Arts visuals

En el centenari de l’artista Josep Maria de Martín

La seva nissaga ve de terres occitanes. Un seu avantpassat, Joan de Martín, procedent de Niça, va establir-se a Tarragona I’any 1610, ciutat on es va casar amb Anna Correggia. Més tard, la família arriba a Barcelona i sabem que el 1649 Joan Antoni de Martín comprà la baronia de Balsareny, amb el famós castell inclòs. Francesc de Martín i Carpi, l’avi del nostre home, fou un deIs primers que s’establí a Berga. A I’edifici del carrer Buxadé on hi havia les germanes vetlladores, hi hagué la casa pairal de la família.

Va estudiar la carrera de dret, en tres anys, a la universitat de Barcelona, tot i que no va exercir mai d’advocat. En aquells anys universitaris i posteriors va fer una bona colla d’amics de per vida: Joan Perucho, Manuel Valls Gorina, Néstor Luján, Antonio Vilanova, els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, Carles Barral, Josep Maria Castellet, els germans Goytisolo i pràcticament tots els que formen I’anomenada Escola de Barcelona deIs anys cinquanta.

De Martín va ser un senyor de Berga en tots els sentits, que llegia un llibre darrere de l’altre, elegant en el vestir, bon conversador, intel·ligent, fumador de pipa, fidel al seu gos i amb un gran sentit de l’humor, amagat darrere una primera impressió de seriositat. Parlava amb la mirada, protegida amb unes ulleres de vidres gruixuts i muntura metàl·lica molt fina.   

Catàleg de l'exposició antològica realitzada al Museu de Berga el 2010
Catàleg de l’exposició antològica realitzada al Museu de Berga el (desembre 2000-gener 2001).

El pintor Ramon Rogent i Perés, nascut també el 1920, li va fer de professor cap al 1945. Quan aquest va morir d’accident el 1958, tornant de visitar Picasso a Pla d’Orgon (La Provença), de Martín es va fer càrrec de les classes de pintura a l’acadèmia del carrer de la Portaferrissa, que en aquella època era una de les més avançades en l’ensenyament de l’art modern. Al llarg de la seva vida, va dibuixar cobertes de llibres de diversos autors, centenars d’il·lustracions, cartells, caricatures i retrats. Calculava que va pintar uns tres-cents quadres. Admirava especialment Cézanne, en parlava sovint. També de l’amic pintor expressionista Josep Maria Garcia-Llort. Però quan havia de resoldre un problema, per veure la posició d’una mà o un peu, per exemple, assegurava que sempre trobava la solució mirant Picasso. De tant en tant, exposava en sales de Barcelona. Com a bon observador de l’art, a la dècada dels 50 va publicar algunes crítiques en revistes especialitzades com ara Índice de artes y letras, de Madrid; Arte Vivo, de València; i La Jirafa, de Barcelona.  En tot moment, l’autor es mostra partidari de “la intel·lectualització de la feina de l’artista.”

Josep Maria de Martín: Autoretrat, 1948.
Josep Maria de Martín: Autoretrat, 1948.

El 1943 de Martín va publicar un llibre curiosíssim, Para comprender el cinema, editat per Dolmen, editorial propietat de Carlos Fisas i Carles Soldevila, que formava part d’una col·lecció d’assaigs encaminats, segons s’explica a la solapa, “a poner al público en contacto con los problemas capitales de la vida, las artes, las letras y las ciencias”. Tot i que de Martín evitava parlar d’aquest volum de més de dues-centes pàgines, cal dir que es tracta d’un manual d’iniciació al setè art, on es compara el cinema amb les altres arts, es parla d’autors, escoles, guió, muntatge, actors, ritme, tècnica, i compta amb 127 fotografies, en blanc i negre, de les millors pel·lícules del món, agrupades per països. Hi apareixen, naturalment, fotogrames de Buñuel, Man Ray, Murnau, Fritz Lang, Chaplin, Cukor, John Ford i molts d’altres.  

Quan es va morir el seu pare, es va instal·lar a Berga. Pinta, llegeix i passeja. A partir dels anys 60 es fa càrrec del Museu Municipal de Berga. En aquella institució es publica una col·lecció de llibres de temàtiques locals, entre els quals, La Patum de Berga (1968) de mossèn Josep Armengou i Feliu. A I’inici deIs anys setanta de Martín ens ofereix un estudi signat conjuntament amb Manuel Sistach, La prensa periódica bergadana (1812-1969) Museu MunicipaI, 1970), on dóna a conéixer els periòdics carlins El Joven Observador (1837) i el seu continuador El Restaurador Catalán, en els quals es reprodueixen discursos del comte d’Espanya, i totes les publicacions aparegudes al llarg de més de cent cinquanta anys a la ciutat de Berga. El 1971 apareix un breu Añadido a la prensa periódica bergadana (1812-1969), deIs mateixos autors. 

Josep Maria de Martín: Autoretrat 1974
Josep Maria de Martín: Autoretrat 1974

El sentit de l’humor i la visió martiniana de festa berguedana apareix, en castellà, a El Loco retablo de la Patum (1944) i, en català, a La Patum de Berga (juny, juliol i agost, 1951), que figura com a número de la revista avantguardista “Dau al Set” perpetrada per Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. Segons Arnau Puig, responsable de la publicació, la col·laboració de de Martín a la revista: “allò va ser molt esporàdic”. Així m’ho va resumir en una breu conversa telefònica poques setmanes abans de morir.

Coberta de la revista Dau al Set de l'estiu de 1951, dedicada a la festa popular de la Patum
Coberta de la revista Dau al Set de l’estiu de 1951, dedicada a la festa popular de la Patum.

Als anys 70 comença una etapa en què es dedicarà a escriure poesia en català. Amb el pseudònim de Bernat Meix, publica quatre llibres: Els Jornals al cos (1971), El peu al coll (1975), La mosca al nas (1976) i El nus a la cua (1979). El 2010, Edicions de l’Albí va publicar-los tots en un sol volum, El clam a l’erm. El poeta Josep Pedrals ha escrit: “El pseudònim Bernat Meix amaga la personalitat trobadoresca del pintor Josep Maria de Martín, que als anys setanta va decidir concentrar-se en la poesia i va condensar la seva lírica en quatre llibres exquisits, plens de barroquisme i d’ironia.”

Gabriel Ferrater dedica a la seva pintura més de trenta pàgines en el llibre Sobre Pintura (Seix Barral, 1981).

La primera exposició individual de I’artista berguedà a la sala Argos de Barcelona (del 28 d’octubre al 10 de novembre de 1950) va comptar amb un catàleg escrit per Ferrater, en el qual hi figuraven les següents paraules: “la seva pintura és original, perquè ha sigut pensada honradament” i ens adverteix del que hom hi podia veure: “l’espectadar no s’enfrontará amb teles ofegades en problemes massa actuals, com el de l’anomenada abstracció, sinó amb obres que, franca i en cert sentit ingènuament, a pesar del seu rigor de plantejament i execució, repeteixen un gest que ha estat el de tot pintor occidental: no el de la conquesta de l’objecte, sinó el de la conquesta de la pintura: abandonar-se a la naturalesa només el suficient perquè sorgeixi en la ment aquella certa idea di bellezza, i portar aquesta idea a existència i realitat en un món de geometria i poesia.” 

Un dels fruits que va donar la profunda amistat entre de Martín i Ferrater va ser una novel·la policíaca escrita en castellà a la primavera de 1952. Es tracta d’una història ambientada a Barcelona i protagonitzada pel jutge Luis Ferran i el comissari Juan Tormo. Aquell mateix any va ser presentada al premi Simenon per I’autor Gabriel Martín, pseudònim que evidencia els coautors. El títol de la novel·la era aleshores Cercano está el mal. Aquesta novel·la va dormir molts anys en un calaix fins que, amb motiu d’un programa de TV3 dedicat a Ferrater, Martín va revelar-ne l’existència. Poc després, va sortir publicada amb el títol de Un cuerpo, o dos (Sirmio, 1987). Com a particularitat, el llibre conté el dibuix, a la página 14, d’un plánol de I’estació barcelonina de Gràcia deIs trens de Sarrià, l’escenari del crim. El capítol 7, “The wise hand” (la mà sàvia), escrit per Ferrater, és una profunda meditació sobre “el control intel·lectiu de l’obra artística per damunt dels brutals ritmes del món irracional”. Un epíleg del professor Laureno Bonet titulat “Un cuerpo, o dos: El crimen y las bellas artes” valora i clou la novel·la. L’any 1998, l’Ajuntament de Reus va encarregar un quadre a de Martín per recordar la figura de Ferrater. Es pot contemplar a la Galeria de reusencs il·lustres.     

Per commemorar el seu 80è aniversari, l’any 2001 va rebre la medalla d’or de la ciutat de Berga, amb profunda emoció, i se li va dedicar una exposició antològica al Museu Municipal, amb l’edició del corresponent catàleg. Esperem que aquest centenari no passi desapercebut i serveixi per apropar-nos de nou a la seva obra pintada i escrita. 

Quirze Grifell

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca