Art

Els papers de Joan Furriols

La trajectòria artística de Joan Furriols (Vic, 1937) sempre s’ha caracteritzat per una expressió humil i una austeritat tenaç, per la senzillesa dels materials utilitzats, per l’extrema simplicitat formal, per la presència constant de la temporalitat, del pas del temps.

Les seves obres fan pensar en una mena de fixació d’instants o de moments i mostren una predilecció per les coses petites —objectes, joguines, papers, claus, cartrons, pots, cordills, forats, envasos—, pels fenòmens gairebé imperceptibles, per la contemplació, per la poètica del silenci. I, alhora, ens transmeten sensacions relacionades amb les eines i els objectes dels tallers dels oficis menestrals o amb la memòria dels magatzems de peces envellides, inservibles, obsoletes.

Joan Furriols. Papers
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12, Barcelona
Fins el 14 de juny

Des del punt de vista de la història de l’art modern i contemporani, l’art de Furriols té relacions i concomitàncies amb alguns aspectes del minimalisme, de l’espacialisme o de l’arte povera. Però també planteja una decidida voluntat d’esdevenir intemporal i ens fa pensar en certes tècniques, estètiques i poètiques d’altres temps com, els Uabi-Sabi, els haiga, els haikus o les tankes.

Ara, la Galeria Marc Domènech, de Barcelona, presenta una esplèndida selecció de treballs de Furriols en la que el protagonista principal és el paper. Es tracta d’una quarantena d’obres, realitzades des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, que posen en evidència les característiques de l’activitat artística de l’autor portades a la seva màxima expressió.

En aquestes peces, l’artista passa de la tradicional utilització del paper com a suport del llenguatge al paper com a llenguatge en ell mateix, mitjançant les seves pròpies possibilitats expressives com ara la textura, les tonalitats, el gramatge, les imperfeccions, els talls, els doblecs, les superposicions, etc.

Furriols 'ST' 2005 cartró 33x40cm
Furriols ‘ST’ 2005 cartró 33x40cm

Dels anys vuitanta hi ha una sèrie de papers d’una simplicitat fascinant. Predominen els formats més o menys rectangulars que fugen dels marges paral·lels tot cercant petits erros, imperfeccions o desviacions. Són retalls de paper lleugerament tenyits que presenten costats tallats o estripats de manera desigual o irregular, cantoneres doblegades cap a l’interior, plecs lleugerament inclinats cap a una banda que se superposen a la resta del paper, alguna línia de llapis que insinua una forma més geomètrica, talls que s’aixequen i se separen subtilment de la superfície, tintats de tota la gamma de grisos, etc.

La majoria d’aquests treballs són més aviat bidimensionals i no porten títol però, en alguns casos, aquest apareix tot afegint connotacions de pobresa, senzillesa i situació a l’espai. Ens referim, per exemple, a Dotze paperines en X, del 2002; una dotzena d’elements en forma de cul de paperina rebregada, d’un color gris brut intens fet amb pols de marbre i pigments, que fa al·lusió tant a l’objecte o receptacle i el seu desgast com a la forma i distribució del conjunt a l’espai. Unes paperines que resten silents sobre una superfície plana com si d’aquesta manera volguessin donar testimoni del seu abandonament.

Furriols 'ST' 2003 cartró cordill pols marbre pigments 27x28,5cm
Furriols ‘ST’ 2003 cartró cordill pols marbre pigments 27×28,5cm

A les dècades següents trobem papers i cartrons que incorporen algun element escadusser com ara restes de cordills. Altres presenten lleus protuberàncies o petits bonys escampats per la superfície. I encara, en uns altres casos, hi podem veure petits forats de formes circulars que es distribueixen de manera aleatòria. A la darrera època, alguns fons ocres, grogosos o blaus, fins i tot amb la intervenció d’acrílics, trenquen amb la grisor predominant de les superfícies.

Tot plegat esdevé una forma d’expressió personal que alhora fa pensar també amb l’expressió dels propis materials per mitjà dels desgast, l’ús o el pas del temps. Com diu el poeta Lluís Solà, “de vegades la voluntat d’expressió no és el més important; ho és tant o més la necessitat de deixar manifestar-se el que és”. En el cas de Furriols, sembla que aquest deixar manifestar-se —els materials, els pigments, les transformacions— és una de les principals característiques del seu treball, de la seva tasca creativa.

Joan Furriols, com els bons poetes, sap passar de la presentació de petites anècdotes —el doblec, el tint, el forat, el tall— a la insinuació de grans categories —la referència a l’envelliment, al pas del temps, a l’efímer, a la fragilitat, etc—. La seva poètica particular —com totes les grans poètiques— va de l’anècdota a la categoria, dels objectes al plantejament de l’espai, dels doblecs dels papers a la qüestió del llenguatge, de les tonalitats agrisades a la referència al temps immemorial.

Furriols 'ST' 1986 paper 31,5x33cm
Furriols ‘ST’ 1986 paper 31,5x33cm

La proposta artística de Furriols, a més de ser moderna i contemporània, reivindica també el dret a la atemporalitat, a ser intemporal. Una reivindicació que ja hem mencionat al començament quan ens referíem a que ens feia pensar també amb estètiques i poètiques d’altres temps i contextos culturals.

En el pròleg a una recent antologia del haiku modern i contemporani català, el professor i crític D. Sam Abrams diu que el haiku i la tanka ofereixen “un immillorable camí de sortida” a les crisis poètiques d’èpoques decadents “amb la seva austeritat de mitjans, la seva concentració textual, la seva alta al·lusivitat, la seva profunditat conceptual, les seves dosis d’impersonalitat i la seva càrrega emotiva ben disciplinada”. Aquestes austeritat, concentració, al·lusivitat, profunditat conceptual, impersonalitat i emotivitat disciplinada són també, com resulta evident veient les obres, el camí de sortida de l’expressió artística de Joan Furriols.

Furriols 'ST' 1989 paper tenyit 63,4x55,4cm
Furriols ‘ST’ 1989 paper tenyit 63,4×55,4cm

Abel Figueres

Llicenciat en Belles Arts (especialitats en escultura i gravat). Ha estat catedràtic d’Ensenyament Secundari i professor del Batxillerat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny des de 1977 fins al 2016. S'ha dedicat a l'ensenyament de l’art, del dibuix i/o del disseny en diversos llocs i a diferents nivells. Interessat per les relacions entre la teoria, la pràctica, l'educació i la crítica de l'art i del disseny, ha publicat nombrosos articles i textosa diaris, revistes i catàlegs.
Abel Figueres

Abel Figueres: darrers articles (Veure-ho tot )