Arts escèniques

Antic Teatre i Club Capitol, alguns temes pendents

Mentre passen els dies i la previsió que els teatres tornin a obrir sembla llunyana, tot allò que estava damunt la taula a primers de març, continua estant-hi o ja ho podem donar per perdut? L’Antic Teatre continuarà existint, quan la pandèmia sigui història? I el Club Capitol?

El dia de Sant Jordi passat l’Antic Teatre va fer 17 anys. Una diada que, encara que la seva directora, Semolina Tomic, m’enviés una foto en la qual degustava un bon plat de maduixes amb nata, va ser força amarga. Sobretot perquè el conflicte que mantenien amb la propietat de l’edifici (els pugen el lloguer de 1.500 a 7.500 euros mensuals) no només segueix obert, sinó que ha empitjorat, ja que han rebut la comunicació oficial que no tenen cap possibilitat de renovar un contracte que expirava el 2027. Ni tan sols de canviar-ne les condicions. Vaja, que, si volen continuar al carrer Verdaguer i Callís durant els propers set anys hauran d’assumir la pujada i després, a sobre, fotre el camp.

El 17 de febrer, l’Antic Teatre va explicar als barcelonins què els passava. A la sala, s’hi van aplegar un centenar d’artistes, des de figures punteres a nivell internacional com Txalo Toloza o Juan Navarro fins a les iaies que protagonitzen el projecte comunitari del teatre. Tomic va deixar clar que “només” demanaven 300.000 euros a l’Ajuntament per seguir fent teatre. El consistori, aleshores, no tenia pressa. Ara, amb la crisi del coronavirus, “les negociacions amb l’Ajuntament de Barcelona han quedat congelades” i asseguren que, abans, mai no els van oferir cap solució concreta.

Façana de la Sala Beckett a Poblenou. Foto: AdriaGoulaPhoto
Façana de la Sala Beckett a Poblenou. Foto: AdriaGoulaPhoto

Abans del confinament, l’Ajuntament estava entre l’espasa i la paret. Segons la seva lògica, tenien dues opcions: o afavoria l’especulació immobiliària i acceptava donar més recursos públics a l’Antic per tirar endavant; o afavoria la gentrificació del barri de Sant Pere, deixava que el mercat actués lliurement i oferia un espai alternatiu a l’Antic. A primer cop d’ull, cap solució és bona.

La qüestió és que, històricament, l’Ajuntament no ha seguit una mateixa línia. I tenim dos exemples recents: la Sala Beckett i el Teatre Tantarantana. Amb el primer, quan Núñez i Navarro va començar a pressionar la Beckett perquè marxessin del carrer Alegre de Dalt de Gràcia, van oferir-los, al cap d’uns anys de lluita sense treva, un nou indret a Poblenou, l’antiga Cooperativa Pau i Justícia, que estava en ruïna. No cal dir que aquella operació va ser un encert, perquè la nova Beckett fa molt goig. Allà on era, a Gràcia, ara hi ha pisos.

En el cas del Tantaranana es va actuar de manera diferent. Quan un fons voltor va comprar l’edifici del Raval on hi ha el teatre, l’Ajuntament va fer servir el dret de tempteig i el va adquirir, amb la qual cosa al carrer de les Flors encara hi ha un espai escènic, actualment integrat, com la Beckett, dins la xarxa de fàbriques de creació de la ciutat. En tots dos casos, els pilots de la nau són els mateixos que quan eren independents…

Estudi de Puigserver, acabant la maqueta del projecte pel nou Teatre Lliure de Montjuïc, 1991. Al fons Fabià Puigserver. A la seva dreta Montse Amenós, a l’esquerra Isidre Prunés i Llorenç Corbella, ex alumnes seus. Davant, César Olivar, Marsa Amenós i Mònica Bofill. Foto: Marsa Amenós

Hi ha altres exemples històrics, com el del Teatre Lliure, que van passar anys fins que va poder instal·lar-se al Palau de l’Agricultura de Montjuïc i, alhora, mantenir la seu fundacional al carrer Montseny de Gràcia. O el de l’Escenari Brossa, que va mudar-se un carrers més enllà a La Seca després de guanyar un concurs públic i esdevenir, també, fàbrica de creació.

Quina és la millor opció? Queda clar que el preferible seria que el propietari d’un edifici on s’hi fa teatre, es venen llibres o es projecten pel·lícules, no hauria de poder fer el que li donés la santíssima gana amb els seus llogaters. A altres països, les llicències culturals estan blindades, cosa que vol dir que si jo tinc un solar on hi ha un cinema no puc llevar-me un dia i decidir que vull llogar-lo a una gran cadena de roba. Amb l’afegit poc ètic que potser per aquell carrer, abans, no hi passava ni déu i ara, gràcies al cine, hi han obert bars, botigues mones i, en conseqüència, aquell indret ha pujat de ‘valor’. Això és el que passa amb l’Antic. Fa 17 anys, els taxistes no volien entrar en aquella zona. Ara és ‘cool’.

El Club Capitol, a Caneletes, es troba en voltat de franquícies multinacionals
El Club Capitol, a Caneletes, es troba en voltat de franquícies multinacionals

Al Club Capitol passa una cosa semblant, amb la diferència que pertany a una gran corporació (Grup Balañá) i, a sobre, es troba en una zona privilegiada, a Caneletes. L’amo de l’edifici, mentre l’hi posaven franquícies multinacionals a banda i banda, devia estar mossegant-se les ungles. I ara que aquest estiu acabava el contracte de lloguer ha dit: és la meva! Aquí, ni augment del lloguer ni punyetes. Fora i punt.

No s’ha parlat gaire del que ha passat al Capitol, un teatre que fa gairebé un segle que funciona com a tal. Hi fan espectacles que no tenen res a veure amb els de l’Antic, però no per això és menys important per al teixit cultural de Barcelona. M’atreviria a dir que és tant o més important. Sabem que Balañá ha convertit cines en súpers… I que l’Ajuntament també estava mediant entre ells i el propietari, però tot sembla indicar que, quan puguem asseure’ns de nou en una platea, no podrem fer-ho en cap de les dues sales del Capitol.

És curiós que sigui tan difícil obrir un teatre i tan fàcil tancar-lo. Si tens un local gran i apostes per exhibir-hi qualsevol art, et metrallen amb mil inconvenients. Si et dius Zara, Mango o H&M, pots aixecar tres botigues en un mateix carrer sense ni una desena part d’entrebancs que qualsevol teatre.

Si hi hagués una llei que blindés els espais culturals, tot seria diferent. I ara que no tindrem altre remei que canviar de vida, que la cultura és al pou, no estaria gens malament un gest de les administracions, no només ajudant els artistes a passar aquest sotrac bíblic, sinó a aprovar una norma (a l’Ajuntament? Al Parlament de Catalunya? A les Corts?) que els tragués aquest pal enorme de les rodes: la incertesa sobre el futur. Si no, les mateixes administracions hauran de començar a assumir que no serà possible fer teatre sense que l’espai, almenys, sigui de titularitat pública. A Barcelona, hi ha una cinquantena de sales. Al volant d’un 25% es troben en edificis públics. Imagineu-vos que fos el 100%.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close