí es formen. Allà triomfen. Bàsicament, perquè la fàbrica de creació és potent i necessita saba nova contínuament.

José Corbacho es fica el públic a la butxaca improvisant en català a 'La tienda de los horrores'.
José Corbacho es fica el públic a la butxaca improvisant en català a ‘La tienda de los horrores’. Foto: David Ruano

Veient José Corbacho, veient les Sey Sisters, Marc Pociello, Diana Roig i Ferran Rañé, ens preguntem per què ‘La tienda de los horrores’ no és català. Canviaria alguna cosa?

I ara diran: i què té a veure l’Eugenio en tot això? Doncs, ara hi vaig. A ‘La tienda de los horrores‘ que és ara mateix al Coliseum, amb un ‘cast’ 100% català, hi ha un personatge que ‘localitza’ la funció, Orin, interpretat per José Corbacho. És el nòvio dèspota d’Audrey, la dependenta de la botiga de plantes. Apareix quan la peça és a la recta final. En el muntatge d’Àngel Llàcer, entra per la platea i es fica el públic a la butxaca. Parla amb un, amb l’altra, fa bromes, improvisa. Diu que no li agraden les noies de Badalona, dispara alguna gracieta en català. En Corbacho és un crack. Veient-lo, veient les Sey Sisters, Marc Pociello, Diana Roig i Ferran Rañé, ens preguntem per què la funció no és català. Canviaria alguna cosa? El que passa és que ells també aspiren a portar gent de més enllà de l’Ebre a Barcelona, a banda de dur el musical a Madrid sense haver de tornar a assajar-lo de cap a cap, com ha estat el cas de ‘La jaula de las locas‘, també obra del duet Llàcer-Manu Guix, amb la producció de la catalana Nostromo Live.

Com amb els acudits de l’Eugenio i el “saben aquell que diu”, les paraules que colava i un humor ben nostrat, el català als musicals de gran format que es pareixen a Catalunya ha acabat sent una anècdota, una picada d’ullet. Res més. Sembla que en una llengua petita com la nostra no sigui un negoci finançar una producció d’envergadura. És així? Podria ser. Però podríem mirar altres ciutats europees com Barcelona, de l’estil d’Amsterdam, per exemple. Tots els holandesos saben anglès i la lògica ‘catalana’ ens diria que segur que els grans musicals els arriben en la llengua de Shakespeare. Doncs, sí i no. N’hi ha, en anglès, però la majoria són en neerlandès.

'Maremar', de Dagoll Dagom, torna ara al Poliorama.
‘Maremar’, de Dagoll Dagom, torna ara al Poliorama. Foto: Mar Orfila

Falta algú que posi una morterada de diners damunt la taula: no hem d’oblidar que qualsevol gran producció costa, d’entrada, per sobre del mig milió d’euros

Segurament, el que ha passat amb els musicals, a Barcelona, és que ja ens hem acostumat a veure’ls en castellà, com les pel·lícules dels cines. També que hem estat incapaços de crear nous ‘hits’ com ‘Mar i cel‘ i aquells primers muntatges de Dagoll Dagom. I això que hi ha talent de sobres. Però, com amb tot, falta algú que posi una morterada de diners damunt la taula: no hem d’oblidar que qualsevol gran producció costa, d’entrada, per sobre del mig milió d’euros. Tot i les arengues pàtries, ningú se’ls vols jugar. Ho hauria de tirar endavant el Teatre Nacional? De tant en tant, en fan algun, però per a què no es digui. I tampoc no se li pot demanar al teatre de les Glòries que faci tots els papers de l’auca.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca