Teatre

Els voltors

El teatre és sens dubte l’art que manté un diàleg més sòlid amb el passat. Les referències a Èsquil, Shakespeare, Txékhov o Lorca són constants no només perquè la seva obra pugi contínuament als escenaris, sinó perquè els mateixos autors d’ara hi parlen, els reescriuen, els adapten. Però això, tanmateix, ens planteja un problema que podríem entomar metafòricament tot comparant el teatre amb la novel·la: s’imaginen que als taulells de novetats trobessin sempre les mateixes obres?

Si això passés, la gent se’n cansaria aviat. Diria: quina diferència hi ha entre el ‘Ricard III‘ d’enguany amb el de fa tres anys. D’acord, la traducció és nova, la coberta és diferent, surt en una altra editorial, el paper és més gruixut, té un pròleg que aborda un tema insòlit. Però, al cap i a la fi, el text és el mateix. Aquí em podrien dir que el teatre, efectivament, és un art que es representa en directe, que les posades en escena varien, que si el punt de vista del director, que si els intèrprets, i que amb la música clàssica passa més o menys el mateix, que tothora veiem a les programacions d’auditoris i òperes Beethoven, Mozart i Verdi. Això, tant en l’un com en l’altre cas, provoca que es pugui tenir la sensació que avancem poc, que costa molt que surtin coses noves d’impacte.

Un dramaturg contemporani té gairebé l’obligació de competir amb tota la història del teatre

Un dramaturg contemporani té gairebé l’obligació de competir amb tota la història del teatre. Ha d’escriure mirant de reüll els autors que han sobreviscut a modes i que han esdevingut clàssics, perquè la seva peça anirà dins una programació on hi seran, es trobaran entre Eduardo de Filippo i Josep Maria de Sagarra, per parlar del TNC d’aquesta temporada.

El 2008, Carme Portaceli va dirigir ''Què va passar quan la Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats' d'Elfriede Jelinek
El 2008, Carme Portaceli va dirigir ”Què va passar quan la Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats’ d’Elfriede Jelinek. Foto: David Ruano

Fins i tot sovintegen a les cartelleres ‘spin-off’ de textos consolidats dins una tradició. Un exemple d’això és l’esplèndida ‘Casa de nines. 20 anys després‘, del nord-americà Lucas Hnath, que dirigeix Sílvia Munt al Romea. L’autor s’imagina que Nora torna a casa dues dècades després del cop de porta. Tot és perfecte: el muntatge, els protagonistes (Ramon Madaula i Emma Vilarasau), els secundaris (Isabel Rocatti i Júlia Truyol), la llum… Però, en sortir del teatre, em pregunto: per què aquest poca-solta de Hnath m’ha hagut destrossar l’obra d’Ibsen? Ara ja no podré veure l’original sense saber què va passar amb tots quan Nora va fugir de casa. Posats a comparar, prefereixo la versió més punk d’Elfriede JelinekQuè va passar quan la Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats‘, que va dirigir Carme Portaceli fa més d’una dècada. I dic que m’agrada més perquè no anava tan al detall, era més política, més terrible.

En els últims anys hem vist un grapat de continuacions o prèvies de clàssics. Des de l”Afterplay‘ de Brian Friel, a la Sala Atrium dirigida per Imma Colomer, en el qual l’irlandès aplegava la Sònia de l”Oncle Vània‘ i l’Andrei de ‘Les tres germanes‘ de Txékhov en un cafè de Moscou un temps després que acabessin les seves històries. O els ‘refregits’ d’Oriol Broggi amb trossets de peces canòniques, com ‘28 i mig‘. Fins i tot el ‘Rostoll cremat‘ de Toni Gomila, que podrem tornar a veure aviat a la Biblioteca de Catalunya, en què utilitza ‘Macbeth‘, ‘L’enemic del poble‘ i ‘L’hort dels cirerers‘ per aixecar la seva crítica a la gestió del turisme a Mallorca. I no ens oblidem del ‘Rosencratz i Guildersten són morts‘ de Tom Stoppard, on l’anglès roba a Shakespeare dos dels secundaris de ‘Hamlet’. Dramaturgs carronyaires, en dic.

Però si hi ha un terreny on ens hem quedat aturats, en el 1989, és en el del musical. O és que no es fan musicals nous, aquí, a Broadway o al West End? Doncs, a piles.

Però si hi ha un terreny on ens hem quedat aturats, en el 1989, és en el del musical. Aquests dies s’ha estrenat amb tota la fanfàrria ‘La tienda de los horrores‘, una obra que és de 1960 i que els Dagoll Dagom van fer en català el 1987. Segur que hi ha molta gent que no l’ha vist, però que això sigui el gran musical de la temporada fa una mica de por. I aquella sensació que, deia, avancem ben poc. O és que no es fan musicals nous, aquí, a Broadway o al West End? Doncs, a piles.

Àngel Llàcer i Manu Guix dirigeixen 'La tienda de los horrores', en cartell al Coliseum
Àngel Llàcer i Manu Guix dirigeixen ‘La tienda de los horrores’, en cartell al Coliseum

Tornant a la metàfora literària: s’imaginen que un editor decideix gastar-se 100.000 euros (‘La tienda de los horrores’ en val molts més) en la reedició de ‘Mirall trencat‘? Li dirien que està boig, encara que parli d’un text extraordinari. Doncs, en el teatre això passa. I qui diu la peça que dirigeixen Àngel Llàcer i Manu Guix, podria fer referència a ‘El jovencito Frankenstein‘ o ‘West Side Story‘, que també ens visitaran en breu.

Al final, el pobre dramaturg contemporani veu com els bitllets li passen per davant i es queda amb la xavalla. I després ens queixarem que ja no s’estrenen obres com les d’abans. Però ningú no pensa en com costa aixecar una producció contemporània, no només a casa nostra, tot i que aquí especialment. Si no tens, a més, un repartiment mediàtic, estàs venut.

Ramon Madaula fent de Shylock a 'El mercader de Venècia' representat el 2012 al TNC. Foto: David Ruano
Ramon Madaula fent de Shylock a ‘El mercader de Venècia’ representat el 2012 al TNC. Foto: David Ruano

El pitjor és quan tornen a escena presumptes clàssics que s’han de refer de dalt a baix perquè es diuen i es fan coses que cap autor d’ara tindria la malpensada d’escriure. Per exemple: algú s’atreviria a escriure ‘Otel·lo‘, un cas de violència de gènere, on és impossible salvar ni a Otel·lo ni a Iago? O, seguint amb Shakespeare, no creieu que ‘El mercader de Venècia‘ no passaria ni el primer filtre d’enlloc pel seu brutal antisemitisme? Doncs, aquestes obres es continuen representant. Amb retocs, per a què no es digui.

El teatre és un art que està viu, que se sua cada nit, que parla a un espectador que respira, en el nostre cas, el setembre de 2019, que no té res a veure amb el que van patir Racine, Brecht o Guimerà. Ells escrivien per al seu temps, amb tot el que això suposa, en virtuts i en defectes. Algunes obres han perviscut perquè els problemes de la humanitat tampoc no han canviat tant de l’any 300 aC a avui dia. D’altres, per mandra, perquè no hem analitzat prou què diuen, si l’espectador de 2019 en pot treure alguna cosa, més enllà del gaudi d’una bona funció. Els dramaturgs, si gastem tants diners en què això continuï així, ho tenen cru. O hauran de fer com els poetes que, com deia Shelley, són “els legisladors del futur”. Però, és clar, del futur no se’n menja.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )